Cansons de la terra - Volum IV/La mort y l' enamorat
Aquest text tracta sobre una versió de 1874. Per a altres versions, vegeu La mort i l'enamorat.
LA MORT Y L' ENAMORAT.
Esta cansó sol cantarse ab la tonada de Lo fill de la viuda, que va en aquest mateix volum.
—Aquesta nit somniava—somniava y no dormia,
somniava l' amor meva—qu' als meus brassos la tenia.
Con un roserito blanco
de flores muy guarnecido.
Mentres això somniava—una veu me deixondia:
—Jo no so, no, l' amor teva—so la Mort que Deu t' envia.
—Ay, Mort trista y rigorosa—déumen' un dia de vida
per confessá' y combregar—y anar á veure á la aymia.—
Al instant ja se 'n calsava,—al instant ja se 'n vestia,
se 'n va plorant pèl carrer—hont la seua amor vivia.
Ja 'n pega un truch á la porta:—Baixa á obrir, aymada mia,
que la Mort m' está buscant,—potsé' aquí no 'm trobaria.—
La seua amor quan lo sent—li respon tot desseguida:
—Ja t' allargarè un cordó—un cordó de seda fina.
—Si la seda prima n' es,—lo cordó se 'm trencaria.—
Mentres ell está parlant—ja veu á la Mort qu' arriba.
—Vaja, vaja cavaller—que l' hora ja está complida.—
Ja s' agafan de las mans—y un camí molt aspre enfilan,
se'n van per una montanya—que no hi ha sino una hermita.
—Deu lo guart bon hermitá,—hermitá d' aquesta hermita
¿si una pregunta li fes—la resposta no 'm daria?
—Si la pregunta sabés—jo resposta li 'n faria.
—Lo qui's mort de mal d'amors—¿ne pert l'ánima ab la vida?
—Aixó si que no 'u se jo,—Deu del cel li respondria.
Lo mateix me va passar
ab uns amors que tenia,
ella monja se 'n va fer
y jo hermitá d' esta hermita.