Crònica de Bernat Desclot/Capítol LXII

CAPITOL LXII

De la gran batalla que fon entre Corali, nebot del rey Manfre, e lo rey Carles.

Q

uant vench a pochs dies que tuyt foren aparellats, Corali ab tota sa ost exi de Roma e ana s'en vers la terra de Pulla. E quant Carles sabe que Corali venia dessus, per la terra a tolre, aparellas ab ses gents e vench s'en en les encontrades de la terra de Llavor, prop lo pont de Xipre e ordena ses batalles. E hac be altres tanta gent com Corali. E Corali hac passat lo pont e fo dins la terra de Llavor; e fo prop la ost de Carles, e ordena ses batalles; e dona a N'Anrich de Castella ab los cavallers spanyols la davantera; e los Pisans e los Toscans hagueren la segona schala; e los Romans la terça; e Corali ab los Alamanys la reguarda, ab lo comte Galvay e ab lo fill del duch d'Ostalrich.

 Quant Carles viu que Corali havia stablides llurs batalles de molta noble cavalleria, e veu la senyera d'En Anrich en la davantera, hac molt gran paor e tench se per perdut, e partis de la sua ost ab trecents cavallers, e mes se detras hun puig, per tal que si la sua ost fos desbaratada, qu'ell s'en tornas en la batalla.
 Ab tant Corali feri en la batalla o ost de Carles; e En Anrich ab la ost dels Spanyols, qui havia la davantera, feri primer en la primera squadra dels Prohençals e dels Picarts, e desbarataren la; e gita la a mal. Els altres feriren en la segona schala del comte de Flandes; si quels Flamenchs nils Prohençals de la ost de Carles no pogueren soferir los colps de les llances ne de les spases dels Alamanys ne dels Romans ne dels cavallers pisans. E hagueren ne tants morts e abatuts de llurs cavalls, quels camps n'estaven cuberts, si quels cavalls vius no podien anar sino per cavalls o per cavallers morts; e començaren de fogir e de scampar als mils que pogueren. E Corali romas al camp ab la sua ost ab gran alegria; els cavallers e les gents escamparen se. Los uns encalsaven aquells que fugien;

e los altres descavalcaven per llevar l'arnes dels morts; e nos cuydaven que haguayt hi hagues, ans se pensaven que Carles fos stat en aquella batalla e que fos mort.
 Ab tant Carles, qui era detras lo puig ab trecents homens a cavall, munta al puig per veure de la ost quen era esdevengut. E veu que la sua ost era perduda, e que Corali era al camp, e que eren tots scampats e descavalcats, e que llevaven lo camp. Dix a sos cavallers:  «Barons, firam en ells ardidament, que tots son nostres; que ells son desbaratats e nos guarden de nos. E abans que sien aparellats, havrem los tots desconfits e morts». E donchs Carles exi de tras lo puig ab sa gent e ab ses senyeres esteses. E comença a ferir en la ost de Corali; e trobals a peu e scampats. E ells quis pensaven que fossen major gent que no eren, desbarataren se e fogiren. E Corali ab be cinchcents cavallers fogi vers Roma. E Anrich de Castella, qui veu que tota sa gent se desbaratava fogi e me se en una abadia de monges; e aquells llivraren lo. E Carles pres lo, e mes lo en hun castell molt fort qui ha nom Canosa; e aqui tench lo pres, e feu lo ben ferrar e molt be guardar.