Cansons de la terra - Volum III/Mariagna

Aquest text tracta sobre una cançó d'una versió de 1871. Per a altres versions, vegeu Mariagna.

MARIA AGNA.

Un dia de Primavera—matinet me'n vaig llevar,
ne vaig pendre l' escopeta—y me 'n vaig aná á cassar.
Adeu, adios Mariagna
ton amor m' ha de matar.
Vaig trobar la Mariagna—que tot me 'n vaig alegrar.
—¿Hont anéu gentil donzella?—¿Sola 'us ne deixan anar?
—Encara que vagi sola—á mi ningú 'm robará.
—Si voléu ma companyia—jo 'us aniré á acompanyar.—
S' aturém al peu d'un marge—y'ns posém á enrahonar:
parlant de las nostras cosas—lo sol nos hi va atrapar;
quan veig que'l sol la tocava—jo tot me'n vaig trastornar,
dich si vol lo meu sombrero—que 'l sol no la tocará.
—Encara que 'l sol me toqui,—en mí no 's coneixerá.
—Si vos volguesseu ser meva—jo 'us iria á demanar.
—Pera vos so massa pobre,-d'altras mes ricas n'hi ha.—
La mare se 'ls escoltava—per un finestral que hi ha.
—Calla, calla Mariagna—que 'l teu pare 't matará.

NOTA.

Tè aquesta cansó altra tornada y es la següent:

Qui vol lograr bona vista
matinet s' ha de llevar!

D' aqueixa cansó ne coneixem moltas versions; las mes bonicas son las dos que publiquem en esta nota, si bè es de notar que en una de ellas se li cambia á la donzella 'l nom de Mariagna per lo de Margarida.
ALTRA VERSIÓ.

Com es la filla d' un batlle—tota presumida va,
n'hi ha tres que la festejan,—tots tres si volen casar;
lo un d' ells es un sargento—y l'altre es un capitá,
l' altre cabo de la ronda—y aquest se l' emportará.
Un dia venint de ronda—soleta la vaig trobar.
—Hont vas per aquí Mariagna?»—«Soleta deixáume anar,
vaig á l' horta del meu pare—á regá' un jardí que hi ha.
S' agafan mano per mano—y á l' horta varen anar.
Sota una pomera verda—se posan á enrahonar.
las paraulas qu' ells se'n deyan—eran per enamorar.
Sa mare se 'ls escoltava—dessota d' un aranyar.
—Mariagna passa á casa—que es hora de retirar.
Si lo teu pare ho savia—luego 't vindria á matar.—
Com vos erau petiteta—be 'us ne devia agradar.
Adeu, adios Mariagna
ton amor m' ha de matar.

ALTRA VERSIÓ.

Sola la Margarida—sola la deixan anar.
—Encara que vaja sola—soleta puch ben anar.
—Si ho volias, Margarida,—jo 't vindria á acompanyar.
—La ditxa fora la meva.»—«Per mi ditxa no hi será.
Se 'n donan las duas mans—y al horta se 'n van anar.
Ja'n donan un tom pèl horta.-«Válgam Dèu quin sol que fa!-
Dessota d' una pomera—se posan á enrahonar.
Las parauletas que 's deyan—n' eran per enamorar.
—Tú bonich y jo bonica—tots dos nos podrém casar.
Son pare se 'ls escoltava—dalt d' un terradet que hi ha.
—Vaja, vaja Margarida—qu' es hora de retirar,
que las paraulas dels homes—no son gayre d' escoltar,
las primeras son dolsetas,—despres venen á amargar.