Crònica de Bernat Desclot/Capítol CL
Com les gents e els cavallers del rey d'Arago desempararen la vila de Peralada.
«Senyors, si Peralada podiem salvar que no vengues en mans de nostres enemichs, negu no y guanyara tant com yo, car yo son senyor de la vila aquesta, e val me mes que tot lo romanent de ço que yo he. Mas nos vehem e havem entes merci han los Francesos a null hom que prenen per força. El lloch aquest es assats forts, e farias bon aventurar que hom hi lexas establiment, si vianda hi hagues; mas yo he feta encercar la vianda quanta n'i ha, e no he trobat que bastas a cincens homens sino a cinch dies. Per que, val mes que
yo perda Peralada, que si mon senyor N'Amfos qui es aci, e yo, e vosaltres ensemps nos perdiem. Eço que fer ne devem, val mes que u faça sta nit, ans quels Francesos nons tinguen de totes parts assetiats, que lavors no hi poriem exir que tots nos perdessem los cossos. E si vosaltres ho volets, nos ho farem axi. Quant vendra al mati, quels Francesos se apparellaran quens donen batalla, nosaltres atressi farem semblant, en guisa que ells ho coneguen, que nos nos aparellem de defendre; e quant sera al vespre, yo parlare ab los homens de la vila e farels hi tots exir, homens e fembres e infants; e quant vingua lo bon mati, quels Francesos se cuydaran que nos vullam sperar la batalla, nosaltres pensar nos n em de anar ab nostres armes a Castello d'Ampuries. E axi, pus que la vila no podem salvar, al menys, si a Deu plau, salvarem nostra vida».
E quant En Dalmau hac dites aquestes paraules, tuyt foren despagats, car tan bona vila com Peralada ells havien a desemparar, menys de colp. E lo comte de Pallars llevas, e parla per tots les altres. E dix a'n Dalmau: que, en les paraules que dites havia mostraria gran fe e gran amor al senyor rey e a tots los richs homens de Catalunya; e puix axi era, e als no podien fer, que tuyt eren pagats de son seny, e que fahes en aquella manera que dit havia.
Ab tant lo comte posa ses guaytes, e parti sos cavallers e les altres companyes per los murs e per les barbaquanes, com li fo vigares que fos fahedor. E taeren semblant als Francesos que s'apparellassen de la batalla, sils Francesos lals volien dar. E quant vench aquell ora mateix, a ora de vespres, huna companya de la ost dels Francesos, qui eren entro a cinch cents cavallers e entro a cinch milia homens de peu, vengueren tro al mur de la vila de Peralada per combatre e per assajar quina companya hi havia dedins, car bes pensaven los Francesos quel rey d'Arago fos aqui; e havien ordenat que lendema, de mati, assetiassen la vila tot en torn, e que y estiguessen tant tro que haguessen pres lo rey, ques cuydaven que y fos, e tots los altres. E quant lo comte de Pallars e cells qui eren dintre la vila de Peralada viren aquella companya que axi se era acostada al mur, guarniren se tuyt, cavallers e servents. Eren entro a cent cinquanta cavallers armats e be tres milia servents. E van obrir les portes de la vila, e donaren
tuyt saul deffora ardidament, e feriren en aquella companya de Francesos. E los Francesos quils veren exir axi espertament, meseren se en fuyta. E aquests encalsaren los hun terç de ballesta fora les barreres totes, e occiren los set cavallers e trenta quatre servents que romangueren al camp, qui morts, qui nafrats malament.
E puix lo comte e tots los altres tornaren s'en a la vila. E entre tant la nit fon venguda; e meseren les escoltes e les guaytes fora a vall; e hanch nengu que y fos per dellivrar ne per sajornar no dormi aquella nit, ne li ixque lo guarniment de la esquena; e faeren semblant que deguessen aqui aturar llonch temps. El entretant En Dalmau de Rocha-Berti parla ab los homens de la vila, e manals ques aparellassen tots, homens e fembres e infants, tot gint e suau, en guisa que no fossen sentits, e que s'en anassen com hon los ho faria assaber, ab tot ço que s'en poguessen aportar, car la vila volien desemparar tuyt.
E quant En Dalmau hac dites aquestes paraules, los homens de la vila mogueren gran plor e feren gran dol entre si; e no era maravella, car veyen tanta bella riquesa e tanta bella mercaderia que havien a lexar, e llurs alberchs e llurs possessions a derelinquir. Pero tant havien goig com la vida podien salvar, que quaix nols membrava d'als. E apparellaren se ab llurs mullers e ab llurs fills, e ab llur companya, e aparellaren aquella roba que aportar s'en pogueren. E quant la nit passa e l'alba s'aclari, los cavallers qui eren en Peralada meseren grans crits, e feren semblant que s'enfortissen e se apparellassen de la batalla e del deffendre. E foren se tots guarnits ab llurs cavalls, cells quils havien, e l'altra gent fon tota aparellada; e obriren les portes, e meseren foch a moltes parts de la vila; e ixqueren tuyt de fora, e pensaren se de anar qui mils. E erals ben mester; que a penes fo lo dia esclarit, quels Francesos foren en gir de Peralada a totes parts; e veren que la vila era desemparada e que cremava. Maravellaren s'en molt e a gran goig, e no sera maravella.
Mas la companya del rey de Arago hac prou que plorar e que planyer; car, aytal lloch com Peralada havien hagut a lexar, menys de colp, per defalliment de vianda. E els homens de Peralada e les fembres e els infants que no eren de edat de portar armes vingueren s'en a la ciutat de Girona. E quils
vees, no n'i ha nengu, per dur cor que hagues, que no ploras de pietat, quant les dones de paratge e les altres e les donzelles, venien a peu totes ploroses e llasses, e havien a anar mal llur grat; e cells qui la nit passada ixqueren de Peralada eren richs e riques de mil marchs d'argent e lavors no havien cinch sols valents, salvant ço que portaven a la esquena. E quant aquestes gents totes foren partides de Peralada e vengueren vers Girona, los cavallers, ço es assaber N'Amfos fill del rey d'Arago, e el comte de Pallars e els altres richs homens e cavallers e gens d'armes vengueren s'en a Castello d'Ampuries al rey d'Arago que y era; e comtaren li com havien desemparada la vila de Peralada, per defalliment de vianda que no y havia. E el rey fon molt despagat en son cor; mas non feu sol aparer, car no y podia als fer. E entretant fon arreat lo diner, e menja lo rey e tots los altres.
E les novelles vengueren al rey de França, quel rey de Arago era a Castello de Ampuries ab tots los richs homens de Catalunya; e el rey de França hac ne gran goig, car ell e el rey de Mallorques havien ja parlat ab alguns homens de Castello; que, si lo rey de Arago se aventurava de estar aqui sol dos jorns, quel trayssen ell e tots cells qui eren ab ell, els livrassen al rey de França. Mas Deu, qui no vol sino dretura, no volch que llurs parlaments ne llurs tracions venguessen a acabament.