Crònica de Bernat Desclot/Capítol IV

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca


CAPITOL IV

En qual manera lo rey En Pere de Arago engenra son fill, lo rey En Jaume que prech lo regne de Mallorques.


A
quest rey N'Amfos hac tres fills, ço es lo rey d'Arago En Pere, lo comte de Prohença, e l'abat de Mont-Arago qui havia nom En Ferrando; e la emperadriu dona Costança, muller del emperador Frederich, e altres dos filles. E fo la huna muller del comte de Tholosa; e l'altra fo muller del comte de Tholosa, lo qual havia hagut altre muller; e apres, mori lo comte major e la dona; e lo fill romas comte de Tholosa, e hac huna filla sens pus de la sor del rey d'Arago.

 Aquesta filla del comte de Tholosa, neboda del rey En Pere, fo parlada per muller al rey de França; e remes la li hom; e lo apostoli veda que no la prenes per muller, que dix que filla era d'aquell qui era contra la sgleya. E lo comte, com ho sabe, volch la cobrar; e no la li volgueren retre; e donaren la al frare del rey de França qui havia nom N'Amfos; e no havia mes de un ull; e fo puix comte de Tholosa; e no hac infant negu; per que la terra devia tornar a la corona de Arago. El rey de França pres per muller la filla del comte de Prohença, neboda del rey de Arago En Pere; de la qual dona hac hun fill que hac nom Felip e fon rey de França, e hac la neta del rey En Pere e filla del rey de Arago En Jaume per muller.
 Aquest rey de Arago En Pere fon noble rey e bon cavaller e prous de armes; e era senyor de tot Carcases e Baderes tro a Monpeller o marques de Prohença. Esdevench se que a Monpeller havia huna dona Maria. Era dona de Monpeller e era filla del senyor de Monpeller e de la filla del emperador de Constantinople. El pare e la mare eren morts, e era sens marit; mas ja havia hagut marit. E los richs homens de Monpeller hagueren lur concell e digueren que bo seria que donassen marit a la dona. E pensaven se que bo seria que parlasen al rey d'Arago En Pere, que era lur vihi e marchava ab ells; e si ell la volia pendre, mes valria que ell la hagues, e major honor los seria.
 De aqui aparellaren se lurs missatgers, e trameteren los al rey de Arago; e parlaren ab ell, e donaren li a entendre que Monpeller era noble loch, e que era cap de son regne, e que aqui poria tenir frontera a sos enemichs. El rey entes llurs paraules, e abellili Monpeller; e pres la dona per muller. E quant vench a poch de temps, ell lexa la dona, que no volch esser ab ella, ne la volch veure en lloch hon ell fos; car penedis com la havia presa per muller, que ell era hu dels pus alts reys del mon. E dix que molt se era abaxat en ella, car sols per Monpeller la havia presa; e encara, que no era filla de rey. Mas aquesta dona era de molt bona vida e honesta, e plaent a Deu e al segle.
 Esdevench se quel rey estech lonch temps que no fo ab ella. E quant vench a cap de hun gran temps, lo rey fo en hun castell prop de Monpeller, e aqui ell amava lluna dona de gran linatge, e feu tant que la hac per amiga. E en aquell castell ell las feya venir a hun majordom seu qui era de Monpeller, lo qual era son privat de aytals coses; empero era bon hom e leal. E madona Na Maria de Monpeller sabe aço, e remes missatge a aquell majordom del rey que era son hom natural. E vench devant ella:

 «Amich, dix la dona, vos siats be vengut! Yo us he fet venir ara, per tal com vos sots mon natural e conech que sots hom leal e bo, e cell qui hom se pot fiar. Yom vull celar ab vos, e prech vos que, de ço que yo us dire, que vos mi ajudets. Vos sabets be quel rey es mon marit e no vol esser ab mi. Don yo son molt despagada, no per altra cosa, mas per tal com d'ell ne de mi no ha exit infant que fos hereu de Monpeller. Ara, yo se quel rey ha affer ab aytal dona, e que las fa venir en aytal castell, e vos sots ne son privat. Hon yo us prech que, quant vos la y dejats amenar, que vingats a mi privadament, e quem menets en la cambra en lloch d'ella, e yo colgarem al seu llit. E fets ho en tal guisa que no y haga llum; e digats al rey que la dona no ho vol, per tal que no sia coneguda. E yo he fe en Deu que en aquella nit concebre hun tal infant de que sera gran be e gran honor a tot son regne.

-Madona, dix lo majordom, yo son aparellat de fer tot ço que vos me manets, e majorment coses que sien a honor de vos. E sapiats que, ço que vos deits ne m'havets manat, que yo ho aportare a acabament; mas he grand pahor que no vinga en ira del rey.

-Amich, dix la dona, no us cal tembre; que yo ho fare en tal guisa que vos havrets mes de be e de honor que hanch no hagues null temps.

-Madona, dix lo majordom, gran merces! Sapiats que yo fare tant ço que vos manets. E puix axi es, no ho tardem pus, e aparellats vos, quel rey ha empres que al vespre li amen aytal dona la qual vos sabets; e yo vendre a vos, e tot celadament amenar vos he al castell, e metre us en la cambra; e puix vos sapiats que fer.

-Amich, dix la dona, bem plau ço que deits. Adonchs anats vos en, e pensats de vostre affer; e al vespre venits a mi».
 Lo majordom pres comiat de la dona e anassen. E quant vench al vespre, lo rey parla ab ell e dix li que li amenas aquella dona ab qui havia empres aquella nit fos ab ell.

 «Senyor, dix lo majordom, molt volenters! mas la dona us prega que null hom del mon non sia privat, ne dona, ne donzella.

-Vos, dix lo rey, ho fets que puxats; que yo ho vull tot axi com ella ho vulla; e pensats de anar».
 Lo majordom ana a la dona muller del rey, e amena la ab huna donzella e ab dos cavallers, e mes la en la cambra del rey, e aqui ell la lexa. E la dona despullas, e mes se al llit del rey, e feu apagar tota la llum.
 Quant lo rey hac sopat, e tots los cavallers s'en foren anats, lo rey s'en entra en huna cambra que era apres de aquella hon dormia, e aqui ell se despulla es descalsa, e puix, abrigat ab son mantell, en camisa, ell s'en entra en aquella cambra hon la dona sa muller era colgada. E lo rey colgas ab ella sens llum, que no y havia. El rey cuydas que fos aquella dona ab la qual havia empres que vengues a ell. Veus quel rey mena son solaç ab la dona sa muller; e ella no parla gint, per tal, que no la reconegues tro que hagues jagut ab ella. E aquella s'emprenya de hun fill. La dona era molt savia e certa; e sempre conech que era prenys, e descobris al rey.

 «Senyor, dix ella, prech vos que no us sia greu, si aquesta nit vos he amblada; que certes no u he fet per nenguna malvestat ne per nengun malvat desig que yo hagues; mas per tal que de vos e de mi ixques fruyt que plagues a Deu e que fos hereu de nostra terra e de nostre regne. E sapiats per veritat que, segons que yo creu, yom so feta prenys en aquesta hora. E fets scrivre la nit e la hora, que axi u trobarets».
 Quant lo rey entes que ella era la dona sa muller, tenchse per sobre-pres; mas non feu semblant; e feu de belles paraules ab la dona, entro al mati. E al mati llevaren se e stigueren ensemps aquell jorn, e puix lo rey cavalha e anassen en Catalunya. E la dona engruxa, e stech tant en aquell castell fins que hac hun fill que hac nom Jaume.
 Lo rey havia de honrats homens en Catalunya e en Arago qui eren sos parents, e havien fiança quel rey james no hagues infants, e que la terra romangues a ells. E quant saberen que la dona havia hagut hun fill, foren ne molt despagats, e pensaren se quel ocisen. E hun jorn, mentre l'infant dormia al breçol en huna casa, hac hom feta una trapa endret del breçol; e trames li hom d'avall sobrel breçol huna gran pedra, per tal que moris. E plach a Deu que nol tocha, mas dona tal colp al copol del breçol quel trencha. E no poch hom saber qui u feu; mas bes pensa hom que aquells qui eren sos parents ho havien fet. E la dona conech quel infant havia mal volents, e guardalo al millor que poch, e nodrilo molt gint. E a poch de temps ella mori en Roma, que era anada al apostoli per ço com lo rey En Pere son marit la volia lexar. E aqui es ella soterrada molt honradament llahins, en la sgleya de Sent Pere.
 Ara lexa a parlar lo llibre del rey En Pere e del infant En Jaume son fill, e parlare dels fets qui sdevench als tres reys de Spanya, dels quals fou lo hu lo rey d'Arago En Pere.