Vés al contingut

Cansó del Mariner

De Viquitexts
Sou a «Cansó del Mariner»
Cansons de Montserrat

CANSÓ DEL MARINER.

Quan ab un peu en la barca
me despedesch de ma esposa,
que en lo bras encara 'm posa
nostre fill tan amorós;
rosantlo ab llágrimas tendras
also 'ls ulls á vostra serra:
si no puch tornar á terra
amparáulos á tots dos.
Lluny de ma patria bella,
en calma ó en tempestat,
siau la meva estrella,
Verge de Montserrat.

Quan ja perdo la ribera
de ma dolsa Catalunya
y l' onada ja m' allunya
de quant ama lo cor mèu;

miro aqueixa gran montanya
com un far que encara 'm guia,
com los brassos de María
que 'm diguéssen: Fill, adèu!
Lluny de ma patria bella,
en calma ó en tempestat,
siau la meva estrella,
Verge de Montserrat.

Mos companys, oh patria amada,
¿per qué 'm diuhen de qué ploro?
sabent prou lo que t' anyoro
tantas lleugas mar endins:
giro 'ls ulls que s' humitejan
y no veig terras d' Espanya,
y no 't veig á tu, montanya,
mirador dels Serafins.
Lluny de ma patria bella,
en calma ó en tempestat,
siau la meva estrella,
Verge de Montserrat.

Al mirarla tan hermosa
dich tornant del llarch viatge:
«No es pas lluny lo meu vilatje
quan ja oviro 'l campanar.»

Ab mon fill entre sos brassos,
no es pas lluny la esposa mia;
¡ay! mon cor véurels somia
de genolls en vostre altar.
Lluny de ma patria bella,
en calma ó en tempestat,
siau la meva estrella,
Verge de Montserrat.