Cansons de la terra - Volum III/Los dallayres

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Disambig.svgAquest text tracta sobre una cançó d'una versió de 1871. Per a d'altres versions, vegeu Els dallaires.



LOS DALLAYRES.

Cansons de la terra (1871).djvu

Si n' eran dos dallayres—que 'n dallavan un prat,
 una polleta rossa
 petita y bonica
 los porta l' esmorsar.
 Petita ¿com va?
Lo un dallayre dalla,—l' altre no pot dallar.
—¿Que teniu lo dallayre—que no podéu dallar?
—Mon mal es d' amoretas,—es mal de festejar.
Una polleta rossa—que 'm fa morí' y penar.
Jo vull dirho á son pare—si me la vol donar,
y si no me la dona—jo la 'n faré robar
pèls Miquelets d'Olesa—qu' altras n' han robat ja.—
Ja trucan á la porta—«Ola, ola, ¿qué hi ha?
—Los Miquelets d' Olesa—que 't venen á buscar.
Arregla la robeta—y afanyat á baixar.
—Ja baixo desseguida—que ho tinch tot arreglat,
quatre vestits de seda,—quatre de tafetá,
y vintinou camisas—de lo millor que hi ha.—
Al baixant de la escala—encontra son germá.
—¿Hont vas falsa traydora—que me l'has de pagar?
—Calla, germá meu, calla,-que prou tens que callar.—
Obran tantost la porta—y pres ja l' han posat.
A vintinou d' Octubre—varen penjá 'l germá.

NOTA.

 Aqueixa cansó, que no deixa de tenir alguna semblansa ab la de Pau Gibert que posém mes avall, es moderna y de las derrerías del segle passat. Las paraulas que la noya robada diu á son germá dònan á entendre qu' ell ha sigut la causa de tot lo qu' está passant á la donzella, y encara que no mes son dos versos los que 'l poeta destina al citat objecte, ab ells dos n' hi ha prou per endevinar, que probada sa culpa y prés, fou penjat pèl aymador en venjansa dels estorbs que á son casament havia posat. Es tot un drama contat ab pocas paraulas. Per la vaguetat y rapidesa en la forma, te mòlts punts de semblansa ab La Venjansa que publicárem en lo volum primer plana 223. D'aquest mateix cant n'hem rebuda un' altre versió, recullida pèl senyor Sitjar de La Bisbal y es la següent:

En lo plá de Girona—una minyona hi ha
jo vull dirne al séu pare—si me la 'n vol doná';
y si no me la dòna—jo l' han faré robá'.
pèls miquelets d' Aytona—la 'n faré aná' á cercá'.
—Rosa, plegáu la roba,—qu' es hora de marxá'.
—La roba n' es plegada—plegada n' es temps ha.
Los guants y las manillas—tot amanit está.
Donchs, apressem, Roseta,—que 'ns deuhen esperá'.—
Al replá de l' escala—n' encontra 'l sèu germá.
—Ahónt t' en vas, Roseta!—Rosa! hónt t' en vols aná'?
—Calla, mon jermá, calla!—Bè t' en valdrá 'l callá';
N' han fetas forcas novas—no 'u hajas d' estrená!...—
Fora 'l plá de Girona—ja se 'n posa á plorá'.
-Per Dèu!.. per Déu, Roseta!..-¿qué'us n'acaba'l plorá'?..-
—¿Ploréu al vostre pare,—O bè al vostre germá?
—¡Ày! jo no ploro al pare,—tampoch al mèu germá:
ploro la trista mare,—¡quin desconsol tindrá!
Sols tenia una filla—y aqueixa la 'n deixá!
 L' hora n' es arribada,
 ¿qui t' en consolará!..