Cap al tard/Dol

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca





Dol

I

<poem>  Sé d'una vella concirosa a qui sos fills varen deixar per la fortuna fabulosa de l'altra banda de la mar.
 Com la grisô d'un ull d'oracle, mira la fonda solitut, esperant l'hora del miracle que li retorni el bé perdut.
 Com ella guaita la marina, mon pensament vetla, abocat;

<poem>

mes la finestra ahon s'inclina
s'obri devant l'eternitat...

 Arriba un jorn que nostra vida
ja no veu res en l'avenir,
mes, a l'hivern rejovenida,
en la deis filis torna florir.

 Tebia dolcesa els ulls amoixa
de presentir la tendre mà
qu'en acabant l'última angoixa,
piadosament los tancará.

 Y de llur vida l'auriola
ens sembla veure en lo futur,
que nostres cendres agombola
assoleyant el vas oscur.

 Però si cau llur jovenesa
y se'ns acluca l'ideal,
¿què n'ha de fer de sa vellesa
l'árida soca paternal?

 Cap a l'abisme que'ns espera
mon pensament amolla el fruit,
com el brancam d'una figuera
tota penjada sobre el buit.

 Llum de recorts passa allà enfora,
pluja d'estels en la negror.
No m'en sé anar, no, de la vora
de mon terrible mirador.

 Com en el fons d'un vell retaule
llisquen els dos adolescents;
passen, ulls cluchs, sense paraula,
come sonámbuls somrients.

 Passa la flor de l'amor mia,
passen en creu aquelles mans
que ma tendresa cobdicía,
pera besaries com abans.

 De la foscor may esplorada
pujen alens d'oratge fret,
que m'existencia amenassada
fan tremolar com un llumet.

 ¿Cal defensar la flama incerta
d'aquest llumet feble y morent?
Pera tancar la porta uberta
¿cal que forceji contra'l vent?

 ¡Entri la ratxa qui'm perfuma
ab la fetor d'un món podrit;

munti l'oreig que du l'escuma
de les rompents de l'infinit!



II




 Ombra divina, protectora
de l'aliansa dels dos mons,
jo torn a tu; mon cor anyora
les oblidades oracions.

 Aquí tot parla de l'imperi
ahón sejornen els difunts;
aquí batega el gran misteri
qu'a vius y morts escalfa junts.

 Sols la fredor d'aquestes lloses
calma la febre de mon front,
devant les úlceres descloses
de l'enclavat en creu d'afront.

 Els qui duym l'ànima ferida,
com els captaires afollats,
entre'l tumulte de la vida
ens hi trobem desamparats.

 Mes en el temple qu'il·lumina
com un estel la llantia d'or,
l'eternitat s'hi sent vehina,
afalagant el nostre cor.

 Y'ls endolats, al peu de l'ara,
sentim els morts més avinent,
y a aixugá'l plor de nostra cara
vé la caricia de l'ausent.