Contes (Andersen) - El company de camí

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
El vell acluca-ulls El company de camí
Contes (Andersen)
Portada


EL COMPANY DE CAMÍ



El pobre Joan estava ben trist. El seu pare estava malalt i quasi podia dir-se en estat desesperat. Eren tots dos sols en la barraqueta.
 Ja era fosc. El llum, posat sobre la taula, estava a punt d'apagar-se.
 — Has sigut un bon fill, Joan, — va dir el malalt. — Que Déu t'ajudi a fer el teu camí en el món.
 Va mirar-lo amb els seus ulls tranquils, seriosos i dolços; després va respirar profondament i es va morir. Haurieu dit que dormia.
 En Joan va esclatar en plors. No tenia ningú en el món, ni pare ni mare, ni germà ni germana. S'estava allà, de genollons davant del llit, besant la mà del seu pare i plorant llagrimes amargues. Però a l'ultim, el cap posat sobre la dura fusta del llit, va tancar els ulls i va adormir-se.
 Va tenir un somni meravellós: va veure l sol i la lluna inclinar-se vers ell, i va veure l seu pare ple de salut, i adhuc el va sentir riure com reia sempre que estava content. Una gentil joveneta, amb una corona d'or sobre ls hermosos i llargs cabells, extenia la mà an en Joan, i el seu pare li deia: «Veus la nuvia que t dono? Es la més hermosa que hi pot haver en el món!».
 En Joan va despertar-se. La trista realitat era davant d'ell: el seu pare, mort i fred, extès sobre l llit, i ningú aprop d'ells. Pobre Joan!
 Alguns dies després el mort va esser enterrat. En Joan caminava darrera la caixa. No podria veure mai més el seu bon pare, que havia estimat tant. Li semblava que l cor se li trencava a miques de tanta pena que tenia.
 Els assistents varen cantar un salm. El cant era tant dolç, que les llagrimes davallaren de nou dels ulls den Joan. I aquestes llagrimes varen alleugerir el seu dolor.
 El sol brillava joiosament sobre ls arbres verds. Semblava dir: «Mira, el cel es blau. El teu pare es allà dalt mentrestant i prega a Déu pera que desde avui tot te surti bé».
 — Sempre més vui ser bo, jo també, — va dir-se en Joan, — i aniré al cel a veure el meu pare. Quina joia serà l retrobar-lo! — En Joan se veia tant feliç en aquell moment, que va somriure pensant-hi, mentres les llagrimes encara corrien per les seves galtes.
 En els castanyers cantaven els aucellets, piu-piu-piu-piu, com si haguessin assistit a l'enterrament. Sabien de cert que l difunt era al cel i que tenia ales molt més hermoses i molt més grans que les llurs, i que era feliç per haver sigut bo sobre la terra. En Joan va veure-ls fugir de llurs arbres verds, ben lluny, a travers l'espai, i li varen venir ganes de fugir amb ells. Però abans va fer una creu de fusta, que volia posar a la tomba.
 Quan va portar-li al vespre, va veure que la tomba estava ornada de sorra i de flors: era que alguns amics ho havien fet, puix tot-hom l'estimava molt el seu pare.
 L'endemà al matí en Joan va fer un paquetet de les seves coses, posant-se a la cintura tota la seva fortuna, que pujava a cinquanta escuts i algunes monedes de plata. Amb aquesta quantitat anava a córrer món.
 Abans d'anar-sen va tornar al cementiri, i sobre la tomba del seu pare va dir una oració, i va afegir: «Adéu, estimat pare. Jo vui ser sempre un home de bé, i sense temor pots pregar a Déu per mi».
 En els camps que en Joan atravessava totes les flors semblaven fresques i esplendentes als calids raigs del sol, i s'inclinaven al buf del vent, com si haguessin volgut dir: «Sigues benvingut entre nosaltres». En Joan va parar-se encara una altra vegada pera mirar l'antiga iglesia ont havia sigut batejat i aon tots els diumenges anava amb el seu pare.
 Va percebre molt amunt, per una espitllera del campanar, al gnom de l'iglesia, amb el seu casquet vermell punxagut, el qual, amb la mà davant dels ulls, evitava ls raigs del sol. En Joan va fer-li un senyal de comiat.
 El gnom va agitar el seu casquet vermell, va posar la mà sobre l seu cor i va tirar-li petons, pera demostrar an en Joan que li endreçava les millors salutacions i li desitjava un feliç viatge.
 En Joan pensava amb tot lo que veuria a travers del món. Caminava, caminava, més lluny d'on mai havia estat.
 No coneixia ni les ciutats que atravessava, ni la gent que trobava. Ja era molt lluny, a l'extranger.
 La primera nit va tenir de dormir sobre una garba de fenc, perquè no va trobar cap més llit; però era una sort, a la seva manera: el rei no tenia una cambra millor. Un camp, un torrent, una garba de fenc i el blau cel sobre l cap, hi ha alguna cambra millor? El prat verd, esmaltat de flors vermelles i blanques, formava la catifa. Els sauquers i els gessamins servien de rams de guarniment; i per tocador tenia tot el torrent amb la seva aigua clara i fresca, ont els estels hi reflectien. La lluna era com una gran xinxeta que penjava del blau firmament: no hi havia por de que cremés les cortines: en Joan podia dormir tranquil. Es lo que va fer.
 Quan va despertar-se, el sol ja era alt, i per tot arreu els aucellets cantaven: «Bon dia, bon dia! Encara no t'has llevat?».
 Era un diumenge. Les campanes trillejaven a tota pressa. La gent anava a l'iglesia. En Joan va seguir-la, va cantar amb els fidels, i va escoltar la paraula divina. Li semblava que s trobava a la seva estimada iglesia, ont havia sigut batejat i ont havia cantat amb el seu pare.
 A fòra, en el cementiri, hi havia moltes tombes, i sobre algunes d'elles l'herba havia crescut molt alta. En Joan va pensar llavores en la tomba del seu pare, que pot-ser estava en el mateix estat que aquelles i que ara no podia cuidar. Va asseure-s, va arrencar l'herba, va redreçar les creus que havien caigut, i va posar a lloc les corones que l vent havia tret. Va pensar: «Un altre pot-ser fa lo mateix per la tomba del meu pare, ara que jo no puc fer-ho».
 A la porta del cementiri hi havia un vell captaire que s'apoiava sobre ses crosses. En Joan va donar-li les monedes de plata que duia i va continuar feliç i meravellat el seu camí a travers del món.
 Cap al vespre va fer una horrorosa tempestat. En Joan va enllestir-se pera trobar un redós, però molt depressa va venir la fosca nit.
 A l'ultim va ovirar una iglesieta isolada sobre un puig. La porta n'era oberta. Va refugiar-s'hi, pensant estar-hi fins que l mal temps fos passat.
 «M'arrupiré en un recó, — va dir-se. — Estic mort de cansament i puc permetre-m una mica de repòs.» Va asseure-s a terra, va creuar les mans i va dir l'oració del vespre. Abans d'haver-la acabada ja s'havia adormit, mentres la tempesta continuava al defòra.
 Quan va despertar-se encara era nit, però l mal temps havia passat i la lluna brillava a travers dels finestrals. Al mig de l'iglesia hi havia una caixa oberta, amb un mort que devien haver d'enterrar. En Joan no estava gens espantat, perquè tenia una bona conciencia i sabia que ls morts no fan cap mal. De qui s'ha de dubtar es dels vius, que estan dominats per l'esperit del mal, i justament dos joves de mala casa s trobaven en aquell moment a la vora del mort i volien treure-l de la caixa i tirar-lo a fòra.
 — Què aneu a fer? — va dir-los en Joan. — Quin sacrilegi! Deixeu-lo dormir el seu darrer sòn!
 — No, — van contestar; — s'ha burlat de nosaltres. Ens devia diners i no ha volgut pagar, i ara que ja es mort no cobrarem ni un centim. Així ns venjarem, tirant-lo com un pobre goç a la porta de l'iglesia.
 — No més tinc cinquanta escuts, — va dir en Joan; — es tot el meu patrimoni. Jo ls donaré de molt bona gana si m prometeu deixar en repòs aquest pobre mort. Jo ja m'arreglaré sense diners. Tinc salut i ganes de treballar, i Déu m'ajudarà.
 — Està bé, — van dir els altres. — Si vols pagar el deute, el deixarem tranquil.
 Van pendre ls diners que en Joan va donar-los, varen riure de bona gana de la seva imbecilitat, i van anar-sen.
 En Joan va tornar el cadavre a la caixa, va juntar-li les mans, i, dient-li «adéu», va anar-sen content, a travers de la gran forest.
 Tot al seu voltant, allà on la lluna podia brillar, a travers dels arbres, va veure bonics elfs que dançaven joiosament. En Joan no va destorbar-los, perquè sabia que era un bon home i no més els que són dolents han de témer dels elfs.
 Alguns d'entre ells no eren més grans que un dit i havien aixecat els seus llargs cabells rossos amb una pinta d'or. Se gronxaven de dos en dos entorn de les gotasses de rosada que hi havien sobre les fulles i sobre les altes herbes. Alguna vegada la gota de rosada queia a terra, i els elfs també en mig dels brins d'herba; i se sentien aleshores crits de joia i esclats de riure, entre ls altres de la colla.
 Cantaven, i en Joan coneixia ben bé llurs gentils cançons: les havia apreses quan era noi.
 Grans aranyes llampantes, amb una corona d'argent sobre la testa, teixien d'una banda a l'altra un pont penjant, que, quan la fina rosada va posar-s'hi al damunt, resplendia com un mirall als raigs de la lluna.
 Així varen divertir-se ls petits elfs, fins al sol ixent. Varen amagar-se aleshores dintre ls capolls de les flors, i el vent va enderrocar llurs ponts i llurs castells, que s'envolaren com llargues voladuries de fils.
 En aquell moment en Joan sortia del bosc.
 Una veu forta d'home va cridar darrera d'ell:
 — Ep, company! A on vas?
 — Món enllà, — va dir en Joan. — No tinc pare ni mare. Soc un xicot pobre, però Déu m'ajudarà.
 — Jo també corro món, — va dir el desconegut . — Vols que ns fem companyia?
 — Amb molt gust, — va dir en Joan.
 I varen caminar junts.
 Al cap d'un quart ja s comprenien perfectament, perquè tots dos eren bons. Però en Joan va veure que l seu company estava més enterat de tot que ell. Quasi havia donat la volta al món i sabia parlar de tot.
 El sól era ben alt quan varen asseure-s sota un gran arbre pera esmorsar. Al mateix moment van veure venir una dòna vella.
 Verdaderament era molt vella. Caminava tota encorbada, apoiant-se sobre una crossa. Portava a l'esquena un feix de llenya que havia recullit en el bosc. Tenia l davantal aixecat, i en Joan va veure que n sortien tres grans bastons de falguera o de saule.
 Era a alguns passos d'ells, quan la vella va relliscar i va caure endarrera. Va llençar un gran crit. La pobra dòna s'acabava de trencar la cama.
 En Joan hauria volgut portar-la desseguida a casa seva, però l'extranger va obrir el seu sac, va treure-n una capsa i va dir que tenia un ungüent que podia tornar-li la cama al seu primitiu estat; d'aquesta manera ella mateixa podria tornar a casa seva per ses propries cames. Però l'extranger demanava en canvi ls tres bastons que duia en el davantal.
 — Es ben pagat! — va dir la vella brandant extranyament el cap.
 Va insistir en no desfer-se dels bastonets, però no era gens agradable quedar-se allà amb la cama trencada.
 Va donar els bastonets, i, quan l'altre va haver fregat la seva cama amb l'ungüent, la vella va aixecar-se i va anar-sen més lleugera que abans.
 Verdaderament era un famós ungüent i de segur que no sen trobaria d'igual a casa de cap apotecari.
 — Què n vols fer d'aquests bastonets? — va preguntar en Joan al seu company.
 — Són bonics trocets de fusta, — va dir l'altre. — Jo ls volia posseir. Tinc manies com aquesta.
 Van caminar encara molta estona.
 — Com se cobreix el cel! — va dir en Joan, que esguardava al lluny. — Mira aquests nuvols horribles i negres!
 — No, — va dir el seu company; — no són nuvols: són montanyes; altes i magnifiques montanyes, desde on se dominen els nuvols.
 Les montanyes no eren tant aprop com semblaven.
 Van necessitar tot un dia pera ser-hi. Espesses forestes hi creixien, dretes, cap al cel, i hi havien pedres grans com una ciutat entera.
 No devia ser facil pujar per allí. Per això en Joan i el seu company van entrar en un hostal: volien reposar i refer llurs forces pera la marxa de l'endemà.
 Abaix, en la gran sala de l'hostal, hi havia una nombrosa reunió. Hi havia un home amb un teatre d'automates. Els espectadors s'estaven asseguts al voltant pera veure la representació. A primera fila havia pres lloc un gros carnicer. Un gran bulldog, d'aire ferestec, estava ajaçat aprop d'ell i semblava amenaçar a tothom. La funció va començar. Era una comedia molt bonica, amb un rei i una reina que estaven asseguts en una cadira reial, i tenien corones d'or sobre la testa i mantells de llargs ròssecs, insignies de llur càrrec. Bonics patges d'ulls de vidre estaven colocats aprop de les portes, que s'obrien i tancaven sense parar, fent entrar aire fresc a la cambra. Era una comedia molt distreta, plena d'interès i d'alegria.
 Però així que la reina s'aixecava pera donar alguns passos (Déu sab la pensada que va venir al bulldog), com que l carnicer no l'aguantava, va fer un bot sobre l'escenari i va agafar a la reina per la seva bonica cintura. No més va sentir-se «cric, crac». Va ser terrible.
 El pobre amo dels automates estava desesperat. La reina era la més hermosa de les seves figures, i el ferestec bulldog li havia arrencat el cap.
 Però l'extranger que anava amb en Joan va dir que podia adobar-la. Va cercar en el seu sac i va untar la nina amb l'ungüent que ja havia servit pera la cama trencada de la pobra vella. Tot seguit la reina va esser adobada: podia moure tots els seus membres com abans. I encara molt més: ara no tenia necessitat d'estirar els fils. Era com si diguessim una persona viva, amb la sola diferencia que no podia parlar.
 El proprietari del teatre d'automates estava content. No tenia necessitat d'estirar la nina: ballava tota sola. No n'hi havia cap més que pogués fer-ho.
 Va venir la nit, i tota la gent de l'hostal va anar-sen a descansar.
 De sobte van sentir-se horribles i profons gemecs, que varen prolongar-se durant molt temps. Què podia ser? Varen aixecar-se pera mirar-ho.
 L'home que havia fet la comedia va córrer cap al seu teatre, perquè era d'allà que sortien els gemecs. Els automates gemegaven tots barrejats, el rei, els cortesans, els servidors, i eren ells que gemegaven tant lamentablement, obrint els seus ulls de vidre i demanant esser untats com la reina, pera tenir, com ella, la facultat de moure-s. La reina, caient de genolls i aixecant amb les mans la seva magnifica corona d'or: — Agafeu-la! — cridava. — Unteu el meu espòs i tota la gent de la meva cort.
 El director del teatre estava ell mateix emocionat i plorava.
 Va prometre al company den Joan donar-li tots els diners que faria la nit vinenta si volia untar-li no més que quatre o cinc de les nines més gentils. Però l'extranger va dir que no reclamava re més que l gran sabre penjat a un costat del rei. Quan el va tenir va untar sis nines, que desseguida varen posar-se a dançar i tant bé, que totes les criades i criats de carn i òssos de l'hostal varen posar-se a dançar com elles. El cotxer, la cuinera, tots els criats, tots els hostes, fins la pala i els molls, varen seguir l'exemple. Però els dos ultims varen caure a terra als primers passos. En fi, va ser una nit ben divertida.
 L'endemà al matí en Joan i el seu company varen pendre comiat de la gent de l'hostal, i després pujaren a les altes montanyes, atravessant grans abetars. Varen pujar tant alt, que les torres de l'iglesia varen semblar-los petites clarianes vermelles, allà baix en la verdor.
 Veien lluny, molt lluny, a moltes milles de distancia, allà on no havien estat encara. En Joan no havia contemplat mai tant belles coses del nostre globe meravellós. Un sol calent resplendia en l'aire fresc i blau. Varen sentir els caçadors tocant alegrament el corn en les vessants de les montanyes. Els ulls den Joan s'ompliren de llagrimes, i no s va poder estar de dir: «Bon Déu! Pensar que no pugui agrair-te prou totes aquestes meravelles que m deixes veure en el món!»
 El company també havia juntat les mans, i, per damunt dels boscos i ciutats, mirava fit a fit el sól resplendent.
 En aquell moment van sentir acords armoniosos sobre llurs testes, i van veure un gran cigne blanc planant per l'espai. Però de sobte l seu cant va afeblir-se cada vegada més, va inclinar la testa, i va caure als seus peus: era mort.
 — Oh! Les soperbes ales! — va dir l'extranger. — Immenses i blanques com són, tenen un gran valor. Ja veus si he fet bé de quedar-me un sabre.
 I d'un sol cop va tallar les dues ales, que volia guardar.
 Després van caminar lleugues i lleugues, fins que varen tenir davant d'ells una gran ciutat, coronada de cent torres, que brillaven al sól com si fossin d'argent. Al mig de la ciutat hi havia un gran palau de marbre, el teulat del qual era d'or: era allà que vivia l rei.
 En Joan i el seu company no van entrar tot seguit a la ciutat. Van aturar-se en un hostal pera arreglar-se una mica, perquè volien fer goig pels carrers. L'hostaler va contar-los que l rei era un bon home, que mai havia fet mal a ningú; però la seva filla era una horrible princesa. Sens dubte era hermosa, de tal manera que res semblava esser tant bonic, tant gentil ni tant graciós com ella. Però això no impedia que fos una dolenta i perfidiosa bruixa i que fos responsable de la mort de nombrosos i amables princeps.
 Havia permès a tot-hom de demanar la seva mà: princep o mendicant, tot-hom podia presentar-se: la calitat no hi feia res. Era necessari no més endevinar tres coses, sobre les quals ella interrogava ls competidors. Si algú responia bé, l'esposaria i devindria rei de tot el país a la mort del seu pare. Però quan no ho endevinaven eren penjats o escapçats sense misericordia. I ningú ho endevinava.
 El vell rei, pare de la princesa, estava desesperat, però no podia oposar-se an aquestes maleses, car havia declarat una vegada per totes que no s ficaria en les seves esposalles i que fes com ella volgués.
 Cada vegada que un princep venia, proposant-se endevinar les preguntes de la princesa, i no n sortia, regularment era penjat o decapitat.
 El vell rei estava devegades tant consternat de la desolació general, que un dia sencer cada any s'arrocegava de genolls amb tots els soldats, pregant la princesa que s'endolcís; però ella refusava obstinadament. Fins les dònes velles, quan prenien aigua-ardent, la tintaven de negre en senyal de dol. Però tot era inutil.
 — L'horrible princesa! — va dir en Joan. — Hauriem d'atipar-la de cops. — Això li faria bé. Si jo fos del rei, li estovaria ben bé la pell!
 De sobte va sentir-se l poble que cridava joiosament sota les finestres. Era que passava la princesa, i, veient-la tant guapa, el poble oblidava la seva crudeltat i l'aclamava. Dotze donzelles d'honor amb vestits blancs i amb una tulipa d'or a la mà, cavalcaven prop d'ella sobre cavalls negres. La princesa també anava muntada sobre un cavall blanc, cobert de diamants i de rubins. Els seus vestits eren teixits d'or, i el seu fuet semblava un raig de sol. La seva corona brillava sobre l seu cap com les estrelles en el cel, i el seu mantell era fet de milers d'ales de papellones. Però lo que era magnific, més que ls seus vestits, era la mateixa princesa.
 Quan la va veure en Joan va tornar-se més vermell que la sang que corre. No podia dir res. La princesa s'assemblava, ratlla per ratlla, a l'hermosa noia que havia vist en somnis la nit que l seu pare va morir.
 Va trobar-la encantadora i no podia estar-se de mirar-la.
 — Es verdaderament impossible — va dir en Joan — que la princesa siga una bruixa crudel que faci penjar o decapitar els que no poden resoldre les seves preguntes. Ja que tot-hom té l dret de demanar la seva mà, adhuc l'ultim mendicant, aniré al castell, puix no men podria estar.
 Van provar de dissuadir-lo, dient-li que s'exposava segurament a la mateixa sort que ls altres. El seu company també va voler-lo dissuadir del seu projecte, però en Joan va declarar que tot aniria bé. Va donar un cop de raspall a les seves bòtes i als seus vestits, va rentar-se la cara i les mans, va pentinar-se ls bonics cabells rossos, i sen va anar tot sol a la ciutat pera pujar al castell.
 — Entreu, — va dir el rei quan en Joan va trucar a la porta.
 En Joan va obrir, i el vell rei, amb bata i sabates brodades, va acostar-se an ell. Portava la corona d'or sobre la testa, el ceptre en una mà, i el guant de justicia a l'altra.
 — Un moment, — va dir.
 I va posar el seu ceptre sota l braç pera poder donar la mà an en Joan.
 Però tot seguit que va saber que era un pretendent va posar-se a plorar, el ceptre i el guant li van caure a terra, i va aixugar-se ls ulls amb la seva bata.
 — Atura-t! — va dir. — Serà de tu lo mateix que dels altres. Vine a veure no més.
 Va conduir en Joan an el jardí d'esbarjo de la princesa. Quin espectacle més horrible! De cada arbre penjaven esquelets de tres o quatre princeps que havien demanat la mà de la princesa, però que no havien endevinat les preguntes.
 Al buf més lleu del vent els òssos s'entretocaven, i els aucells fugien esparverats pera no tornar mai més an aquell jardí. Ossos humans servien de tutors a les plantes, i caps de morts fent ganyotes servien de testos pera les flors. Un jardí ben extrany pera una princesa.
 — Ho veus? — va dir el rei. — Te passarà lo que ha passat als altres. Renuncía, doncs, al teu projecte, perquè l meu cor se trenca a cada nova temptativa.
 En Joan va besar la mà al bon rei i va dir que tot aniria bé: tant fort era l'amor que duia a la princesa hermosa.
 Al moment la filla del rei, a cavall, entrava al castell amb les dames d'honor. Van sortir pera saludar-la. Amb un gest distingit la princesa va donar la mà an en Joan, lo que va engrandir el seu amor. No podia ser la bruixa crudel i dolenta que deia l poble.
 Van pujar al saló. Patges joves van oferir-los pastes i dolços. Però l bon rei, en la seva aflicció, no va tastar re. A més, els dolços eren massa durs. Va ser convingut que en Joan tornaria al castell l'endemà al matí. El jutge i el consell se reuniria pera veure com sortiria dels enigmes. Si guanyava l primer dia, tornaria dues vegades més; però mai cap pretendent havia anat tant lluny: tots havien perdut la vida desde l primer dia. En Joan no estava gens espantat d'aquestes condicions: pensava en l'hermosura i l'encant de la princesa, que ocupava tots els seus pensaments. Certament Déu l'ajudaria . De quina manera? Ho ignorava, però no volia pensar-hi. Dançava pel carrer Major quan tornava a l'hostal ont el seu company l'esperava. No podia acabar de descriure ls encants de la princesa. Esperava febrilment el dia següent, pera tornar al castell a intentar la prova dels enigmes.
 El seu company movia l cap i estava tot pensatiu.
 — T'estimo tant! — deia. — Encara podriem viure molt temps junts i vaig a perdre-t! El meu pobre i estimat Joan! Jo prou ploraria, però no vui torbar la joia de l'ultima nit que passarem junts. Estiguem alegres! Estiguem molt alegres! Demà, quan tu seras fòra, ja m vagarà de plorar!
 Tot seguit va saber-se a la ciutat que un nou pretendent se presentava, i tot-hom estava consternat. Van tancar el teatre; els marxants de pa de pessic van posar llaços negres en els seus ninots de pasta, i el rei i els capellans s'agenollaren a l'iglesia. Prou que sabien que en Joan no seria més afortunat que ls altres!
 Cap al vespre l company den Joan va donar-li un ponx i va dir joiosament:
 — Vaja: bevem a la salut de la princesa.
 Però tot seguit que en Joan va haver-ne begut dos veires va venir-li tanta sòn, que no podia tenir els ulls oberts, i va ensopir-se. El seu company va aixecar-lo suaument de la cadira i va posar-lo damunt del llit.
 Quan va ser negra nit, el company va agafar les dues ales que havia tallat al cigne i va enganxar-se-les a les espatlles, i va posar-se a la butxaca l més gros dels bastons que li havia donat la vella.
 Va obrir la finestra, emprenent el vol per damunt de la ciutat, dret al castell, arreconant-se en un angol de la paret, al peu de la finestra de la cambra de la princesa.
 La ciutat dormia en silenci. Varen tocar tres quarts de dotze. La princesa va obrir la finestra, vestida amb un gran mantell blanc i amb grans ales negres, i va empendre l vol per damunt de la ciutat en direcció a una alta montanya. Però l company den Joan, que l bastó feia invisible, volà darrera d'ella, bastonejant-la fins a fer-li sang.
 Així van anar creuant l'espai.
 El vent, ficant-se sota l mantell, va desplegar-lo com una vela de nau, i la lluna va atravessar-lo amb els seus raigs.
 — Quina pedregada! Quina pedregada! — deia la princesa a cada cop.
 Al fi van arribar a la montanya. Ella va picar en una roca, que va rodar amb soroll de trons, mentres la montanya s'obria i la princesa hi entrava. El company den Joan va seguir-la, sempre invisible.
 Van caminar per un gran corredor, les parets del qual brillaven extranyament; i penjaven del sostre milers de grosses aranyes que pujaven i baixaven llençant flames.
 Van arribar a una gran sala, les parets de la qual eren d'argent i d'or i estaven decorades amb flors vermelles i blaves, i grosses com sóls; però no s'haurien pogut cullir perquè les tiges eren horribles serpents vermells, i adhuc les flors no eren sinó les flames que sortien de la boca llur. El sostre estava tapiçat de cuques lluentes i de rates pinyades blaves com el cel, que movien llurs llargues ales. L'impressió era terrorifica.
 Al mig de la sala s'aixecava una cadira reial portada per quatre esquelets de cavalls, els guarniments dels quals estaven ornats de roges aranyes flamejantes. La cadira reial era feta d'un vidre blanc com la llet, i els coixins eren ratolinets negres que s mossegaven la qua l'un a l'altre. A sobre s'hi veia un dosser de terenyina color de rosa, plena ençà i enllà de mosquetes verdes com esmeragdes. Sobre la cadira estava assegut un bruixot vell, que en la seva horrible testa portava una corona, i tenia un ceptre a la mà. Va besar el front de la princesa, va fer-la seure al seu costat sobre la cadira preciosa, i la musica va començar. Grans llagostes negres tocaven l'harpa, i un mussol se picava l ventre a tall de timbal. Era un concert ben extrany!
 Petits gnoms negres, amb un foc· follet sobre la testa, dançaven una ronda a la sala.
 El company den Joan, sempre invisible, va colocar-se darrera la cadira pera veure-ho i sentir-ho tot.
 Els cortesans que aleshores entraven semblaven elegants i graciosos, però, si sels mirava bé, se veia lo que eren realment: manecs d'escombres, coronats de ulls de col, que l bruixot havia animat i cobert amb vestits brodats. Tot això no contribuía res a l'assumpte: era no més pera l'aparat.
 Va haver-hi un xic de dança; després la princesa va explicar al bruixot que se li havia presentat un nou pretendent.
 — Què li haurem de preguntar demà quan vingui al castell?
 — Escolta, — va dir el bruixot, — convé que jo t digui alguna cosa: escull un objecte ben senzill. Així, ben segur que no hi pensarà. Una de les teves botines, per exemple. No ho endevinarà pas. Fes-li esbocinar la testa, però no t'oblidis de portar-me ls seus ulls, perquè seran el meu dinar.
 La princesa féu una profonda reverencia, prometent no descuidar-sen. El bruixot tornà a obrir la montanya, i ella s'entornà, tot volant, al castell. Però l company den Joan va seguir-la, fuetejant-la com a l'anada, però tant fort, que ella gemegava profondament sota aquella pedregada implacable. Ella entrà amb gran volada a la seva cambra, aont el company den Joan va deixar-la pera tornar a l'hostal.
 En Joan encara dormia.
 L'endemà, de bon matí, tot seguit que en Joan va despertar-se, el seu company va llevar-se també, i va contar-li que a la nit havia tingut un somni extrany sobre la princesa i les seves botines, i per això li aconsellava de respondre, quan ella li preguntés en què pensava, «botina».
 — Tant té que respongui això com una altra cosa, — va dir en Joan. — Tal vegada lo que tu has somniat es la veritat, perquè no puc creure que Déu m'abandoni. Anem. Es precís que t digui adéu, perquè si no ho endevino no t veuré mai més.
 Van abraçar-se, i en Joan sen va anar cap al castell. Tota la sala era plena de gent. Els jutges estaven colocats sobre un cadafalc, el cap enfonsat en grans coixins de plomes, probablement perquè tenien de reflexionar molt.
 El vell rei va aixecar-se aixugant-se ls ulls, i després va entrar la princesa.
 Era encara més encisadora que la vigilia, i va saludar graciosament a tota la companyia. En Joan va donar-li la mà, dient-li: — Bon dia.
 Era arribat el moment d'endevinar lo que ella havia pensat.
 La princesa mirava en Joan amb benevolença; però quan va sentir la sola paraula botina, va tornar-se blanca com el guix, posant-se a tremolar tota ella. Però no hi havia res a fer: ho havia endevinat. Visca! El vell rei estava tant content, que va fer una tamborella; tot-hom va picar de mans per en Joan i per ell. La primera prova havia anat bé.
 El company den Joan va comparèixer radiant quan va saber que tot havia anat bé. En Joan va juntar-li les mans, donant gracies a Déu, amb l'ajuda del qual certament triomfaria les dugues altres vegades.
 L'endemà havia de tornar a fer-se la prova. A la nit va passar lo mateix que l dia abans. Quan en Joan va estar adormit, el seu company va volar vers la princesa. Va bastonejar-la molt més que la primera vegada, perquè havia agafat dos bastons en lloc d'un. Ningú va veure-l i va sentir-ho tot. La princesa tenia de pensar amb els seus guants.
 Va explicar-ho an en Joan, sempre com un somni. En Joan va poder-ho endevinar també aquesta vegada, i tot el castell estava ple de joia. Tota la cort saltava d'alegria, com havia fet el rei la primera vegada. Però la princesa estava sobre un canapè i no volia dir cap paraula.
 Faltava la tercera prova. Si en Joan l'endevinava, tindria la mà de l'hermosa princesa i heredaria tot el reialme a la mort del rei; si s'equivocava, perdria la vida i el bruixot devoraria ls seus hermosos ulls blaus.
 A la nit en Joan va ficar-se al llit, i, feta la seva oració, va adormir-se molt serè. Per la seva part, el seu company va enganxar les ales a les seves espatlles, va cenyir-se a un costat el sabre, va agafar els tres bastons i va volar vers el castell.
 Feia una nit negra com gola de llop. La tempesta arrencava les teules dels teulats, i els arbres del jardí, dels quals penjaven els esquelets, s'ajeien com roserars a l'impuls del vent. Els llampecs se succeíen sense interrupció; i els trons esclataven l'un darrera l'altre, fent un soroll de rodes continuat. La finestra va obrir-se i la princesa va empendre l vol. Estava palida com una morta, però va somriure veient la tempesta. Aquesta semblava que no era pas tant furiosa per ella. El seu mantell blanc va desplegar-se enlaire com una vela de vaixell.
 El company va fuetejar-la tant fort amb els seus tres bastons que la sang va córrer per terra. Era de creure que no volaria pas fins a la montanya.
 Però a l'ultim va arribar-hi.
 — Pedrega i fa tempesta! — va dir ella. — No havia vist mai un temps així!
 I va explicar al bruixot que en Joan havia endevinat igualment la segona vegada. Si ho endevinava l'endemà, hauria guanyat la partida i ella no podria tornar a veure l bruixot a la montanya; no podrien fer mai més el seu sabbat acostumat, i ella n'estava tota desconsolada.
 — No ho endevinarà pas, — va dir el bruixot. — Ja trobaré alguna cosa en la qual no podrà pensar, sinó es un bruixot més fort que jo. Però mentrestant estiguem alegres.
 Va agafar les dues mans de la princesa pera barrejar-se a la sardana dels petits gnoms i dels foc-follets. Les aranyes vermelles se balancejaven joiosament en direcció a les parets, i les flors de foc llençaven flames. El mussol tocava l timbal i les llagostes negres l'harpa. Era un ball ben extrany.
 Després d'haver ballat molta estona, la princesa va tornar al castell perquè l'haurien buscada. El bruixot va dir que l'aniria a acompanyar pera disfrutar per més temps de la seva companyia.
 Van volar en mig de la tempesta, i el company den Joan va batre amb els seus tres bastons sobre les espatlles llurs.
 Mai el bruixot havia aguantat semblant pedregada. Davant del castell va pendre comiat de la princesa, afegint:
 — Pensa amb el meu cap.
 Però l company ho va entendre.
 Així que la princesa va entrar a la seva cambra, el company va agafar el bruixot per la barba quan se n'anava, i amb el sabre va tallar-li la seva horrible testa fins a les espatlles. Va llençar el seu cos als peixos de l'estany, va rentar el cap a l'aigua, i després va embolicar-lo amb un mocador de seda, enduent-sel a l'hostal. Després va ficar-se al llit.
 L'endemà al matí va donar el mocador an en Joan, dient-li que no havia de fer sinó obrir-lo quan la princesa li preguntés en què havia pensat.
 La gran sala del castell estava plena de gom a gom de cortesans. Els concellers seien en llur cadafalc, la testa enfonsada en llurs coixins. El rei s'havia posat vestits nous, la seva corona d'or, i havia agafat el seu ceptre; tenia un aire verament majestuós. Però la princesa estava palida i habillada amb un vestit negre com pera un enterrament.
 — En què he pensat? — va preguntar an en Joan.
 Ell va desfer el mocador de seda. Tot-hom va tenir un surt davant d'aquell horrible espectacle; però la princesa estava immobil com una estatua i no deia re. A l'ultim va aixecar-se i va donar la mà an en Joan, perquè ho havia endevinat. No va mirar a ningú, però va dir-li en veu baixa:
 — Ets el meu amo, ara. Aquest vespre les noces.
 — Ben dit! — va dir el vell rei. — Sí: aquesta nit les noces.
 Tot-hom cridava «Visca!». La musica militar recorria ls carrers, totes les campanes repicaven, les venedores havien tret les glaces de dol dels seus pans de pessic; tot era joia.
 Van fer rostir tres bous farcits d'anecs i de pollastres i els van posar a la plaça del mercat, pera que tot-hom pogués pendre-n un tall. Les fonts rajaven tot el dia un vi deliciós, i quan anaven a comprar un llonguet a cal flequer rebien per torna sis grans coques i un pastiç de raims.
 A la nit tota la ciutat va estar illuminada. Els soldats feien salva amb els canons, i els nois tiraven coets. Se va menjar, se va beure, i va saltar-se en el castell. Però la princesa sempre era bruixa i no s preocupava den Joan. El seu company va adonar-sen. Li va donar tres plomes de cigne i una ampolla que contenia algunes gotes d'un liquid rosat.
 — Aquesta nit — va dir — posaras aprop del llit una gran banyera plena d'aigua. Quan la princesa voldrà ficar-se al llit, empenya-l lleugerament, de manera que caigui a l'aigua. Has de tirar-li tres vegades, però es precís tirar-hi primer les plomes i les gotes. Després d'aquest bany, el seu poder magic haurà desaparegut i t'estimarà amb tot el cor.
 En Joan va fer tot lo que l'altre li havia aconsellat. La princesa cridava ben fort quan ell va tirar-la a l'aigua. Semblava un gran cigne negre d'ulls llampegants. Quan va reaparèixer per segona vegada a la superficie, el cigne era blanc, excepció feta d'un anell negre que tenia en el coll.
 En Joan va endreçar una oració a Déu, i, quan la princesa fou tirada a l'aigua per tercera vegada, va transformar-se immediatament en la noia més encantadora. Era més hermosa que abans i va donar les gracies amb les llàgrimes als ulls.
 L'endemà al matí l vell rei va entrar amb tota la cort, i tot el dia va passar en visites i felicitacions.
 L'ultim que va comparèixer fou el company den Joan. Duia l bastó a la mà i el sac de viatge a l'esquena. En Joan va abraçar-lo repetides vegades i va pregar-lo que s quedés.
 — T'ho suplico, — li deia en Joan. — Jo t dec tota la meva felicitat.
 Però l company va moure l cap i va dir amb veu dolça i tendra:
 — No. El meu temps ha finit. No més he fet que pagar un deute. Te recordes d'aquell mort que gent dolenta volia ultratjar-li l cos? Vas donar tot lo que tenies perquè pogués estar en repòs a la seva tomba. Aquell mort era jo.
 I va desaparèixer.
 Les noces van durar un mes. En Joan i la princesa estaven plens de tendresa l'un per l'altre. El vell rei va viure encara molts dies ple de joia; va poder somriure als seus nets i fer-los saltar sobre ls genolls, tot divertint-los amb el seu ceptre.
 Després d'ell en Joan va ser rei de tot el reialme.