Cap al tard/Cansó dels pins
De la costa brava som la cabellera,
y sobre'ls abismes del mar avansant,
som de la Roqueta la visió primera
que saluda de lluny al navegant.
Quan l'illa va néixer, la mà creadora
en la terra verge llensá la llevor
de la rassa nostra qui, dominadora,
per tot arreu la clapa de verdor.
Som una harmonía de l'illa qui canta;
de la nostra escorsa degota salut,
y sote l'espessa verdor onejanta,
brunzeix un món d'eterna joventut.
Tribus espargides que's veuen d'enfora,
alenam empeses per un ritme sol;
si un pi destralejen, la pineda plora;
si la pineda cau, l'illa se'n dol.
Aquí la llegenda hi té son hostatge;
palau de columnes que s'alsen a mils,
van, al clar de lluna, per sote'l ramatge,
blanques visions de túniques sutils.
Coronam la serra de segles enrera,
y sobre'ls abismes del mar avansant,
som de la nostra illa la visió primera
qu'encoratja de lluny al navegant.
Aquí la sofrensa hi troba col·liris,
l'insecte s'hi penja de l'or qu'ha teixit;
y'l pastor, a l'hora que's baden els lliris,
hi consulta l'horari de la nit.
Atreim a la terra la boira qui passa;
som l'aura divina de la llibertat;
si la destral sona, com una menassa,
retruny al cor d'un món esparverat.
