Crònica de Bernat Desclot/Capítol LXIII

CAPITOL LXIII

De la preso de Corali e de sos companyons e de la sentencia qu'eu en Napols, de mort a tots.

Q

uant Corali se fo lunyat be cinch llegues de aquell loch hon la batalla fo stada, ab lo fill del duch d'Estalrich e ab lo comte Galvay, e la nit fon venguda, Corali demana de consell al comte Galvay si tornarien en Roma o que farien, «Senyor, dix lo comte Galvay, si nos tornam en Roma nens aturam en stes parts, o serem morts o presos. Que nos som ab poch poder; e sabran que nos som desconfits; e la partida de Carles vendra nos dessus, e poran nos fer gran dan. Mas partixcam nos tots quatre, vos e lo fill del duch d'Estalrich e yo e mon fill, de aquesta companya privadament, e yrem nos en les encontrades de Taracina qui es riba mar, e

null hom nons conexera; e metrem nos en huna barcha, e tornar nos em en Pisa. E aqui reforçarem, e pendrem tal consell que be sera per nos. -Certes, dix Corali, vos deits be; donchs desguarnixcam nos e vistam nos tals vestiduras que no siam coneguts».
Adonchs anaren s'en aparellar tots privadament, e partiren se de llur companya, que null hom non sabia res. E anaren s'en a peu tant tro que vengueren a la mar, en les encontrades entre Gayeta e Taracina. Aqui trobaren huna barqueta de peixcadors, e digueren los, sils volien aportar en Pisa e pagar los hien molt be a llur volentat. E los peixcadors digueren que u farien de molt bon grat. E quant se foren avenguts del nolit, muntaren en la barcha e faheren vela. E axi anaren tot lo dia e la nuyt; e quant vench lo mati, lo vent los dona al contrari e no pogueren anar pas avant, e arribaren en un lloch agrest. Mas assats prop de aquell lloch havia hun castell quis tenia per lo papa; e era'n castella hun cavaller quel pare de Corali li havia fet gran be, e encara quel havia fet cavaller. E quant foren arribats, exiren en terra, axi com a homens qui no eren usats de la mar, ne havien menjat, be havia dos dies, sino fort poch.
Lo senyor de la barcha pensas que aquests eren honrats homens, e si u deya al castella de aquell castell quen havria bon guardo d'ell. E, quaix qui va a fer lenya o cercar altre, partis d'ells de la barcha, e ana s'en al castella de aquell castell. E quant fo lla, dix li: «Senyor, si vos me donats bon guardo, yo us fare guanyar molt. Sapiats que quatre gentils homens han noliejada huna mia barcha per anar en Pisa; e semblen me honrats homens; e creu que sian de la companya de Corali». E quant lo castella ho hac entes, munta a cavall ab d'altra companya, e ana s'en a la mar, e troba aquells quatre cavallers que eren devallats en terra, per ço com la mar los havia treballats, e prengueren los sens tota deffensio. E conech be lo comte Galvay e son fill, que moltes vegadas los havia vists; e per ells sabe que aquell era Corali e lo fill del duch d'Estalrich. E digueren al cavaller, que li darien tot ço que volgues e que nols dexellas nels tengues en preso. El cavaller retench los tant de belles noves, tro que hac trames per lo rey Carles missatge, quel tenia pres Corali e los altres qui ab ell eren. E Carles aytantost trames hi cavallers, e llivra lols. E amenaren los a Carles; e ell feu los metre en preso.
Ara, es certa cosa que tota la terra que Carles tenia era stada de son avi e de son pare de Corali. Per que no era maravella si Corali la demanava ne guerrejava ab Carles, que sua devia esser. Quant Carles hac Corali en son poder, ell fon molt desitjos quel pogues destroir, e hac jutges que li volien mal. E axi com a lladre feu lo jutgar a Napols, de fora la plaça, d'avant tota la gent; e aqui feu li tolre lo cap a ell e al fill del duch d'Estalrich e al comte Galvay e a son fill. Mas Carles no havia pas entes lo evangeli de sent Matheu, qui diu de hun rey que perdona a hun seu servent qui li devia deu milia besants; e mana lo rey que hom venes ell e sa muller e sos infants e tot quant havia, e que lo deute fos pagat al rey; e aquell servent del rey agenollas als seus peus, e clama li merce; el rey hac misericordia d'ell, e perdonali; e lexal anar; e quant aquell servent fo fora del palau del rey, ell troba en la carrera hun servent del rey pus minue de si, quaix son companyo, que li devia cent diners petits, e dix li quel pagas; e aquell respos, que no havia de que, e que li hagues merce; e lo servent a qui lo rey havia perdonat ple de yra e de mal talent, ana a pendre aquell servent del rey a la gola, e volial scanyar; les novelles anaren al rey, que aytal servent a qui ell havia perdonat havia batut molt cruelment, e mes, en carçre hu dels servents del rey, per ço com no volia pagar cent diners que li devia; e quant lo rey hac aço entes, trames missatge per aquell servent, que vingues a ell: el servent vench devant ell; e el rey li dix: «O tu servent malvat e deslleal sens merce, no sabs tu que yo t'he perdonat tan gran deute com tum devies, e tu no has volgut perdonar a hun dels meus servents, ans l'has batut molt cruelment e mes en preso: certes, d'uy mes tu no havras perdo, ans entraras en la preso pregon, d'on no exiras james». E axi lo rey feu lo ligar en la carçre pregon, d'on null temps pus nos exi.
Per ço que, si a Carles membras quant los Serrayns de Babilonia lo prengueren ell e sos frares, los quals eren anats en terra de Serrayns per destroir ells e llur terra, e no li feren null mal, ans lo lexaren anar ells e lurs gents sans e sauls, be fora raho e merce que, quant pres Corali que venia demanar ab raho sa terra, que nol occis ne li fes mal; mas, tot axi com ell havia trobada merce entre les gents qui no eren de sa lig, que ell la hagues a Corali qui era crestia de sa lig. Mas Deu poderos qui veu totes coses e a qui no plau crueltat ne desmesura, ans li plau merce e caritat, e fa dels baix alts e dels alts baix, no sofer aytals desmesures. E axi Carles regna molt cruelment sobre la gent de Pulla e del regne de Cecilia; si que les gents lo havien molt en yra.