Cansó del Mariner

CANSÓ DEL MARINER.

Quan ab un peu en la barca
me despedesch de ma esposa,
que en lo bras encara 'm posa
nostre fill tan amorós;
rosantlo ab llágrimas tendras
also 'ls ulls á vostra serra:
si no puch tornar á terra
amparáulos á tots dos.
 Lluny de ma patria bella,
en calma ó en tempestat,
siau la meva estrella,
Verge de Montserrat.

Quan ja perdo la ribera
de ma dolsa Catalunya
y l' onada ja m' allunya
de quant ama lo cor mèu;

miro aqueixa gran montanya
com un far que encara 'm guia,
com los brassos de María
que 'm diguéssen: Fill, adèu!
 Lluny de ma patria bella,
en calma ó en tempestat,
siau la meva estrella,
Verge de Montserrat.

Mos companys, oh patria amada,
¿per qué 'm diuhen de qué ploro?
sabent prou lo que t' anyoro
tantas lleugas mar endins:
giro 'ls ulls que s' humitejan
y no veig terras d' Espanya,
y no 't veig á tu, montanya,
mirador dels Serafins.
 Lluny de ma patria bella,
en calma ó en tempestat,
siau la meva estrella,
Verge de Montserrat.

Al mirarla tan hermosa
dich tornant del llarch viatge:
«No es pas lluny lo meu vilatje
quan ja oviro 'l campanar.»

Ab mon fill entre sos brassos,
no es pas lluny la esposa mia;
¡ay! mon cor véurels somia
de genolls en vostre altar.
 Lluny de ma patria bella,
en calma ó en tempestat,
siau la meva estrella,
Verge de Montserrat.