Cansons de la terra - Volum II/Notas darrerencas
En las notas del volum primer anunciavam per aquest segon uns trenta y tants cants, sols n' hem publicat uns catorze ó quinze. ¿Vol dir aixó que no publicarém los demès? No pas. Aixó no significa altra cosa sino que 'ls deixarém per un ters volum si Deu nos ajuda.
Hem subjectat aquest llibre á una ortografia qu' es la á que hi subjectarém totas las nostras obras, per créurela la mes senzilla y la mes acostada á la veritat. La ortografia nostra es la següent:
SOBRE LA PRONUNCIACIÒ CATALANA.
La a, y la u, com en espanyol, se pronuncian tal com marcan y no tenen escepciò alguna.
La e pot ser natural, oberta y muda: la primera se pronuncia com la e en l' idioma castellá, la segona com la primera e de la paraula francesa colère y la tercera com la e de las paraulas tambè francesas, porté, defilé. Poden diferenciarse á la vista per l' accent. La primera no 's deu accentuar; á la segona se hi pot posar l' accent agut méu (crit del gat); y á la tercera l'accent breu mèu (pronhom possessiu).
La o las mateixas reglas que la anterior.
La i modifica 'l sonido de certas consonants quan las precedeix, aixís per exemple al anar davant de la x fa perdre á n' aquesta lletra lo valor de cs y li dona 'l de la ch francesa: y davant de la g fa que aquesta lletra soni (quan es al fi de paraula) com tj.
La c, se pronuncia davant de la e y de la i, con s espanyola: aixís ciencia se llegirá siensia.
La ç podria usarse en lo pron. dem. ço que no 's pot ni es deu escriure de altre modo, si 's vol seguir als clássichs y 's desitja fugir de la confusiò que portan paraulas de diferent significat escritas ab las mateixas lletras: aixís succehiria si s' escriguès ço pronhom ab s, pus so escrit així vol dir aixó y ruido y so (verb) tambè podria servir per substituir á las dos esses qu' es una de las pocas cosas que demostra pobresa en la nostra llenga. Aixís en lloch d' escriure llassos, gossos, rossos, ¿no fora millor escriure llaços, goços, troços?
La d en fi de paraula no tè us.
La ch sona com la c davant de la a y de la o, y com q davant de la e y de la i; aixís cherubí, charitat, chimia, chor se pronunciarán com en castellá caridad, querubin, alquimia, coro: regularment s' escriu c sense l' h, en los cassos citats. Al fi de paraula sempre sona com c. May tè 'l valor de la ch castellana.
La g davant de a, o y u sona com la g en castellá davant d' aqueixas mateixas lletras. Davant de e é i y al fi de paraula sona com la g francesa de vierge. Precehida de la i al fi de paraula cobra 'l só de tj. Àxís mig sona com si estès escrit mitj. Detrás de consonant en fi de paraula no te us.
En las paraulas compostas de la paraula mig y altra que comensi ab j com per exemple jorn, no s' escriura mig-jorn, sino mitjorn. Altrament ferho, fora caure en lo mateix disbarat en que cauria lo qui en castellá escriguès muchacho d' aquest modo much-chach-cho.
La j en comens y mig de paraula sona com la j en francés davant de a, o y u: en fi de paraula no tè us. Alxís no s' escriurá mitj, enutj, matj sino mig, enuig, maig. Sempre que en mig de una paraula hi haja 'l sò de ge y de gi se hi posará la lletra g, reservant la j pèl davant de la a, de la o y de la u per rahó de alterar aqueixas vocals lo valor de sa precedent consonant quan esta es una g.
La l-l se pronuncia com la ll italiana. Quan no porti guiò que separi una ele de l' altra, llavors sona com la ll castellana.
La ny sona com la ñ en castellá. La ny escrita aixís ñ, may ha sigut lletra catalana.
La s entre dos vocals se pronuncia forta y tancant las dents. Aixís rosa (flor) se pronunciará aproximadament com la x de èxito en castellá, y rossa (cos mort) com la s de rosa en l' idioma citat.
La x sona com la x llatina: després de i sona com la ch francesa.
La z sona com la s sola entre dos vocals, aixís zel se pronunciará com la s de casa. Pera pronunciarla se apreta la llenga al paladar separantla al moment de dir la lletra.
Los infinitius dels verbs breus se escriurán sens r: aixís s'escriurá viure y no viurer.
Los verbs aguts tots déuhen anar acompanyats de la r final per evitar la confusiò que resultaria en semblant cas, pus passarian á ser iguals infinitiu y pretérit, y á mes perque la r serveix pera estalviar l' accent de que d' altre modo deuria anar acompanyat l' infinitiu.
Tots los plurals femenins s' escriurán en a y no pas en e, per no haverhi ni rahò, ni us que 'ls autorisen: aixís sempre s' escriurá alegrías y no pas alegríes, tant mes quan servintse de la a queda mes marcat lo femení, y tambè per ser conseqüents ab la regla de que 'ls plurals que acaban en vocal no aguda ó consonant se fan afegint una s al singular.
Si donchs lo singular es alegria, ¿perque al fer lo plural tenim de cambiar la a en e y dir alegries?
Aquesta es la ortografía á que hem subjectat nostras Cansons de la terra; lo dia en que vulgám fer un treball gramatical, llavoras afegirém á tot lo dit fins aquí las rahons que 'ns duhen á preferir esta ortografía á las demés.