Canigó/La creu de Canigó

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca


 LA CREU DE CANIGÓ1

 chor de monjos, sota la montanya

 Abans que'l comte mòria,
 pujèm, pujèm al cim de Canigó,
 ab lo signe sagrat de la victoria
 á coronar lo front del Rosselló.
 La nuvolada obscura,
 mortalla immensa d'un gegant difunt,
 abriga ja la altura,
 apagant d'una á una les estrelles;
 mes nos guía la Creu més alta que elles;
 en nom de Deu, amunt.


 chor de fades dalt


 Per los núvols lo tro y per les montanyes
 va rodolant com carro que s'estimba,
 aprop d'ací ressonan veus estranyes,
 mentres la nostra minva.
 ¿A profanar nostre palau quí puja?
 ¿Caldrá per ells que fuja,
 bresques y ruschs deixantlos, nostre aixam?
 Cau damunt seu, tempesta que rodolas,
 ¡oh núvol que braholas!
 desenvayna lo glavi de ton llamp.


 chor de monjos

 Com un volcá que esclata, la tempesta
 del Canigó la cima ha somoguda,
 s'adreça sollevada la congesta,
 del torb per l'ala bategant rompuda,
 que brunz com una roda
 de corcers esverats per la batuda.
 Esbrosta'l bosch com vinya en temps de poda,
 grossos penyals de llur sient desbanca,
 remou, capgira, arranca,
 ab terratrèmol, fetes niu de furies,
 preguntan les boscuries
 si, ab sos cimals de neu y arrels de marbre,

 com un esqueix del arbre,
 del Pirineu lo Canigó s'esbranca.
 Peró la Creu nos guía,
 de nostra companyía
 ni de nostres cabells no'n caurá un;
 ni mòures pot la fulla
 sense que Deu ho vulla.
 En nom de Deu, amunt.


 chor de gojes

 Avall los hermitans y cenobites,
 com est palau no'n daura un altre'l sol;
 si volen ferne monestirs y hermites
 per darshi ab ángels cites,
 per son platxeri Flordeneu se'l vol.
 Mes ¡ay! com fortalesa
 que escala per set bandes l'enemich,
 nostra montanya es presa
 al sò d'himnes monástichs y canturies
 de cent campaneríes al repich.
 Anèm, anèm! nostre palau s'aterra,
 trencades ses columnes de cristall,
 y ¡ay! com la neu que coroná eixa serra,
 nostra gloria que's fon va riu avall!


 chor de monjos

 Per entre la boyrada que s'esqueixa
 á Catalunya's va veyent més gran,
 pujant de feixa en feixa
 per les espatlles d'eix turó gegant.
 L'aurora lo corona
 de raigs d'argent ab nívea madeixa
 que d'or se va tornant.
 Lo bes últim li dona
 l'estrella matutina,
 perdentse entre l'aurífera boyrina,
 com entre cabells rossos un brillant.
 ¡Oh! salve, Catalunya,
 la fosca nit s'allunya,
 la nuvolada's fon,
 y com áurea corona gegantina,
 lo sol se posa en ton puríssim front.



 la goja de mirmanda

 Adeu, cèltica vila de Mirmanda,
 per no tornar me'n vaig,
 may més veurás les gojes en garlanda
 d'una banda de riu á l'altra banda
 dançar pe'l mes de maig.
 Tes cases d'una á una hi veurás caure

 com ell veurá disminuhir son raig.
 Cansades de vetllar entre ruines
 veurás desdir y ajaure
 tes colossals alzines
 que ha perdonat lo llamp,
 y tos palaus, tes torres y piscines
 jaurán com flors y espines
 que deixa'l temps dallades en son camp.
 Pedrera d'eixos pobles
 serás mil anys; de tes muralles dobles
 se'n bastirán castells y monestirs,
 de taula servirán tes ares nobles,
 de fites tos menhirs.


 los monjos del monestir del camp

 La Provença de moros escombrada,
 al peu del Canigó los rebatía
 Carles lo Many un día,
 guiant la seva armada,
 com al poble de Deu l'arca sagrada,
 una imatge de bronzo de María.
 La set que's beu la sanch dintre ses venes
 l'estoch fa caure de ses mans morenes.
 Mes Carles se'n adona,
 cau de genolls als pens de sa Patrona
 y clava sa Joyosa en un conreu,
 d'hont brolla l'aygua pura
 que nou delit los dona
 per traure de l'altura

 l'enemich de sa patria y de son Deu.
 D'aquest prodigi en eternal memoria
 fundá en lo Camp lo nostre monestir;
 y la Mare de Deu de la Victoria,
 estrella de sa gloria,
 esser volgué l'Estrella de Tuhir.


 la goja de galamús

 Esfloredices valls de Fenolledes,
 adeu, adeu, desert de Galamús;
 també de tes arbredes,
 que arrosan aygues fredes,
 me trauhen los deixebles de Jesús!
 Adeu, los de Nohedes,
 Estany Negre, Estany Blau y l'Estelat,
 espills d'eixes pinedes
 y d'eix cel de safir immaculat!
 ¡Qué tristos ara us miro,
 tan frescos y rihents que us he deixat!


 l'hermitá de galamús

 Desde ací dalt t'oviro,
 placèvol hermitatge,
 y ja per tu sospiro
 com l'aucellet que anyora
 son niu entre'l brancatge.

 Ahir de Sant Antoni
 trobí en la Cova una divina imatge
 que, en signe de victoria,
 de porcell en figura, té'l dimoni
 als peus. ¿Baixáli un Angel de la Gloria
 perque del herm l'aspresa m'endolcís?
 Dolça Tebayda mía,
 cancell del paradís,
 en tu, d'eix serafí ab la companyia,
 dolça Tebayda mía,
 ja moriré felíç!


 la fada de ribas

 Adeu, Coves de Ribas,
 ja no us veuré may més,
 fontana remeyera d'aygues vives,
 cistell de flors de Nuria
 ab faixes de verdor al cel sospès.
 Ja'l ressó no ohirán de ma canturia
 pujant los traginers per lo camí,
 y'l pastoret que vetlla en la boscuria
 en la ribera estesos
 mos tovallons no ovirará al matí.
 May més d'amor encesos
 vindrán los cavallers á aquella Cova
 que sols l'amor obrí;
 si algú mon niu retroba,
 lo trobará sens mi!
 En eixes valls á rellevar ma fama,

 vestit de foch y flama,
 ja ve'l Comte l'Arnau;
 boscos, soleys, masíes que'l cor ama,
 per sempre adeu siau!


 oliva

 Si ve'l Comte l'Arnau, altres ne venen:
 la creu en sa má tenen
 y l'amor de Jesús dintre del cor,
 y ab aqueix foch diví la terra encenen,
 fentne l'astre flammíger del amor.
 L'esbart del cel de Monagals eixía
 quant ja la marejada
 de moros decreixía
 y ahont nasqué Ripoll, á la besada
 del Ter y del Freser,
 en illa gerda eix monestir bastía,
 de Catalunya baluart primer.
 Fets ángels de la patria, allí guardaren
 sa historia y son tresor,
 son esperit naixent allí breçaren,
 adormintlo ab cançons de l'antigor.


 la de fontargent

 No us tornaré pas veure,
 boscuries andorranes,

 rius de Fontalba, estanys de Fontargent;
 ni us dich ¡ay! á reveure,
 mes serres catalanes,
 que veig fugir, fugir cap á occident!


 l'hermitá de meritxell

 Desníessen la fada á la bona hora,
 millor Reyna y senyora
 en Meritxell trobaren estes valls.
 Fa música á ses plantes lo Valira,
 que d'Ordino á Soldeu, armoniosa,
 té la figura d'una immensa lira
 de braços de cristalls.
 Damunt son front lluheixen
 los dotze estanys Pessons2, corona hermosa
 que de brillants y gemmes li ofereixen
 aqueixes cimes hont lo cel reposa:
 corona d'Ariana esplendorosa
 que, del zenit despresa,
 quedá entre terra y cel aquí sospesa.


 les fades de rosas i banyolas

  Adeu, viles y platges y boscuries,
 d'aqueixes endreçuries.
 Passá en ales dels somnis ilusoria
 l'albor de nostra gloria,

 com passan los metéors que'l cel faixan
 ab moridora estela d'argent pur,
 aixís, vora la mar, pujan y baixan
 les serres de Bagur3.


 los monjos de banyolas

 Quant Carlomagne deslliurá á Girona,
 se vejeren exèrcits per los ayres
 uns ab altres lluytar, com llenyatayres
 ab llurs destrals dintre l'afrau pregona;
 plovía sanch per darli nou baptisme;
 llampeguejá y en hòrrida tempesta
 senyá una creu de foch sa ebúrnea testa.
 Los moros la revenja encomanaren
 á un drach del negre abisme,
 que devorava nines é infantons
 y, arreu, los cavallers que ab ell lluytaren,
 ab sos cavalls, ses armes y penons.
 Era feréstech, monstruós, deforme;
 ab son verí l'Estany enterbolía,
 y de sa cua ab lo remás enorme
 a la vila ses ones rebatía.
 Lo monjo Sant Emeri,
 dels orfanets y viudes á les veus,
 deixá son asceteri
 y'l monstre esgarrifós caygué á sos peus.


 los de sant pere de roda

 Quant de Cósroes l'espasa flamejanta
 cremava de David la ciutat santa,
 en son etern, inderrocable soli
 tremolá la ciutat del Capitoli.
 Lo papa Bonifaci, en barca ayrosa,
 lo cap del Príncep dels apóstols posa,
 penyora que á tu't fía,
 ¡oh Catalunya, oh dolça patria mía!
 La empeny ab má amorosa
 la mar, vers hont comença'l Pirineu,
 al peu del Cap, de Venus trono un día,
 que suplantá la Creu.
 Los mariners á ses divines plantes
 de les reliquies santes
 estojan lo tresor.
 Al riure l'iris de la pau hi tornan
 y'l tabernacle adornan
 garlandes de verdor.
 Ab llur mantell les eures lo cobreixen
 y aritjols y ridortes li guarneixen
 un maig de cel que'ls ángels fan florir.
 Vehent que Sant Pere escull lo Verderari
 per son reliquiari,
 li fan una capella,
 d'hont brotá, com la flor de la poncella,
 de Sant Pere de Roda4 'l monestir.


 la goja de lanós

 Adeu, terra cerdana,
 mon paradís un día,
 qué n'ets ¡ay! d'anyorívola per mi,
 d'ençá que en ta Solana,
 verger de l'amor mía,
 tots los meus somnis esflorar vejí!


 los pabordes de nuria y font-romeu

 Se sent algú que plora
 vers Font-romeu y Nuria,
 de les alojes es l'esbart que açtora
 nostra suau canturia.
 Cantèm, cantèm, llur fosca nit declina
 als raigs de vostra aurora,
 ¡oh Estrella matutina
 de Nuria y Font-romeu!
 siau vos la Regina
 de nostre Pirineu.


 chor de gojes

 Anèmsen, Flordeneu; de fulla en fulla
 vostra corona d'or se va desfent,

 lo vol de nostres ilusions s'esbulla
 com un esbart de papallons al vent.
 Deixèm aqueixa cima sobirana,
 y en alguna illa de la mar llunyana,
 d'ahont deguerem segles há, sortir,
 tot recordant la terra catalana
 anèmsen á morir!


 flordeneu

 Fan anys, avuy mateix, en aquesta hora,
 jo seya ací ab Gentil;
 los besos de l'aurora
 volavan per son front, com les abelles
 pe'l front de les poncelles
 que en sa brosta desclou l'alè d'abril.
 Y avuy, á aquesta cima
 que guarda la petjada de son peu,
 ab quant mon cor estima
 tinch de donar l'adeu!
 Montanyes regalades
 son les de Canigó;
 per mi bé ho son estades,
 mes ara no ho son, no!


 les fades partint

 Quant lo novembre esfulladíç s'acosta,
 s'aplegan en la costa

 les orenetes per passar la mar;
 aixís de tu, ma dolça Catalunya,
 lo nostre vol s'allunya,
 girantse sols per vèuret y plorar!
 Un jorn tornarán elles
 ab los amors, los lliris y roselles,
 los cántichs dels fadrins y les donzelles;
 ¡sols á nosaltres no'ns veurás tornar!


 chor de monjos

 Ja som al cap d'amunt de la montanya,
 balcó del Pirineu;
 se veuhen desde ací França y Espanya,
 junyímles ab la Creu.
 (Plantantla y adorantla.)
 Arbre florit del Gólgota en la roca,
 ¡oh Creu! obriu lo cel ab vostre front,
 tancau, tancau l'infern ab vostra soca,
 y ab vostres braços relligau lo món.


 oliva

 Del iris bell la virolada cinta
 sobre la Creu del Canigó se mostra,
 corona celestial que un ángel pinta.


 un infant

 Com perles que en l'arena
 deixan les ones blaves de la mar,
 entre'ls núvols del cel que s'asserena
 se veuhen sants y vèrgens blanquejar.


 chor de sants en los núvols

 Crux fidelis inter omnes
 arbor una nobilis


 garí, abat5

 Del amor de Jesús ¡oh dolça escola!
 la que en lo claustre de Cuxá plantí,
 suau perfum ne vola
 millor que d'un jardí:
 dels candidats mirau la blanca estola,
 mirau sos cors brollant amor diví!


 chor de sants

 Silva talem nulla profert
 fronde, flore, germine.


 sant romualdo y sant marí

 Com niu de rossinyols entre englantines,
 jo veig nostre hermitatge
 davant lo monestir de Sant Miquel;
 aparicions divines
 baixavan á eix boscatge,
 pujántsen nostres ánimes al cel.


 sant urséolo

 Un día, de Venecia Dux fortíssim,
 á ma esposa la mar doní anells d'or,
 per vos, Jesús dolcíssim,
 per vos guardava l'ánima y lo cor.
 Com en ales d'un ángel del Altíssim,
 Garí, en ta companyía,
 á viure en la abadía
 vinguí de Sant Miquel,
 y fills, muller y regne, quant tenía,

 tot ho deixí per eix recó de cel.
 Sovint fins á l'aurora
 un èxtasis diví'm lligava fora;
 quant l'albadella6 me cridava al chor
 un dematí, la porta era tancada;
 jo demanava entrada,
 ningú'm sentí, ningú, sinó'l Senyor.
 Ell m'enviá dos ángels amorosos
 ab una escalad'or.
 Ditxosos, ¡oh! ditxosos
 los que pujan, ¡oh Creu! per ta florida
 brancada, arbre de vida,
 que'l fruyt del cel nos du;
 per pujar de la Gloria al goig sens mida
 l'escala d'or ets tu!


 chor de sants

 Flecte ramos, arbor alta.


 sant vicens7

 Abaixaulos, ¡oh Creu! cap á Colliure.


 sant guillem de combret

 Los pobles abrigau del Vallespir,
 florit niu de repòs hont volguí viure.


 sant narcís

 Guardau lo mur de l'immortal Girona.


 santa eularia

 Posauvos en l'escut de Barcelona.


 sants lluciá y marciá

 Y sobre'l cor de nostra mare Ausona,
 fentla en ciencia y pietat florir.


 sant damás

 Y en l'Ampurdá, lo Rosselló y Cerdanya,
 Catalunya y Espanya,

 feuhi la fe de Jesucrist reviure,
 feu á ses plantes lo Coran morir.


 oliva

 ¿Sentiu? de la campana
 de nostre monestir se sent lo plor,
 mon cor ab ella una oració us demana
 per mon germá que's mor.


 chor de monjos
 (s'agenollan)

 Proficiscere anima christiana.
 Del cos rompent los llaços,
 surt d'aquest món crisálida immortal.
 Rebeula com esposa en vostres braços,
 lliuraula ¡oh Deu! del terbolí infernal,
 com á Lot del incendi de Sodoma,
 á Daniel de les urpes del lleó,
 á Sant Pere y Sant Pau de les cadenes
 de la cruenta Roma,
 á Job d'un mar de penes
 y á Moysés dels corcers de Faraó.


 un infant

 Dins una alba de llum serena y pura
 jo'l veig enarborarse,
 rejovenit y lliure:
 dos justos de l'altura
 tot baixant á recèbrel veig somriure;
 de l'un la noble y bélica figura
 se sembla al que ara puja del desterro,
 y ab ells veig abraçarse;
 l'altre es hermós com pomeró en abril,


 chor de monjos

 Aquell deu ser lo comte Tallaferro,
 aquest l'hermós Gentil!


 oliva

 Gloria al Senyor; lo núvol de tristesa
 que amortallá tant temps l'ánima mía
 com los núvols del cel se va desfent;
 la nit recula empesa
 per la claror del día
 que riu en la finestra d'Orient.

 La nostra terra aymada,
 que de Mahoma sota'l jou vivía,
 com un guerrer armada
 empeny los sarrahins vers l'Occident.
 Lo comte Berenguer de Barcelona
 aixampla sa corona,
 Catalunya's desvetlla escamarlada,
 cama ençá, cama enllá del Pirineu,
 com damunt son corcer una amaçona
 que s'adormí una estona,
 venint de abrahonar un semideu.
 A l'áliga real es pariona
 que ab cada ala domina
 un vessant de la serra gegantina.
 Derrocat lo titánich Almansor,
 del islamisme vespertina estrella
 ¿quí sab si algun nostre héroe fórmidable
 ha d'aixecar sa espasa immensurable
 de gran conqueridor?
 ¿Quí sab, quí sab si ab ella,
 sa corona y sa llar veyent petites,
 á un gran realme ha de donar les fites?


 chor d'homens de paratge

 Partim ab tro de guerra,
 com temporal que baixa de la serra;
 la llagostada mora
 llancèm per sempre d'eixos camps afora,
 aprés los llaurarèm:

 de les visarmes, relles,
 de les espases ne farèm corbelles;
 lo blat avuy son sarrahins, seguèm


 chor final

 Gloria al Senyor: tenim ja patria amada,
 qué altívola es, qué fórta al despertar!
 al Pirineu miraula recolzada,
 son front al cel, sos peus dintre la mar.


 Branda ab son puny la llança poderosa;
 lo que ella guanye ho guardará la Creu:
 sobre son pit té sa fillada hermosa
 que'ns fa alletar ab fe y ab amor seu.


 Brecèmla encara en est breçol de serres,
 enrobustim sos braços y son cor,
 sos braços fem de ferro per les guerres,
 mes per la pau umplim son pit d'amor.


 Patria! 't doná ses ales la victoria;
 com un sol d'or ton astre's va llevant;
 llança á ponent lo carro de ta gloria;
 puix Deu t'empeny, ¡oh Catalunya! avant.


 Avant: per monts, per terra y mars no't pares,
 ja t'es petit per trono'l Pirineu,
 per esser gran avuy te despertares
 á l'ombra de la Creu.