Crònica de Bernat Desclot/Capítol LXXXIX

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca


CAPITOL LXXXIX

De hun gran ardiment que feu lo noble En Arnau Roger, comte de Pallars.


D
iu lo comte que, en la ost havia hun comte de Pallars, de huna terra molt fort; e havia nom Arnau Roger; e no stech hanch sens guerra, molt valent hom, jove e agradable, e a gran maravella prous e bo de ses armes, e larch hom de donar. Sdevench se que hun jorn stava en sa tenda, qui era en hun puig fora de la vila d'Arcoyll, e veu huna gran companya de cavallers serrayns que semblaven homens honrats. E eren tro a xixanta, be encavalcats e be armats; e aportaven huna senyera vermella ab lletres serraynes en torn; e vengueren prop de la tenda del comte. E quant veu lo comte que prop se acostaven a la sua tenda; feu manament a la sua gent que nols tiras ab ballesta ne ab altre, ne null hom nols exis. E tantos guarniren se e muntaren en sos cavalls; e el comte pres la llança e lo escut e exi de fora lo vall. E quant fo de fora, puny lo cavall dels sperons e ana ferir entrels Serrayns, si quel primer colp ne abate, ab los pits del cavall, quatre en terra; e ana ferir hun Serrayn de la llança de tal virtut que la darga li passa e tot lo cos, quel abate mort en terra. E puix arranca li lla llança, e manues donal tal colp a aquell qui aportava la senyera, que mantinent lo abate mort a terra. E hun Serray feri lo de huna adzagaya per la cuxa, quel naffra malament, ell e son cavall; e ell punyi tant avant que passa ultra dels Serrayns.

 Ab tant vench lo comte d'Urgell qui era infant molt jove, dos donzells que foren fills d'En Vidal de Sarraya. E punyiren llurs cavalls dels sperons, e van ferir en la pressa dels Serrayns, per ajudar al comte de Pallars; si quel comte d'Urgell feri hun Serray de llança de sobre la dargua, quel cos li passa; si quel cavall ne aportava lo Serray, si quel comte no li podia arranchar la llança. E quant lo comte de Pallars ho veu, correch vers ell e dix li:  «Yo us ajudare, qui son pus fort». E

pres la llança e tira la molt fort, si que la darga trach del coll del Serray, e lo Serray caech mort en terra.
 Ab tant les gents atengueren vers aquella part, e accorregueren hon lo comte era; els Serrayns fogiren; e romangueren gran res morts al cami. El comte e sos companyons tornaren s'en a llurs tendes e desguaniren se. E lo comte de Pallars feu se metjar de la naffra als bons metges qui eren en la ost. E a poch de temps ell fon guarit. El rey repta lo molt fort; car menys sa volentat havia passat lo vall e havia speronat vers los Serrayns, e que no valia tant sa fe.  «Certes, dix lo comte, senyor, no es null hom al mon qui digua que yo haga fet res contra fe, de vos en fora qui sots mon senyor, que yo no lo y combata. -En comte, ço dix lo rey, yo no u dich gens, sino per la folia que vos fets. Que yo amara mes haver perdut quant he, que si vos hi fossets mort. Per que hom se deu guardar de foll assaig. -Certes, dix lo comte, que si aci no assajam nostres cossos de fet d'armes, yo no se hon nos ho assagem. -Certes, dix lo rey, bon provar fa son cors encontra tres cavallers o quatre, mas no anar ferir entre cinquanta o xixanta cavallers; e aço no es ardiment, ans es follia. Mas yo se be que vostre ardiment es tan gran que, si n'haviets la mitat de força, segons la volentat del cor, que vos vos combatriets ab cent cavallers e ab mes. -Senyor, dix lo comte, gran merces, que ben havets pagat de paraula, que ço ques en vos es caregat a mi».
 De aquests torneigs e de aquests assaigs feyen cascun jorn los nobles cavallers de la ost. E dels almugavers, exi hu, o dos, o tres, o quatre, fora del vall; e cridaren als Serrayns cavallers: ques venguessen combatre ab ells, hu per altre, o dos per dos, o tres per tres, o quatre per quatre. E en primer los Serrayns a cavall venien ferir en ells; de la altra gent no s'acostaven volenters. Els almugavers no s'acostaven a ells, ans com los veyen exir fora del vall, s'en lunyaven e tornaven atras.
 Quant lo rey vench a Alcoyll, vench ab deu naus grans e ab vint tarides qui aportaven cavalls, e ab vint e dos galeres, e ab vint e dos sageties de setze rems, menys de llenys e de naus en que anava l'arnes dels barons, e civada e farina; que quant entra la ost a Alcoyll, foren cent quaranta veles e mes. Hanch no fo null temps vist tan bell arnes de cavallers e der mariners e de servents, e de belles cubertes de samits en llurs cuyraces, e de drap d'aur batut, e molta bella senyera, e molt bell peno d'aur e d'argent, e molt bells cavalls e de gran preu, molta bella sella de senyal; que quant eren guarnits en hun camp, molt era bella cosa de veer. E en tota aquella ost no hac Genovesos, ne Pisans, ne Venecians, ne Provençals, ne en mar ne en terra; que tota la armada era de Catalans e de Aragonesos, e tots triats e provats de llurs armes.