Contes (Andersen) - Historia d'una mare
| Sou al capítol «Historia d'una mare» | |||||
| Contes (Andersen) | |||||
|
La princesa i el pesol | El vell acluca-ulls | 
| ||
Una mare estava asseguda al peu del
breçol del seu fillet. Estava desesperada pensant que l nen se moriria. L'infant estava groc groc. Havia tancat els ulls i respirava amb pena. De tant en tant s'hauria dit que respirava profondament, i aleshores la mare s'abocava vers ell encara més ansiosa. Va sentir-se un truc a la porta. Un home vell i pobre va entrar embolicat amb una mena de manta de cavall: no hi ha re tant calent, i sen tenia necessitat pel fred que feia.
A fòra tot era neu i gebre. El vent bufava tant, que tallava la cara.
El jaio tremolava de fred. La mare va aprofitar un moment que l seu fill dormia i va posar a escalfar sobre l'estufa un potet de cervesa. El jaio s va asseure i va breçolar la criatura. La mare va asseure-s aprop d'ell en una cadira mirant el malaltet, que respirava sempre dificilment i aixecava la mà.
— Jo l conservaré, oi? — deia la mare. — Nostro Senyor no se me l'emportarà?
El jaio (que no era altre que la Mort) va fer un moviment extrany amb el cap, que lo mateix podia semblar si o no. La mare va inclinar la testa sobre l pit i
dugues llagrimes rodolaren per les seves galtes. Tenia l cap feixuc: feia tres dies i tres nits que no havia aclucat els ulls. Va adormir-se, però per un instant no més, i va despertar-se desseguida tremolant de fred. «Que es això!» va cridar, mirant per tots cantons. El jaio no hi era, ni l nen tampoc. Se l'havia endut. El vell pendol grinyolava en un recó.
«Buum!» Era un dels grossos pesos de plom que queia a terra, i després d'això l pendol va parar-se. La pobra mare va sortir corrent i va cridar el seu fill. A fòra, asseguda en mig de la neu, hi havia una dòna vella de vestits llargs i negres.
— La Mort ha entrat a casa teva, — va dir la vella; — jo l'he vista. Se n'ha anat amb el teu fill; però corre més que l vent i no torna mai lo que ha robat.
— Diga-m no més el camí que ha seguit, — va dir la mare, — diga-m el camí i l'atraparé.
— Ja l sé, — va dir la vella; — però abans de dir-tel vui que m cantis totes les cançons que has cantat al teu fill: m'agraden molt; ja les he sentides abans. Jo soc la Nit, i he vist les teves llagrimes mentres cantaves.
— Te les cantaré totes, — va dir la mare, — però no m facis entretenir, perquè vui atrapar la Mort i tornar-li a pendre l meu fill.
Però la Nit va quedar-se muda i impassible. Aleshores la mare va retòrcer les mans i, feta una mar de llagrimes, va cantar les cançons. Hi havia més llagrimes que paraules.
— Agafa per la dreta — va dir la Nit — i entra a l'ombrós abetar. Per allí he vist desaparèixer la Mort amb el teu fill.
En mig de la foresta l camí s dividia. La mare no sabia per quin costat agafar. Allí hi havia una mata d'espines, que no tenia ni flors ni fulles, perquè era a
l'hivern. Crestalls de glaç penjaven per les branques.
— No has pas vist passar la Mort amb el meu fill?
— Sí, — va dir la Mata; — però no t diré l camí que ha pres, si abans no m'has escalfat amb el teu cor. Estic
gelada: me torno tot glaç.
Va apretar la Mata contra l seu pit pera escalfar-la. Ses espines penetraven a la carn i la sang regalava gotes grosses. Però en la mata varen néixer fulles
fresques i verdes, i, malgrat la freda nit d'hivern, va cobrir-se de flors: tanta escalfor hi feia en la sina d'aquella mare afligida. Aleshores la Mata va indicar-li l camí que havia de pendre.
Va arribar a la vora d'un llac, sobre l qual no hi havia ni barca ni barqueta. El llac no era prou gelat pera aguantar-la i massa pregon pera que pogués passar-lo a gual. I calia atravessar-lo pera trobar el seu fill! Va ajeure-s a terra pera beure tota l'aigua, cosa que era impossible pera una persona. Però la mare afligida esperava que succeiria un miracle.
— No, això no pot ser, — va dir el Llac. — Val més que ns posem d'acord. M'agraden les perles. Els teus ulls són les més transparentes que he vist. Fes-los caure amb els teus plors i et portaré fins al gran invernacle on viu la Mort i on cultiva les flors i els arbres. Cada un d'ells es una vida humana.
— Ah! Que es lo que no donaria pera anar a veure l meu fill! —va dir la mare, desconsolada.
Va llençar tantes llagrimes, que ls seus ulls van caure al fons del llac i devingueren dugues perles precioses. El llac aleshores va alçar-la com si estés en
una gronxadora, i d'un sol moviment la va portar fins a l'altra banda, ont hi havia una casa meravellosa d'una lleuga de llargada.
No se sabia si era una montanya, amb boscos i esplugues, o bé una construcció; però la mare no veia res, perquè ls seus ulls havien caigut amb els seus plors.
— On trobaré la Mort, que m'ha pres el meu fill? — va dir la mare.
— Encara no ha arribat, — va dir-li una jaieta que vetllava sobre l gran invernacle de la Mort. — Però com has
pogut arribar fins aquí? Qui t'ha ajudat?
— Nostro Senyor, — va respondre la mare. — Ell es compassiu. Siga-ho tu també! On trobaré l meu fill?
— Jo no l conec, — va dir la vella, — i tu no hi veus. Moltes flors i arbres s'han marcit aquesta nit. La Mort ha de venir depressa a replantar-les. Tu sabs que cada persona té l seu arbre de vida i la seva flor que la representa aquí. Aquestes flors no s diferencíen les unes de les altres en apariencia, però llur cor batega. El cor dels nens també batega: busca, doncs. Potser coneixeras el del teu fill. Però, què m donaras si t dic lo que has de fer?
— Ja no tinc res pera donar, — va dir la desgraciada mare; — però aniria per tu fins a l'altra banda de món.
— No puc fer-hi res, — va dir la vella; — però pots donar-me ls teus llargs cabells negres. Ja ho sabs que són bonics. M'agraden molt. Jo t donaré ls meus, que són blancs: sempre es una compensació.
— Si no més vols això, — va dir la mare, — ja tels dono amb goig.
Va donar, doncs, els seus cabells negres, i en canvi va rebre ls blancs de la vella.
Varen entrar en el gran invernacle de la Mort, on totes les plantes creixen barrejades. Hi havien finissims jacintes sota campanes de vidre, i grans i grosses peonies. Se veien plantes aquatiques, les unes fresques, les altres mig malaltes; serps d'aigua s'entortolligaven entorn de llurs tiges. Aquí hi havien palmeres, alsines, platanes; allà, julivert i farigola. Cada arbre i cada flor tenia un nom; cada un era una persona que encara vivia, l'una a la Xina, l'altra a la Groenlandia, sobre tota la terra.
Hi havia grans arbres en testos petits que menaçaven de fer-los esclatar. Al contrari, plantetes lletges se trobaven sovint en un bon terrer cobert de molça i cuidadosament llaurat.
La mare, afligida, s'ajupia a cada planta, fins a les més petites, escoltava batre llur cor humà, i, entre milions d'altres, va reconèixer el del seu fill.
— Es aquest! — va cridar la mare, extenent la mà sobre un petit crocus blau, que estava malalt i queia de costat.
— No toquis la flor, — va dir la jaia, — però queda-t aquí, i quan la Mort vindrà, car sé que ha de venir, no li deixis arrencar la planta. Amenaça-l amb arrencar tu mateixa les plantes veínes. Tindrà por, puix respon d'elles davant de Nostro Senyor i ningú pot arrencar-ne cap sense l seu permís.
Al moment un vent glacial va sentir-se. La mare cega va compendre que era la Mort que venia.
— Com has pogut trobar el camí fins aquí? — va preguntar la Mort. — Com has pogut venir més depressa que jo?
— Soc mare!
La Mort va extendre sa blanca mà sobre la floreta delicada, però la mare la protegia tenint-la entre les seves mans, procurant no doblegar cap fulla. Aleshores la Mort va bufar sobre les mans de la mare, i ella va sentir el seu buf, més fred que l vent glaçat, i va haver de deixar anar la seva presa.
— No pots re contra mi! — va dir la Mort.
— Però Nostro Senyor pot alguna cosa, — va respondre la mare.
— Es an ell sol que jo obeeixo. Soc el seu jardiner. Agafo les seves flors i els seus arbres i els trasplanto en el gran jardí del paradís. Com creixen allà i lo que ls passa, no puc dir-t'ho.
— Torna-m el meu fill! — va dir la mare, plorant i suplicant, al mateix temps que prenia en cada mà dugues
flors veínes. — En la meva desesperació, vaig a arrencar totes les teves flors.
— No ho facis pas, — va dir la Mort. — Dius que ets desgraciada i vols fer una altra mare tant desgraciada com tu?
— Una altra mare? — va dir la pobra dòna, deixant les dugues flors.
— Mira ls teus dos ulls, — va dir la Mort. — Els he pescat en el llac, on brillaven molt vivament. Jo no sabia que fossin els teus. Pren-los. Són encara més transparents que abans. Mira ara en aquest pou d'aquí aprop. Jo t nomenaré les dugues flors que tu volies arrencar; veuras tot llur avenir, tota llur vida humana, tot lo que tu anaves a destruir.
La mare va mirar en el pou. Va veure que l'una devenia com una bona obra en el món de tanta felicitat i alegria que hi havia entorn d'ella. Va veure també la vida de l'altra: tot eren penes, angoixes, miseries, desolacions.
— L'una i l'altra són la voluntat de Déu, — va dir la Mort.
— Quina es la flor de l'infortuni? Quina es la de la felicitat? — va preguntar la mare.
— No t'ho puc dir, — va respondre la Mort. — No més has de saber que una de les flors era la del teu fill, era
l'imatge del seu avenir.
— Quina de les flors era la del meu fill? — va cridar de nou la mare. — Diga-m'ho! Si ha d'esser desgraciat, emporta-tel desseguida en el reialme de Déu! Oblida les meves llagrimes! Oblida les meves oracions! Oblida tot lo que he
dit i fet!
La mare va creuar les mans, va caure de genolls i va suplicar:
— No m'escolteu pas, Senyor, — deia, — ni jo us imploro contra la vostra voluntat, que es la millor. No m'escolteu pas! No m'escolteu pas!
I va inclinar el cap sobre l seu pit.
Aleshores la Mort va portar el fill en el país desconegut del qual havia parlat.