Cap al tard/Col·loqui

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca






Col·loqui

LA MUSA

 ¿Per què de mi't recordes
y a l'harpa d'altre temps les mans allargues,
 y, tot mullant les cordes
 de llágrimes amargues,
 com pluja d'estels d'or
solquen els rims la fosca de ton cor?

EL POETA


 Es mon desitx qu'un raig de poesía
il·lumini mes llágrimes; voldría
trobar al fons de l'ánima quelcom
d'eixa punyent y fonda melodía

 que fa aturar tothom,
perque en la pietat dels qui passàssin
 y'l cántich escoltàssin,
com a l'entorn del violí qui plora
demanant caritat en nom de Deu,
durás al menys sobre la terra un'hora
la vida de mos fills que fou tan breu.

LA MUSA


 La plenitut de vida no comensa
ni arriba l'home a sa virilitat
sens que fermenti en l'ánima el llevat
 de l'íntima sofrensa.
Sia ton cor el ferre espurnejant,
damunt l'enclusa del dolor, sonant.

EL POETA


 A mos infants no tornará la vida
el broll de foch y'l ritme dels martells
sobre'l metall de l'ánima enrojida;
no'm plany de ma dissort, els plany a ells.
 Si a l'espona del llit,
quan se glassava'l cos, quan l'agonía

 els ulls enterbolia
del jove moribond, li haguessen dit
de part de Deu:—«Minyó, ¿t'en vols anar?»
ell ¿qu'hauría respost?—«Me dol deixar
ma familia, la terra ahon nasqui;
es prest; la vida riu; eixa amarganta
copa de fel decántala de mi;
jo me somet, ta voluntat es santa;
però si't plau, Senyor, deixa'm aquí»...
 No pogué ser; y se tancña la porta
de ma casa, una nit, sens qu'ell tornás,
y'l duyen a romandre al mateix vas
 de sa germana morta.

LA MUSA


 Mes tu deus a la vida ton tribut.
¿No sents l'host qui se canta a sí mateixa,
y avansa, menyspreant la multitut
dels morts que tomben y'ls ferits que deixa?

EL POETA


May la vegi tan bella com es ara
 la vida d'aquest món.

que d'un etcís crudel tota s'amara
pera parlarme dels que ja no hi són.
 Plorar... També plorava
Jesus devant la tomba de l'amich.
Ran de la fossa com un arbre estich,
 que hi beu tota la sava.


LA MUSA


Mes l'arbre ha de fruitar.

EL POETA


 Jo vull que l'oli
del fruit araarg, com espremuda oliva,
cremi tot en la llantia qu'aurioli
dels dos adolescents l'imatge viva.
 Si la forsa del geni m'es estranya,
tan gran com ell s'aixeca mon dolor,
y jo puch llavorar l'alta montanya
per esculpir-hi un monument d'amor.