Catalans i provençals

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca





CATALANS I PROVENÇALS[1]


E
N el darrer quadern d'aquesta Revista, que s publica a Lyon de França, i en sa Causerie félibreenne, M. Paul Mariéton, un dels joves que segueix el renaixement de les literatures regionals en la terra llatina, dóna noticia de la traducció del francès de L'Atlantida, per M. Albert Savine. Parla de l'introducció que la precedeix, i en pren peu pera fer algunes observacions sobre l «refredament» dels catalans i dels provençals, dissentint del seu compatrici i colega en l'apreciació de les causes que pogueren produir-lo.
 Un i altre convenen en que l «refredament» existeix i tingué son origen en la constitució del Felibrige en 1876; però així com M. Savine sembla que n dóna una bona part de culpa al capoulié Mistral, «que hauria deixat cometre alguna etzegallada en l'organisació practica del Felibrige per excessiva complacencia als desitjós dels seus concellers i per massa confiança en la prudència i ciència d'altres»[2] M. Mariéton surt a la defensa del capoulié i tira tota la culpa sobre un fill de Catalunya que va anar a Provença, i sobre l caràcter català.

 «Quan els felibres d'Avinyó —diu en l'esmentada causerie— hagueren convocat la reunió general que devia votar els Estatuts i nomenar el Consistori del Felibrige, va arribar de Catalunya l senyor Quintana (D. Albert), am plens poders pera representar al seu país. Va demanar-se-li que fes la llista dels majoraux catalans. En la llista que va presentar no hi figuraven ni en Rubió ni en Pelai Briz. Se va insistir molt pera fer inscriure aquests dos noms, i en Quintana va respondre que si tals noms apareixien en la llista consistorial, els Estatuts serien rebutjats pels catalans, a causa de l'animositat que existia entre aquests dos poetes i els altres catalanistes; que aquests dos escriptors eren notòriament hostils a la fusió, i que ademés ningú estava mellor en situació que ell (en Quintana) pera jutjar l'estat de les coses.»
 I després d'afirmar que en tal situació no s podia fer més que lo que deia en Quintana, i que en tot cas d'aquest i no d'en Mistral fóra la responsabilitat, M. Mariéton escriu el següent paràgraf:
 «I, ademés, el refredament en qüestió prové principalment del caràcter català. Si hi ha hagut torpesa, ha sigut ben bé de la part d'aquells que posen l'orgull personal per damunt de l'interès de la causa. Qui no sab que l particularisme es la malaltia nacional d'aquests transpirenencs?»
 Un cop posat en aquest terrer, M. Mariéton no s detura. Com a bon francès, se figura que aquella reunió d'Avinyó, sols per tenir-se a França, era al menys en Congrés europeu, i desde l'altura... de les pagines d'una revista lionesa ns fa saber que, per no haver acceptat alguns catalans formar part del Felibrige, «Catalunya, tant fiera de lo que n diu la seva independència, va perdre per segona vegada la batalla de Muret i va apartar-se de les tradicions del seu gran Jaume I Conqueridor».
 A l'agafar la ploma no intento pas pendre part en la discussió tal com està plantejada, perquè pera mi es evident que s funda en un fantasma. Intento sols presentar una qüestió prèvia, que formulo preguntant: es realment cert que existeixi l refredament de que s parla?
 I la resposta per part dels catalans ha d'esser una negativa rodona.
 No hi ha hagut tal refredament ni cosa que ho sembli. Avui per avui, a Catalunya apreciem el renaixement provençal i als seus representants amb el mateix calor i efusió que l dia que vàrem coneixe-ls. Avui per avui la germanor i amistat entre molts d'ells i molts de nosaltres estan més arrelades que anys endarrera, ja que es innegable que la confirmació del tracte fortifica l'afecte. Ells van tenir la sort d'esser els primers en mostrar l'estimació que s professen Catalunya i Provença obrint els braços an en Balaguer quan va expatriar-se; però nosaltres no hem quedat endarrera. Tant bon punt com algun catalanista va tenir influencia en el govern de Madrid, les més altes condecoracions oficials van adornar els pits de tots els felibres de renom, i jo he sigut cent vegades testimoni de l'apreci que fan de tal distinció, que llueixen amb orgull en les grans festes. De que no hi ha hagut refredament n'es bona prova l fet de que am la mateixa bona voluntat vàrem rebre an en Mistral, en Roumieux i en Wisse en 1869, que an en Tourtoulon i en Pepratx en els darrers Jocs Florals. S'havien mai sobrepujat les proves de germanor que ls catalans d'ençà i d'enllà dels Pireneus van donar-se en les festes del Rosselló? Al que escriu això no van rebre-l com veritables amics i companys els felibres de Paris, quan fa pocs mesos degué passar una temporada a la capital de França?
 No s'ha de buscar, doncs, qui té la culpa d'una cosa que no existeix. Lo que va haver-hi en 1876 fou una equivocació de part dels organisadors del Felibrige, fomentada per les ganes d'exhibir-se d'en Quintana, i encara aquesta equivocació no fou filla de la malícia, sinó del lamentable desconeixement que de tot lo de fóra casa acostumen demostrar els francesos, encara que siguin provençals. Els reunits a Avinyó van figurar-se que l nostre renaixement es fill del seu, forjant-se una historia pera llur ús particular[3], i, creient que tots els pobles, llatins i no llatins, tenen el dever de regonèixer la supremacia francesa, imbuïts en l'illusió de que aquí no tenim poetes, ni mestres, ni artistes que puguin posar-se, no ja al costat, sinó a cent llegües dels seus, van idear una organisació en que ells tinguessin la direcció i la majoria. Van treure —ells mateixos no saben d'aon— el nom de felibre, van elevar an en Mistral no sols a quefe, sinó a rei[4], i realment van pensar-se que tots els que aquí escrivien rebrien com un gran favor el poder anomenar-se felibres i ésser súbdits humils del Capouliè. Van dividir la que anomenen llengua d'oc convencionalment en set dialectes, i donant-nos-en tres als que vivim a la banda d'ençà dels Pireneus, i quedant-se ells am quatre, van assegurar-se la majoria, perquè cada un dels set devia tenir igual representació en l'Academia del Felibrige. I encara van fer més. Prestant culte a no sabem quina mena de superstició cabalistica, tot havia de regir-se pel número set, i no van comptar en que tot això no podia tenir cap ressonància a Catalunya, per més que ls digué l senyor Quintana en nom propri i en el dels que li havien donat poder, que aquí ningú sab ni pot atinar qui eren.
 Però, per lo mateix que la pretensió d'organisar el Felibrige no va tenir cap ressonància a Catalunya, no va refredar ni influir en bé ni en mal en les relacions entre catalans i provençals. Els anomenats felibres, que no van donar importància a la cosa, van callar; els que ho van creure convenient, van presentar la renuncia; i el senyor Quintana va quedar més o menys desairat, però la seva influencia no va servir pera refredar a ningú, i els que prenem part activa en el renaixement català seguim professant al provençal i als seus representants el mateix bon afecte. Entre ells i nosaltres hi haurà sempre germanor i amistat, jamai confusió ni menys dependències.
 Els que creguin que podem anar més enllà, no coneixen l'un renaixement ni l'altre, ni s'han fet càrrec de les tendències que manifesten. Els moviments que s desenrotllen a la banda d'ençà i a la d'enllà dels Pireneus podran semblar idèntics als que miren superficialment les coses; però, per poc que s profondisin, s'hi troben diferencies essencials. Els provençals són abans que tot francesos: nosaltres, abans que tot catalans. A la banda d'enllà dels Pireneus el renaixement té un objecte purament literari. Allí s fan poesies pel sol gust de fer-les, i en general els felibres canten com les cigales, «que l sol fa cantar». A la banda d'ençà l renaixement literari se proposa un objecte més trascendental, més o menys definit, més o menys vagorós, i d'aquí ve que mentres ells estan quasi sempre alegres i satisfets i se surten poc del gènere liric, nosaltres concedim gran importància a la part de la literatura que té trascendencia social, com el teatre, el periodisme, l'investigació històrica, etc, etc, i fins en la poesia lirica no ns reduim a entonar himnes al sol, com les cigales, sinó que entrem dintre la vida real del nostre poble, anyorant grandeses i plorant misèries.
 Que m perdoni, doncs, el senyor Mariéton si li dic, pera acabar, que ha meditat tant poc sobre l moviment literari de les regions llatines, que en una causèrie felibréenne troba que l particularisme es una malaltia nacional a Catalunya, com si ls que han resucitat el provençal literari no fossin, a pesar seu, particularistes. Nosaltres coneixem una mica més lo que portem entre mans, —tal vegada la necessitat ens ho ha fet conèixer,— i la gran majoria dels que fem catalanisme, savis, poetes, artistes, mestres i deixebles, ens honorem pertanyent a l'escola particularista, en els seus diversos matisos i am més o menys decisió, en la creencia de que es l'unica que pot regenerar a Europa, corcada, especialment en les regions llatines, per l'afany d'absorció i la concepció autoritària i uniformista de l'Estat que conserven encara tanta força a França, que fins s'ha ficat al moll dels óssos dels provençals que canten en llur propria llengua.
 Am tals diferencies entre un i altre moviment, poden confondre-s els moviments català i provençal? Pot un d'ells proposar-se dirigir a l'altre? Tenen tant sols un ideal comú cap al qual se dirigeixin?
 Amistat, germanor, apreci mutual, es lo unic que ha d'haver-hi entre catalans i provençals, i per la nostra part podem assegurar que avui sentim aquests afectes am la mateixa intensitat de sempre. «Com més amics, més clars», diu un adagi de la nostra terra. La nostra claretat indicarà, doncs, als provençals, que som amics de veres.

 1884

  1. A propòsit d'un article de la «Revue Lyounaise».
  2. Prolec a la traducció de L'Atlantida, per M. Savine.
  3. Lo qual es inexacte, com va demostrar evidentment el senyor Rubió i Ors en sa Memòria a l'Academia de Bones Lletres, en 1877.
  4. Diu en Roumanille, en La Campano mountado: O rey filibre, o Mistrau.