Cap al tard/El voltor de Miramar
| ← Cansó dels pins | El voltor de Miramar Cap al tard |
La sirena → |
¿Es ver que val la pena de plányer mon silenci?
¿Es ver que m'aconselles, Heliodor, que llenci,
per recobrar ma lira, la toga de lletrat,
y'l nodriment rebutji d'aucell engabiat?
Un jorn, de sanch vermella tenyint una clapissa,
baixava de l'altura del Teix, llenegadissa,
un jovencell qu'havía cassat un voltô viu;
a costa de sa vida el devallá del niu.
Criada entre les boires que l'aspre cim esqueixa,
conserva l'au selvatge la magestat del néixe,
y presa dins la gabia del parch de l'Arxiduch,
els mons se reflecteixen a dins son ull mitx cluch:
el cel, la nit, el dia, la calma, la tempesta,
la barba de la serra y sa pelada testa,
la mística llenterna qui s'alsa com un far,
y'l ritme qui devalla de la pineda al mar…
Com un sultan asmàtich qu'en mitx de son imperi
del reuma y la pruaga sofreix el captiveri
y el coll ruat enfonya dins una pell de mart,
així'l voltô s'arrufa, sense girar l'esguart
a la sublim onada que baixa de l'altura
com un alê qu'aixampla el pit de la natura
fins a les grans marines qui's badén a l'entorn.
La vianda li serveixen tres voltes cada jorn,
y sols llavors les ungles del botador desferra
y, desclouent les ales, se deixa caure en terra,
y del toisó de plomes estira son coll núu
fins a la carn sangnosa que'l missatger li du.
Y passen els poetes y canten la tragedi'
del presoner, viventa encarnació del tedi,
qui sembla condormirse en el llunyá recort
de l'ombra d'unes ales sobre la neu del Nort.
—«¡Com deuen acorarte l'anyorament, l'enveja
del núbol qui rodola, de l'au qui volateja,
la febre de carnatge, la set de llibertat,
l'afronta d'un presidi de rey exonerat!
Ah! si ta porta obríssin… Ab la primera fua,
per recobrar ton trono sobre la penya nua,
als núbols pujaríes, com Bonapart ho féu,
tornant de l'illa d'Elba al capitoli séu!»
Aixó'ls poetes diuen. Es il·lusió. La rabia
de l'héroe qui mossega els ferros de sa gabia,
arriba a esmortuirse dins l'habitut servil,
y l'águila's fa ximple y l'home torna vil.
Be ho sab la criatura cronicament somesa:
no es bo per esser lliure qui a ser esclau s'avesa.
Els ossos se rovellen y l'esperit també.
¿Vol llibertat l'il·lustre voltô?… Donchs ja la té.
No's mou; hem d'arruixarlo pera lograr que surta;
prova d'alsarse, pega una volada curta,
y cau; en pega un'altra y's posa a un turó.
Passa la nit. Els héroes no van al refetô…
Rastreja una llocada, perque té fam el pobre,
y un nin, a cops de canya, per allunyarlo sobra;
y's troba, si la flaire d'un ase mort l'atreu,
qu'altres hereus del monstre, botxí de Prometeu,
deixaren, atapint-se, ben neta la carcassa;
mes ell, per arribar-hi a temps, ha trigat massa.
Ja no es per ell la gloria d'omplir el seu gavaig
ab trágiques despulles de brega y de naufraig,
com els facinerosos de sa nissaga ardida.
Y sent que la campana de Trinitat el crida,
y, fent la torniola, s'acosta a sa presó,
y dins la gabia espera l'arxiducal racció.
Tu, mestre, que a-n el coure li sabs donar l'aspecte
de l'or ab la llum viva d'un generós afecte;
tu, que a ma pobre musa dediques mots suaus
y de la mà la'm portes perque fassem les paus;
tu, que d'aprop coneixes la cárrega feixuga
que l'esperit enrampa y el pensament aixuga,
Heliodor, ¿sabs ara per que no puch sortir
de la presó perpetua que tanca mon albir?
No es bo per esser lliure qui a servitut s'avesa…
Sense tenir les ales de l'hoste de s'Altesa,
jo bé volar voldría pe'ls horizonts de l'art;
mes per emanciparme de mon ofici… es tart.
