Cansons de la terra - Volum II/Blancaflor

Aquest text tracta sobre una cançó d'una edició de 1867. Per a altres versions, vegeu Blancaflor.

BLANCAFLOR.

Estava la Blancaflor—sota l' arbre de la menta
ne brodava un camison—per la filla de la reyna,
lo camison n' era d' or—de seda 'l brodava ella,
quan la seda li mancava—posa de sa cabellera,
de sa cabellera al or—no hi ha molta diferencia.
Alsa 'ls ulls y véu la mar,—véu venir la mar brugenta,
véu venir fustas y naus—y galeras mes de trenta,
véu venir un mariner—que 'l seu gran senyor li sembla:
—Mariner, bon mariner—Deu vos dò en la mar bonansa
¿havéu vist ó conegut—lo meu gran senyor en Fransa?
—Si senyora que 'l conech—y d' ell li porto comanda;
diu que 's cerqui un aymador—qu'ell aymada s'es cercada:
la filla del rey francés—per esposa li han donada.
—Be n' haja qui presa l' ha—mal haja qui li ha donada!
Que una dama com sò jo—per altras sia deixada!
Set anyadas l' he esperat—com á dona ben casada
y altre set l' esperaré—com á viudeta enviudada,
si al cap dels set anys no ve—á monja serè ficada
monjeta d' un monestir—que 's nomena Santa Clara.
—No 'us fassáu monjeta no,—no 'us fassáu monjeta encara,
no 'us fassáu monjeta no,—que foreu malaguanyada;
no 'us fassáu monjeta no,—qu' encara teniu qui 'us ayma.
Veuse aquí un anellet d' or—del dia que 'ns esposarem,
veuse aquí una trena d' or—del dia que 'ns embarcarem.»
Dient aixó 'l seu marit—li va doná' una abrassada.
—Perdoni lo meu marit—si he faltat en cap paraula.
—Perdoni la meva esposa—del temps que á mí m' esperava.
—Perdoni lo meu marit—si n' he estada mal criada.
—Ben criada Blancaflor—de bon pare y bona mare.

NOTA.

Entre 'ls cants populars grechs publicats pèl compte de Marcellus se hi troba un que tè 'l mateix argument que nostra Blancaflor.

Allá á la bora del mar; allá baix hi ha una jove que renta 'l mocador de son marit y canta per distraure sa tristesa. Un poch de vent á mogut un xich sas faldillas y en descobert ha quedat la punta del seu menudet péu. La mar ne queda encantada, lo mon espalmat; passan naus y galeras y los que en ellas hi van se maravellan al contemplar tanta bellesa. Quan ella ho véu 's deixa de cantar. Lo capitá de una de las naus la saluda y li prega que torni á comensar son interromput cant.
—No cantava, respon ella, 'm planyia de la ausencia del meu marit, que m' ha deixat per anar á defendre la patria, va marxar creyentse poder tornar algun dia aqui victoriòs y rebre de mos brassos una abrassada y de mas mans una corona. Fa deu anys qu' es fora y may ningù me n' ha dit res. Encara l' esperarè dos anys mes, si al cap dels dos anys no ve 'm faré monja. Lo capitá llavors li diu.
—¿Com se deya, potser jo l' he conegut á la guerra?
—Se deya Costaki, martxá ab Lambros ^[1],s' havian fet marins tots dos al mateix dia.
—Abrassam, abrassam, donchs hermosa mia, que jo sò Costaki, que jo sò ton marit.

D aqueix cant coneixem tambè la següent versiò italiana.

—Cantè' , cantè' , fietta,—finchè sì da maridà'
—Non poss cantà' nè rider,—chè 'l mio cor l' è passionà.
L' me, amant l' è andat in guëra—l' è già sett an, l' è mai tornà.»
La bella monta in barca,—monta in barca a navigà':
al prim' che l' ha incontrato—l' ha incontrato ün bel soldà.
—Disim' ün po' bel giovan,—avì vist al me' amor?
—Si, si, che l' ho veduto—lo portavan a seppelì:
con trenta torcie vìsche,—altrettanti sonator,
tütto vesti de rosso—come i guardi d' Imperator,
V' accerto, o voi la bella,—che 'l gh' han falt, ün bel onor.»
La bella casca in tëra,—casca in tëra dal gran dolor.
—Oh fëv' coragg', la bella,—ch' ho provato il vostro cor.
L' anel che m' avì dato—quand' partiva per l' onor,
vi fará fede, o bella,—che son mì 'l vostar amor.

---

1. Lambros, célebre cossari grech, esglay de las armadas Turcas.