Contes (Andersen) - El vell acluca-ulls

EL VELL ACLUCA-ULLS^[1]

No hi ha ningú en el món que sapiga tantes histories com el vell Acluca-ulls, que l'anomenen a Dinamarca. Oh! Ell sí que les explica bé!
Cap al vespre, quan els nens encara estan asseguts a taula, el vell Acluca-ulls arriba. Puja a poc a poc les escales, sense fer soroll, perquè s treu les savates, obre les portes i xxs! tira sorra en els ulls dels infants, però tant fina, tant fina, i en tant grossa quantitat, que ls ulls dels pobres nens ja no poden estar oberts, i així no poden veure-l: se posa darrera d'ells, els bufa l clatell i llur testa devé feixuga.
Quan els nens dormen, el vell Acluca-ulls s'asseu apropet d'ells a sobre l llit.
Va molt ben habillat. Porta un vestit de seda del qual no podria afirmar-se l color, perquè, segons la posició que pren, sembla verd, vermell o blau.
Sota cada braç el vell Acluca-ulls porta un paraigua. En un d'aquests paraigues hi han pintades magnifiques figures: es el que extén sobre ls nens bons minyons. Durant la nit, aquests somnien les més encantadores histories.
En l'altre paraigua no hi ha re, i es el que extén sobre ls nens dolents, els quals dormen amb un mal sòn i se desperten amb el cap pesat, sense haver somniat re.
Vaig a dir-vos com el vell Acluca-ulls va cada vespre a veure un nen que s diu Ijalmar i lo que li explica.

DILLUNS

— Atenció! — va dir el vell Acluca-ulls a Ijalmar després d'haver-lo instalat en el seu llit. — Vaig a metamorfosejar-ho tot aquí.
I en un tancar i obrir d'ulls totes les plantes dels gerros foren cambiades en grans arbres que extenien llurs branques fins al sostre i fins a les parets. La cambra tenia l'aspecte d'un invernacle. Les branques eren cobertes de flors flairoses, i cada flor era més hermosa que una rosa; i, si s menjaven, s'hi trobava l gust de les confitures més delicades. Els fruits brillaven com si fossin d'or, i també penjaven pastiços plens de raims. Era una meravella. Però desseguida varen sentir-se uns gemecs terribles, que eixien del calaix on l'Ijalmar posava ls llibres de classe.
— Què deu ser? — va dir el vell Acluca-ulls, dirigint-se cap a la taula.
Va obrir el calaix. Era la piçarra que sofria! Hi havien escrit a sobre un problema d'aritmetica, ont hi havia una falta que donava mala solució. El piçarrí saltava i dançava com si fos embruixat, malgrat el cordill que l retenia a la piçarra. Volia rectificar el calcol, però no podia.
Aleshores fou en la llibreta d'escriure de l'Ijalmar on varen sentir-se lamentacions. Feien pena de sentir-les. Sobre cada pagina hi havien, en efecte, unes grans lletres escrites, i al costat de cada una d'elles una de petita. Era l model del mestre. A sobre hi havien altres lletres que volien semblar-se al model. L'Ijalmar les havia escrites. Però s'havien escapat de la linia que ls corresponia.
— Així us heu de tenir, — deia l model, — una mica tombades, amb bonics traços.
— Ja ho fariem de bona gana, — deien les lletres del nen, — però no podem: som massa febles!
— Doncs bé: us tiraré una mica de la sorra que tinc pera les criatures, — va dir-los el vell Acluca-ulls.
— No, no! — deien les lletres redreçant-se d'una manera que donava goig de veure.
— Cap historia, per avui! — va dir el vell. — Tinc de fer fer l'exercici a les teves lletres. Un, dos, tres! Un, dos!
Les lletres feren l'exercici i varen acabar per ser tant dretes com el model.
No obstant, quan el vell ja era fòra i el nen va mirar les lletres de la llibreta, eren tant desgraciades com abans.

DIMARS

Així que l'Ijalmar va ser al llit, el vell empolsà amb la seva pols magica tots els mobles de la cambra. Tot seguit van posar-se a parlar entre ells, a l'excepció d'una escupidora, que romangué immobil. Estava enfadada perquè no feien cap cas d'ella, per trobar-se apartada en un recó.
Sobre mateix de la calaixera, en un gran marc daurat, hi havia una pintura que representava un paisatge. S'hi veien grans arbres, flors entremig de l'herba, i un gran riu que, atravessant la foresta, passava per davant de molts castells i finalment se llençava al mar.
El vell va tirar una mica de pols sobre la pintura. Els aucells van posar-se a cantar, els arbres a agitar llurs capcines, i els nuvols a fugir mentres se veien llurs ombres passar damunt del quadro.
Després va colocar el nen damunt les herbes altes.
El sol brillava amb tot el seu esclat a travers de les clarianes de les branques.
L'Ijalmar passà pel riu i pujà sobre una barca que hi havia a punt. Estava pintada de vermell i de blanc. Les veles semblaven d'argent, i cignes portant collarets d'or al coll i una estrella blava i resplendent damunt de la testa varen endur-sel fòra del bosc verdejant, ont els arbres parlaven de lladres i bruixes i tot allò que les papellones els havien contat.
Alguns peixos de platejades escates nedaven vora l vaixell. Els aucells, vermells i blaus, grans i petits, passaven a grans vols. Les mosques volaven, els burinots zumzejaven; tots volien acompanyar l'Ijalmar i contar-li histories.
Quin viatge més bonic! Tant aviat els boscos eren espessos, tant aviat semblaven immensos jardins plens de sol i de flors, tant aviat entremig d'ells s'aixecaven palaus de marbre i crestall. Hi havia una princesa que s'estava al balcó. Era una nena que l'Ijalmar ja coneixia prou: havia jugat amb ella. Se donaren la mà, i ella va oferir-li l més bonic porquet de sucre que cap marxant pot vendre. L'Ijalmar va pendre-l tot passant amb el seu vaixell. Cada un en tenia un bocí a la boca. Ella, el més petit; l'Ijalmar el més gros. Davant de cada castell hi havien princeps petits que feien guarda. Brandaven llurs sabres d'or i llençaven a l'Ijalmar raims i soldats de plom.

Tant aviat el nen atravessava boscos, com sales, com ciutats. Passaren per atzar per la ciutat on vivia la seva dida, que l'havia criat quan era petit i l'estimava molt. Li feia una salutació amb el cap i les mans, tot cantant els versos que havia compost ella mateixa:

Com m'agrada pensar en tu,

oh volgut Ijalmar de cabell d'or!
Com te besaria tes galtes i ta boca
pera provar-te l meu amor!

Encara t sento dir la primera paraula.
Pren-me la mà, abans de separar-nos,
i que Déu te protegeixi i assisteixi

i et faci semblar als angels.

Al mateix temps els aucèlls cantaven, les flors dançaven sobre llurs tiges, i els arbres vells s'inclinaven, com si pera ells també l vell Acluca-ulls contés les histories.

DIMECRES

Quin ruixat feia! L'Ijalmar podia sentir el soroll adormit i tot. Quan el vell Acluca-ulls va obrir una finestra, l'aigua arribava fins a l'antpit. Hi havia un verdader llac al defòra, i un hermós vaixell estava parat davant de la casa.
— Vols fer un viatge amb mi, Ijalmar? — va dir el vell. — Aquesta nit anirem a paísos extrangers i estarem de tornada demà l matí.
L'Ijalmar va posar-se en un girant d'ulls els seus vestits de diumenge i va pujar al vaixell.
El mal temps havia parat. El vaixell va seguir pels carrers i va tombar per l'iglesia. Tenien davant d'ells una mar immensa. Varen vogar tant lluny que no veien gens de terra.
Varen veure un vol de cigonyes que també abandonaven el seu niu i fugien cap als paísos calents. Volaven l'una darrera l'altra, i en poc temps varen perdre-s de vista.
Però una d'elles estava tant cansada, que les seves ales apenes podien sostenir-la. Era l'ultima de la filera. No podia seguir les altres, i a l'ultim va caure amb les ales exteses. Provava d'aixecar-se, però tot era inútil. Volia posar les potes sobre les cordes del vaixell, però va deixar-se anar sobre la vela i va caure damunt del pont.
El gat-de-mar va agafar-la i va dur-la al galliner. Entre les gallines, els anecs i les oques, la pobra cigonya va sentir-se tota confosa.
— I ara! Quina visita! — van dir les gallines.
Un indiot, estarrufant-se tant com podia, va preguntar a la cigonya qui era. Els anecs se tiraren endarrera tot ranquejant i empenyent-se ls uns als altres.
— Mec, mec, mec! — cridaven.
La cigonya va parlar-los de la calida Africa, de les Piramides i de l'asturç, que com un cavall selvatge corre les vastes planures.
Però ls ànecs no comprenien re de lo que ella deia. Se donaven cops els uns als altres i se preguntaven:
— Es idiota, eh? Tots tenim el mateix parer?
— Sí, es idiota! — va dir l'indiot.
Aleshores la cigonya va callar pera somniar amb la seva Africa estimada.
— Teniu unes bones potes, — va dir l'indiot. — A quan la cana?
— Mec, mec, mec! — cridaven els anecs.
Però la cigonya feia veure que no ho sentia.
— Podrieu somriure, tant mateix, — va dir-li l'indiot, — perquè lo que us he dit era molt espiritual, encara que potser era massa profon per vós. Ah! No té l'esperit gaire despert! Deixem-la sola i quedem-nos amb la gent inteligent.
Va estarrufar-se de nou i els anecs repetiren el seu mec, mec. Era horrible de sentir, però tot el corral se trobava interessat en un grau suprem.
L'Ijalmar va anar al corral, va obrir la porta i va deslliurar la cigonya, que va anar amb ell sobre l pont. Ja havia ben reposat, i amb una petita salutació de cap va donar les gracies al seu llibertador. Després va extendre les ales i va volar vers els paísos calents.
Les gallines cloquejaven, els anecs feien mec, mec, i l'indiot estava vermell de rabia.
— Demà us serviran a taula, — va dir l'Ijalmar.
Aleshores va despertar-se i va veure que era en el seu llitet. Però, quin bon viatge havia fet amb el vell Acluca-ulls!

DIJOUS

— Espera-t, — va dir el vell. — Sobre tot no tinguis por. Vaig a ensenyar-te un ratolí. — I va ensenyar-li l bonic animalet que tenia a la mà. — Ve per convidar-te a unes noces. Aquesta nit se casen dos ratolins. Viuen sota l'empostiçat del rebost. Sembla que es una casa esplendida.
— Però, com podré passar pel foradet de l'empostiçat? — va preguntar l'Ijalmar.
— Jo me n'encarrego, — va dir el vell. — Vaig a fer-te molt petit. — Al moment el vell va escampar sobre l'Ijalmar alguns pessics de pols, i aquest va anar tornant-se petit, fins a no ser més gran que un dit. — Ara podries posar-te ls vestits del soldat de plom. Me penso que t'aniran bé. Fa molt bonic de portar un uniform en societat.
— Molt bé! — va cridar l'Ijalmar.
En un tancar i obrir d'ulls va posar-se tots els vestits del soldat de plom.
— Vol tenir la bondat de ficar-se en el didal de la seva mare? — va dir el ratoli. — Tindré l'honor de tirar-lo.
— Estic confós de la seva amabilítat! — va dir l'Ijalmar amb cortesia.
I sen van anar cap al casament dels ratolins. Van seguir primer, per sota l'empostiçat, un llarg corredor, que era tot just prou alt pera què l didal pogués passar-hi, i estava iluminat per miquetes de fusta podrida.
— Eh que es bonic? — va dir el ratolí. — Tot el corredor ha sigut fregat amb llart. Quina olor més bona!
Varen arribar, per ultim, al saló on tenia lloc el casament. Hi havia allí les senyores rates, que enraonaven entre elles a qui més podia fer-ho. A l'esquerra hi havien els senyors, ques caragolaven el bigoti amb la pota. Al mig de la sala hi havien els nuvis. Estaven asseguts damunt d'una grossa crosta de formatge, i es feien petons davant de la gent. Allí no hi havia res prohibit, perquè eren nuvis i els anaven a casar. Els hostes anaven arribant. Els nuvis s'havien colocat a la porta.
Com el corredor, la sala havia sigut fregada amb llart: no hi havia cap més perfum.
A les postres van ensenyar un pesol sobre l qual una rata jove havia gravat a mossegades les inicials dels nuvis, que eren els seus parents. Era una verdadera obra d'art. Totes les rates van ser del mateix parer: que les noces havien sigut magnifiques i que s'havien divertit molt.
L'Ijalmar va tornar a casa seva sense saber-li greu haver-se hagut d'empetitir i de posar-se ls vestits del soldat de plom.

DIVENDRES

— Sembla impossible! —va dir el vell Acluca-ulls. — Quanta gent! Fins vells me demanen! Sobre tot els que han fet algun mal. «Estimat amic, — me diuen, — no podem tancar els ulls: passem la nit cara a cara amb les nostres males accions, que s'asseuen vora l llit com maleits dimoniets i tiren sobre nosaltres gotes d'aigua bullenta. Vine! Treu-los pera que poguem dormir.» Aleshores sospiren profondament i hi tornen: «T'ho pagarem molt bé. Té, mira ls diners sobre la finestra!». Però no ho faig pels diners.
— Què farem aquesta nit? — va preguntar l'Ijalmar.
— Tens ganes d'anar a unes altres noces? Són de ben diferenta manera que les d'ahir. Sabs la gran nina de la teva germana? Aquella que sembla un home, i que per aquesta raó s diu Herman? Vol casar-se amb la nina Berta. A més, avui fa anys.
— Sí, ja ho sé, — va dir l'Ijalmar. — Cada vegada que les seves nines estrenen un vestit, la meva germana diu que celebren el jorn de llur naixement i de llurs noces. Això ha passat ben bé cent vegades.
— Sí, però aquesta nit serà la noça cent i una, i quan s'ha arribat a la cent i una s'ha de posar l'olla gran dintre la xica. Per això la festa d'aquesta nit serà més bonica que les altres. Vine-ho a veure.
L'Ijalmar va mirar sobre la taula. Hi havia una caseta de nines amb les finestres iluminades. Davant de la porta ls soldats de plom presentaven armes. Els nuvis estaven asseguts a terra, tots pensatius, i miraven els voltants de la taula.
El vell Acluca-ulls, envolquellat amb el mantell negre de l'avia, va casar-los.
Aleshores van portar els presents dels nuvis. Els comestibles estaven prohibits, perquè n tenien de sobres.
— Passarem una temporada al camp, aquest istiu, o farem un viatge a l'extranger? — va preguntar la nuvia.
Aleshores varen consultar l'oreneta, que havia viatjat molt, i la vella gallina, que havia tingut cinc llocades.
L'oreneta va parlar de l'esplendor dels paísos calents, on l'airet es tant dolç i on les montanyes brillen · amb radiosos colors com no sen veuen enlloc més.
— Però allà no tenen cols riçades com a casa nostra, — va dir la gallina. — Jo he passat tot un istiu al camp amb els meus pollets. Hi havia un caminal de sorra on podiem passejar i terrejar. També teniem entrada en un hort plantat de cols riçades. Tenien un verd tant bonic! No, no s pot somniar re millor!
— Però qui ha vist una col ha vist les altres, — va dir l'oreneta. — Després, hi fa molt mal temps al camp.
— Bah! Un s'hi acostuma desseguida, — va dir la gallina.
— Però aquí hi fa fred, gela.
— I bé! Es lo que s necessita per les cols, — va dir la gallina. — Per altra part, hi fa molta calor aquí també. Fa quatre anys, varem tenir un istiu tant calent que apenes se podia respirar. Després, aquí no tenim cap animal verinós com n'hi han per tot en els paísos extrangers; no tenim lladres tampoc. Qui no troba l nostre país el més bonic de tots, es un traidor i no mereix estar-s'hi.
La gallina va llençar algunes llagrimes i va dir:
— També he viatjat jo. Una vegada vaig fer dos lleugues dintre un cistell. Els viatges són desagradables.
— La gallina es una persona de seny, — va dir la nina Berta. — A mi tampoc m'agrada gaire viatjar per la montanya, on no s fa més que pujar i baixar. Anirem no més a jugar en el caminal de sorra i a passejar per entre les cols.
I varen resoldre això.

DISSABTE

— Vols contar-me una rondalla? — va dir l'Ijalmar al vell, que acabava de portar-lo al llit.
— Aquesta nit no tinc temps, — va dir el vell obrint el seu bonic paraigua. — Mira quin xino més hermós aquí dalt.
El paraigua semblava un gran xal xinesc, ple d'arbres blaus, ponts punxeguts i xinets a sobre sense parar.
— Decorarem tot l'univers, — va dir el vell Acluca-ulls. — Demà es dia de festa, puix es diumenge. Tinc de pujar al campanar pera veure si ls petits gnoms de l'iglesia han ben netejat les campanes pera que tritllegin. També tinc d'anar a la plana pera veure si l vent ha tret la pols de les fulles i de l'herba. Però la meva feina més grossa es fer baixar les estrelles pera que llueixin. Les poso en el meu davantal , però abans les haig de numerar. També numero ls forats ont estan ficades pera posar-les bé al seu lloc. Sense això no s'aguantarien i tindriem masses estrelles voladores: caurien l'una darrera l'altra.
— Escolteu, — va dir un vell retrat penjat a la paret al peu de la qual era el llit del nen. — Jo soc el besavi d'aquest nen, i us dono les gracies per les histories que li conteu. Però no haurieu de donar-li idees falses. Les estrelles no baixen a netejar-se. Són cossos celics com la terra, i això es tot.
— Gracies, vell antepassat, — va dir el vell Acluca-ulls. — Moltes gracies per la lliçó. Ets el fundador de la familia, està bé, i tens molts anys sobre la testa; però jo encara n tinc més que tu: jo soc un antic déu del paganisme: els grecs i els romans me deien el déu de la sòn. He estat en les millors cases i hi aniré sempre. Jo sé parlar amb un to seriós o familiar. Quan te toqui l torn, conta, si vols.
Aquí l vell Acluca-ulls va marxar, enduent-sen el seu paraigua.
— I doncs? No s té l dret de donar el seu parer? — va murmurar el retrat.
Al moment l'Ijalmar va despertar-se.

DIUMENGE

— Bona nit, — va dir el vell Acluca-ulls.
L'Ijalmar va fer-li una petita salutació, va posar-se dret sobre l llit i va tombar el retrat del besavi pera que no ls pogués interrompre com el dia abans.
— Ara explica-m una contalla. Explica-m aquella d' Els cinc pesols que s'estaven en un cossi, o La pota de gall que feia l'amor a la pota de gallina, o L'agulla de riçar, que s pensava ser una agulla de fer malla.
— No s pot abusar de les coses bones, — va dir el vell. — Ara vaig a ensenyar-te una cosa interessant. Avui veuras el meu germà. Se diu igual que jo, però ell no més fa una visita a cada persona. S'emporta amb ell, sobre l seu cavall, aquell que ell va a veure, i li conta contes. Així com així no més ne sab dos: l'un es meravellosament hermós, el més hermós que cap persona pot somniar; l'altre, al contrari, es tant terrible i esgarrifós que no pot escoltar-se.
Aleshores el vell va aixecar l'Ijalmar fins a l'alçada de la finestra.
— Ara tu pots veure l meu germà, la Mort. Mira. No es tant esgarrifós com el representen en els llibres de figures, on li posen sempre cap de mort. El seu vestit es tot brocat d'argent. No es un uniform bonic? Una capa de vellut negre voga per darrera d'ell sobre l cavall. Mira com galopa!
L'Ijalmar va veure passar, en efecte, com un remolí, l'altre vell Acluca-ulls. Duia gent de tota mena, vells i joves, sobre l seu cavall. Posava ls uns davant d'ell, els altres al darrera, però abans sempre ls preguntava: «I el vostre llibre de conducta? Què hi ha escrit?». «Un bé», responien tots. «El voldria veure», replicava la Mort. I tenien d'ensenyar-li l llibre.
Tots els que tenien notable o bé, els posava davant d'ell sobre l cavall i els contava l conte hermós. Però ls que no més tenien bastant bé o aprovat, eren posats a la gropa i no sentien més que l conte esgarrifós. Tremolaven, cridaven, volien saltar a baix del cavall, però no podien, hi estaven com enganxats.
— Però la Mort es un home molt hermós, com tu, — va dir l'Ijalmar. — No m fa gens de por.
— No tens cap raó de que ten faci, — va dir el vell. — Procura no més obtenir una bona nota.
— Ah! Vet-aquí una bona lliçó, — va murmurar el retrat. — Sempre serveix d'alguna cosa dir lo que un pensa.
El retrat estava content.

1. Traducció exacta de l'Olle-luke oil danès. A Catalunya s'anomena senyor o mossèn o sant Sonyer el personatge que fa adormir les criatures. A França sol ésser un noi, el petit marchand de sable.