Cansons de la terra - Volum IV/Lo mestre

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Cansons de la terra (1874).djvu



LO MESTRE.



Lo mestre se n' es anat—á viure á la seva terra
me n' ha dit que tornará—per san Miquel de Septembre,
San Miquel ja n' es passat:—«Ay mare no he vist al mestre.»
La minyona puja á dalt—treu lo cap á la finestra,
la minyona fa un gran crit—«Ay mare ja he vist al mestre.»
Baixa l' escala corrent—tot cantant ja surt á rebrel,
ja te li dòna las mans—«¿Com ho passa senyor mestre?»
«Jo molt bè te ho diria—sino que no 'm voldrás créure,
hi estat set mesos malalt—al hostal de las ginguetas.»
La minyona puja á dalt—á matá una gallineta.
«La gallina pera mí—lo caldo pèl senyor mestre.»

 La, la, la, la,
 lantura, rura, rura,
 la, la, la, la,
 lantura, rura, ra!


NOTA

En lo romancerillo d' En Manel Milá hi ha una cansò sobre 'l mateix tema: sent de notar que en l' argument d' aquesta l' acció es anterior á la acció del nostre Mestre; de modo que las dos venen á compondre una cansò. Heuse aquí la versiò de que parlem:

Lo meu pare y ma mare—no 'm tenen sino á mí;

me 'n fan anar á estudi—á apendre de llegir.
 Que t' allunyas moreta,
 que t'allunyas de mi.
Lo mestre que m' ensenya—s' ha enamorat de mi.
Jo li faig de resposta—que no 'l sabré servir.
—Ja 'n farás com las altras—quan me veurás venir.
Me 'n pararás la taula—m' hi posarás pa y vi,
las estoballas blancas—com lo paper mes fi.
A cada cap de taula—un brot de llessamí;
y al bell mig de la taula—m' hi plantarás un pi,
la soca n' es de plata—y la cima d' or fi,
á la braca mes alta—hi canta 'l francolí,
y á la branca mes baixa—lo puput ni fa niu.
Lo francolí ja canta—y en son llenguatge diu:
—¿Qué pagariau, senyora,—que 'l mestre fos aquí?
—Ne pagaria Tolosa—la meytat de París!
—Tolosa no n' es vostra—ni París es per mí.—

Aquesta versiò termena en lo romancerillo ab una fi d' un altre cant. Veusel aquí:


A la horta del meu pare
n' hi ha un taronjí,
la soca n' es de plata
las brancas son d' or fi:
y á la cima mes alta
ne canta un Francolí
que en son llenguatge deya:
—Ahont tens lo teu marit.
—Mon marit n' es en Fransa
que 'n serveix un fadrí.
—¿Qué 'm donarás, beata,
que te 'l farè venir?
—Te 'n donarè Tolosa,
la mitat de Paris
y ma fonteta vera

que 'n fa anar tres molins,
l' un de sucre y canyella,
y 'ls altres pebre del fi.

No deixa de tindre molta semblansa esta cansò ab lou retour doou proumes en la col-lecció de Mr. Arbaud.


·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·
M' ant pres moun ami Pierre
lou plus amat de tous,...
—Quand dounariatz, la belo,
per vous lou far trouvar?
—Jou dounariou Marselho
Versalh' et moun pays.
—Marselho n' es pas vouestre,
Versalho n' es doou rei...