Contes (Andersen) - La venedoreta de mistos

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Les Cigonyes La venedoreta de mistos
Contes (Andersen)
La princesa i el pesol


LA VENEDORETA DE MISTOS



Feia un fred horrible. Nevava, i el crepuscle s'anava acabant. Era l'ultima nit de l'any, la nit de Sant Silvestre.
 En mig del gran fred i de la gran foscor, una pobra noieta caminava sota la gran tempestat de neu amb el cap descobert i amb els peus nusos.
 Ja havia agafat unes sabates, al sortir; però, de què podien servir-li? Eren les grans sabates de la seva mare, que ja havia portat altres vegades. Eren massa grans, i la nena les havia perdudes successivament totes dugues, atravessant un carrer en el moment que passaven dos carruatges molt depressa.
 La primera havia passat sota la roda d'un cupè i havia desaparegut enganxada a la roda per la glaçada: era impossible trobar-la. En quant a la segona, un vailet l'havia agafada i la tirava enlaire tot rient, i s'allunyava cridant la nena, que de la seva sabata volia fer-ne un breçol per quan tindria criatures.
 La nena caminava, doncs, amb els peus nusos. Els tenia vermells i blaus de fred. En el seu vell davantal portava mistos i en tenia un paquet a la mà.
 Va cuitar a buscar un lloc de molta passada; però feia massa fred, i la gent que transitava pels carrers s'allunyava ràpidament, sense voler atendre l'oferta de la nena.
 En tot el dia no havia pogut vendre res i ningú li havia fet la més petita almoina. Morint de fam i de fred, continuava l seu camí, la pobreta! Els borrellons de neu queien damunt els seus llargs cabells rossos, que s destrenaven en bucles sobre les seves espatlles; però ella no hi pensava. El seu somni de Folbette era molt lluny, molt lluny d'allà.
 Per totes les finestres brillaven els llums i per tots els carrers se sentia l'olor d'oca rostida. Era la nit de Sant Silvestre, i la nena pensava que abans, quan vivia la seva avia, també havien celebrat el Sant Silvestre a casa seva. Però la mort havia vingut, l'herencia havia desaparegut, i havien deixat la gentil caseta, voltada d'eura, ont havien passat els bells jorns, pera habitar un recó obscur, on no sentia més que blasfemies i imprecacions.
 Va ajupir-se en un recó, entre dues cases que l'una sortia més que l'altra, i va creuar els peus sota les faldilles. Com més anava més fred tenia; però no gosava entrar a casa seva sense haver venut un feix de mistos ni haver rebut un sou. Segurament el seu pare li pegaria. Vivien sota un teulat i el vent xiulava en l'interior de llur cambra, malgrat els drapots que havien posat en les escletxes més grosses.
 Les mans de la pobra nena estaven enrampades. Quin bé que faria l'escalfor d'un misto! Si ella gosés agafar-ne un, rascar-lo a la paret i escalfar-s'hi ls dits!
A l'ultim va agafar-ne un. Que bé que cremava! La flama, primer blava i verda, va emblanquir-se i envermellir-se successivament, i envoltà l petit troç de fusta, que projectava a poca distancia una claror viva i alegra.
 Mentre la nena tenia les mans a sota l misto, brillava com un troç de carbó, clar, ardent. Ah! La llum meravellosa! Va semblar a la nena que estava davant d'una estufa de ferro, amb brillants ornaments de coure. El foc hi cremava alegrament i escampava una dolça tebior. Ah! Quin bé que feia! Les manetes s'escalfaven a la flama, i fins la que aguantava l misto tenia l dit xic que semblava bullent. Ah! Poder quedar-se així llargues hores, tot el temps, davant un bon foc en una nit glaçada d'hivern, quan la neu cobreix la terra i quan bufa l vent del nord!
 Ja allargava ls peus pera escalfar-sels, quan la flama s'apagà i l'estufa va desaparèixer. Estava asseguda al carrer amb el troç de misto cremat al cap dels dits.
 Va mirar-ho tota parada, no comprenent per què l foc s'havia apagat. Després va pensar que ls mistos els hi havien donats pera vendre i que l seu pare la renyaria en tornant a casa seva.
 Però feia tant fred que l'obsessió va dominar-la. Va encendre-n un altre, que va cremar i va brillar. La llum va iluminar la paret, que devingué transparenta com un tul. La nena va mirar dintre la sala. La taula estava parada, amb unes tovalles brillantes i plats de porcelana fina. Hi havia a sobre una oca rostida, farcida de prunes i de pomes. Però la cosa més extraordinaria fou que l'oca saltà del plat i va posar-se a caminar vers la nena amb la forquilla i el ganivet clavats a l'esquena. Després... el misto va apagar-se i no va veure més que les parets macisses i fredes.
 El somni havia fet lloc a la realitat: en comptes de la taula ben parada, el carrer negre i glaçat, tot blanc de neu, el griso que bufava i els escassos passants que s precipitaven a casa llur, ben calentons i indiferents a la miseria de la venedoreta.
 La nena va encendre un tercer misto. Va veure-s transportada sota un bonic arbre de Nadal. Era més gran i més ricament guarnit que aquell que havia pogut veure per Nadal, l'any passat, a casa un ric negociant, a travers dels vidres de la porta. Milers de llums brillaven per les branques verdes, i moltes imatges colorides, com les que s veuen en les botigues, aparegueren als ulls de la nena. Va extendre les dues mans vers l'arbre; però l misto va apagar-se. Totes les llums de Nadal semblava que pujaven amunt, amunt, fins a convertir-se en estrelles en el cel.
 — Algú deu morir-se, — va dir la nena, puix la seva avia, la sola persona que havia sigut bona pera ella, però que era morta feia molt temps, li havia dit: «Quan una estrella cau, una ànima vola a Déu».
 Va rascar un altre misto a la paret. Una llum clara va escampar-se al seu voltant, i la nena va veure molt bé la seva avia que li somreia dolçament.
 — Avia! — va cridar la nena. — Enduute-men! Ja sé que desapareixeras quan el misto s'apagarà, com l'estufa, com l'oca rostida, com l'arbre de Nadal; però no m deixis aquí. Erem tant felices totes dues quan tu encara no te n'havies anat amb el bon Déu! En aquell temps me deies que aniria a trobar-te al cel, si era ben bona. Avia! T'ho suplico! Demana al bon Déu que m deixi venir amb tu! No t dirà pas que no!
 El misto s'apagà, i amb la seva llum la visió que iluminava l rostre de la nena.
 I la nena va encendre tots els mistos que quedaven en el paquet: volia retenir la seva avia. Els mistos varen fer tanta claror, que semblava estar en ple dia. Mai la seva avia li havia aparegut tant gran i tant hermosa. Va agafar la nena per la mà, i totes dues varen volar gloriosament alt, molt alt. Ja no patirien mai més ni fam, ni fred, ni angoixes: estaven amb el bon Déu.
 L'endemà encara la neu cobria la terra, però l sol va aixecar-se brillant i clar en el cel blau palid. Tot-hom sortia joiós.
 A la matinada varen trobar arraulida en un recó la nena, que tenia les galtes roges i un dolç somriure en els llavis. Havia mort gelada l'ultima nit de l'any. El dia de cap-d'any va aixecar-se sobre l cadavre de la nena, que estava asseguda amb els seus mistos, tot un paquet dels quals estava cremat. «Devia voler escalfar-se», deia la gent; però tot-hom ignorava les meravelles que havia vist, ni en mig de quines esplendors se n'havia anat amb la seva avia vers les joies de l'any nou.