Contes (Andersen) - Les Cigonyes
Sobre l'ultima casa del poble hi havia un niu de cigonyes. La mare s'hi estava amb els seus quatre fillets, que aixecaven la testa i mostraven llur béc encara negre, perquè no havia tingut temps de tornar-se roig. A alguna
distancia sobre l teulat se trobava l pare-cigonya, dret i encarquerat, arronsant una pota pera estar a l'aguait amb més vigilancia.
Haurieu dit que era de fusta, de tant immobil que estava.
— Potser la gent s'imagina — pensava — que la meva muller té un centinella davant del seu niu. No deuen saber que soc el seu marit. Deuen pensar que estic condemnat de soldat de guarda sobre la teulada. Això va molt bé.
En el carrer hi jugaven una colla de criatures. Quan varen veure les cigonyes, un d'ells, el cap de colla, va posar-se a cantar la vella cançó sobre la cigonya, i
tots ho feren després d'ell; però cantaven lo que ls venia a la memoria:
vola vers ta casa.
La muller es al niu
amb tos quatre petits.
El primer serà penjat,
el segon serà perdut,
el tercer serà cremat,
— Sents lo que ls nois canten? — deien les cigonyes petites. — Diuen que serem penjats i cremats.
— No tingueu por, — deia la mare cigonya. — No ls escolteu. No us passarà re.
Però les criatures continuaven cantant, senyalant amb el dit les cigonyes.
N'hi havia un, en Pere, que deia que feien mal de burlar-se de les besties, i no volia fer com els seus companys.
La mare cigonya, mentrestant, consolava ls menuts.
— No n feu cas, — deia. — Mireu el vostre pare com se ten sobre una pota.
El dia següent les criatures tornaren a jugar, i, veient les cigonyes, repetiren la cançó:
El primer serà penjat,
— Serem penjats i cremats? — deien els menuts.
— Però, no, no, — deia la mare. — Apendreu de volar: jo us en ensenyaré. Baixarem a la prada i farem una visita a les granotes, que desde l bassal ens-e saludaran tot cantant «rac, rac»; en menjarem algunes: serà una delicia. Després totes les cigonyes del país ens reunirem pera fer les maniobres de tardor, abans de fugir vers els paísos calids. S'ha de saber volar molt: es de molta importancia pera nosaltres, perquè, si alguna s queda endarrera, el general la castiga amb un cop de béc. Amb això poseu molta atenció quan l'exercici comenci.
— Això no vol dir pas que no siguem penjats i cremats. Escolteu, mare: ja hi tornen.
— Es a mi que m'heu d'escoltar i no an ells, — deia la mare-cigonya. — Després de les grans maniobres emigrarem cap els paísos calids, lluny, molt lluny d'aquí, per damunt de monts i forestes. Anirem a Egipte, on les cases són punxagudes i arriben fins als núvols. En diuen piramides. Són tant velles que cap cigonya podria imaginar-s'ho. Hi ha també un gran riu, que desborda i cambía l país en llac, i un se passeja per allí, i s'hi
mengen granotes.
— Oh! — deien els menuts.
— Sí, es una delicia. No s fa més que menjar en tot el dia. Mentrestant que nosaltres serem tant feliços allà baix, aquí no hi haurà ni una fulla tendra en els arbres. Fa tant fred, que ls nuvols se gelen i cauen en petits trocets blancs.
Volia dir la neu; però no sabia explicar-ho de cap altra manera.
— I aquests nois també se gelen i cauen a miques? — deien els menuts.
— No; però no sen falta gaire. Se veuen obligats a tancar-se a casa llur. Vosaltres, al contrari, volareu a un país ont hi hauran flors i un sol ben calent.
Al cap d'algun temps els petits ja foren grans pera tenir-se drets al niu i mirar els voltants.
Cada dia l pare cigonya arribava, volant, amb hermoses granotes, petits serpents i altres lleminedures de cigonya que podia atrapar.
Era molt divertit veure-l fer de mestre. Feia petar el seu béc com una matraca, i els contava histories, de maresmes, naturalment.
— Vaja, ja hem de començar de volar, — va dir un dia la mare-cigonya.
I tots els petits se posaven drets sobre la carena de la teulada, i feien tentines una ala sobre l'altra, i sen faltava poc si no queien cada vegada que miraven avall.
— Mireu-me, — deia la mare; — mireu com se posa l cap i les potes: així. Això sí que us servirà en el món.
I va volar a alguna distancia.
Els petits feren un salt, però, bum! tots varen caure.
— Jo no puc volar! — va dir un dels menuts, tot entrant amb precaució en el seu niu. — No hi vui anar an els paísos calids!
— I doncs? Vols gelar-te aquí quan l'hivern vingui? Els nois vindran, t'agafaran i et faran rostir. Els vaig a cridar.
— No, no! — va dir la cigonyeta.
I novament va saltar damunt la teulada, com les altres.
Aleshores pensaven poder-se tenir enlaire, però, bum! tornaven a caure, i havien d'exercitar-se tant sols movent les ales.
Els nois passaven pel carrer, cantant:
— Que hem de baixar i arrencar-los els ulls? — deia un menut.
— Deixeu-los tranquils, — deia la mare. — Es a mi que heu d'escoltar-me. Es molt més important. Un, dos, tres! Tornem a volar una mica més alt que les altres vegades. Un, dos, tres! A l'esquerra de la xemeneia! Ara! Està molt bé! L'ultim cop d'ala ha estat tant perfecte, que podreu venir a l'estany demà. Algunes families de cigonyes s'hi reuneixen amb els seus menuts. De segur que sereu els més hermosos. Poseu el coll dret, que fa bé i dóna bona apariencia.
— I no ns venjarem d'aquesta murrialla del carrer?
— Deixeu-los estar. Nosaltres volarem per sobre ls nuvols i anirem al país de les Piramides, mentres ells no tindran ni una fulla verda ni una poma dolça. Que cridin tant com vulguin!
La tardor va venir. Les cigonyes començaren a reunir-se pera emigrar vers els paísos calents durant l'hivern.
— Es ara que tenim de venjar-nos! — digueren els menuts.
— Doncs bé: ara, — digué la mare cigonya. — Jo conec l'estany on són depositades les criatures abans de que cap cigonya les reculli pera dur-les als pares. Tots els pares desitgen tenir fills, i tots els nois germanets i germanetes. Ens arribarem fins a l'estany i portarem un infant a cada noi dels que no han cantat: els altres no l mereixen.
— Però, i an aquell que va començar a cantar? An aquell dolent, an aquell murri, què li farem?
— A l'estany hi ha un infant mort i li portarem. En cambi, al bon noi que deia: es un mal de burlar-se de les besties, li portarem a la vegada un germà i una germana. Se deia Pere, he? Doncs bé: en record seu tots us nomenareu Pere.
Tot lo que fou dit, fou fet. Totes les petites cigonyes van nomenar-se Pere. I es el nom que encara tenen avui.