Cap al tard/L'ermitá qui capta

L'ermità qui capta

Hoste so de l'altura; es mon ofici
de casa en casa demanar almoina,
per tota l'encontrada ahon els ecos
de l'ermitatge tremolant arriben.
Ma petja seny pe'ls viaranys del terme;
conech les heretats y les cabanes
y'ls pobles y'ls vehins, y'ls demán noves
de llurs tribulacions y llurs ventures.
Per ço del mirador de l'alta ermita
jo veig quelcom que'ls viatgers no veuen,
els viatgers que indiferents trescaren
la terra del voltant.
Si vols estendre

pe'ls amples horizonts de la montanya
l'esguart contemplatiu, ans de pujarhi
recorre pam a pam tota la terra
que des del cim dominarás; atura't
al comallar, al bosch; guaita la mina,
saluda els nius humans; vulles conèixer
la clapa de verdor si es blat o es ordi,
y aixís, escorcollant cosa per cosa,
a la contemplació ton ull prepara.

No per això s'esvahirá'l misteri,
del fons de tota cosa inseparable;
si avansa la claror, l'ombra recula,
com més va reculant més imponenta.

La nit plena d'estels, per l'home savi
que'ls coneix d'un en un, ¿es menys divina
que pe'l qui veu no més en l'estelada
una munió de signes incompresos?
Un temps, per la nocturna escampadissa
de llumets casolans que'l puig revolten,
com un cel ajegut sobre la terra,
l'esguart lliscava indiferent; mes ara
cada llum es un nom, una vivenda
ont he segut a dessuar a l'ombra
o he escalfat una estona les mans balbes
en la fumosa cuina; ont he rebudes

mercès de pietat o la dolcesa
d'esser humil devant la porta closa.
Sota aquells horizonts, altres més íntims
atrèuen l'esperit; y així, fruint-ne
la plenitut de la visió, penetra
la mirada, com aigua dins l'esponja,
en la fonda expressió de la natura.