Crònica de Bernat Desclot/Capítol LXXXVIII

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca


CAPITOL LXXXVIII

Com los grans homens e totes les gents del regne de Cecilia trameteren llurs missatgers al rey En Pere d'Arago en Alcoyll.


L
os missatgers se aparellaren de anar a Alcoyll, lla hon lo rey d'Arago era. E quant se foren aparellats, meteren se en dos lenys armats e anaren s'en a Alcoyll. E aqui devallaren en terra e anaren s'en a la tenda del rey; e aqui trobaren lo rey ab gran res de cavallers e de barons, qui ordenava ab ells ses batalles, per tal com se volia combatre de tot en tot ab los Serrayns qui de tota Africa se eren aqui ajustats. E lo rey havials manada batalla. E quant foren devant lo rey, agenollaren se a ell e besaren li la ma e saludaren lo molt altament.

 «Deus te saul, rey d'Arago e de Cecilia; en molts mes vivras tu sobre nos a gran honor, e tots tos fills, e tots cells que de tu exiran. Los barons de Cecilia e de tota l'altra gent te presenten llurs cors, e llurs mullers, e llurs infants, e llurs havers, e tot quant han. E pregan te, senyor, que prengues lo regne de Cecilia, e que sies llur senyor e llur rey. E vet, senyor, les cartes sagellades e fermades de tots los homens de Cecilia».
 Quant lo rey hac entes ço quels missatgers li hagueren dit, e hac vistes les cartes, respos los:  «Barons, ben siats vosaltres venguts, per que havets desposehit Carles ne gitat de sa senyoria. -Senyor, digueren los missatgers, molt havets ben dit». E com a hom savi en lley, trach hun llibre en que eren scrits tots los mals feyts e les injuries e les empremies que Carles e sos ballius los havien fetes e feyen cascun jorn, e mes mans a legir d'avant lo rey, e dix axi:

 «Coneguda sia a tots cells qui aquest scrit volran oir, com Carles, qui era senyor de Cecilia, feya quatre vegades lo any colta a les gents del regne de Cecilia; si que, al cap del any, los havia pres les quatre parts de ço que havien. E quant hi havia nul hom que no volgues pagar, havia hun seu balliu qui collia la colta, e aportava deu cadenes clavades al arço de

tras la sella, e prenial, e metia li hu dels collars en lo coll, e amenaval a la preso. E puix havia hun ferre calent, e marcaven lo al front.

 «L'altre capitol es, que venien sos ribauts e llurs soldaders ab llurs cavalls, e entraven en nostres alberchs, e prenien nostres mullers e nostres infants, e gitaven nos de fora malament e desonradament; e prenien nostres draps e tot ço que haviem en nostres alberchs, e guastaven ho a llur servir; e quant s'en anaven, portaven s'en ço que vols semblava.

 «L'altre capitol, que si null hom havia bella muller o bella filla, entraven en l'alberch, e puix feyen ço ques volien de sa muller o de sa filla; e si lo senyor ne parlas, donaven li tants de colps tro quel lexaven mig mort.

 «L'altre capitol, quens feya nodrir truges: e deyen:  «Aquestes truges deven fer aytants porcells, e al cap del any es vos mester que de aytants nos responats». E quant venia al cap del any, ell venia a aquell hom e deya:  «Hon son nostres porchs que has nodrits al rey?». E el hom era mester quels retes resposta de aytants com los havia dit, sino metien lo en preso e tolien li lo seu.

 «L'altre capitol, que feya moneda dues vegades l'any, e donavans de aquella moneda per alberchs, segons quel alberch era rich o pobre:  «Aytal alberch val dos onces; aytal alberch tres, o aytal quatre». Segons que era donaven los cinquanta sols de aquella moneda nova, en que no havia sino aram, per hun sol d'or. E quant venia a quatre o a cinch jorns, anaven sis sols a teri, e a deu o a dotze sols a teri. E axi destroya les gents e los tolia tot quant havien».
 Encara de moltes altres empremies e malvestats, que longa cosa seria a recomtar.

 «Certes, dix lo rey, fort me sembla dura cosa e mala aquexa e no m'en do maravella de ço que havets fet; que Deus no ha posit lo pastor sobre les ovelles que les dega devorar ne altri menar a mal; ans les deu guardar en guisa de be, e guardar de llops e de les males besties que no les faça mal. Atresi dels reys e dels princeps; que Deu los ha posats sobre los pobles per governar e tenir en dretura, per defendre que altres gents nols fessen sobres ne torts.  «Barons, dix lo rey, yo havre mon consell e respondreus breument».
 Los missatgers se partiren devant lo rey, e lo rey mana a son senescal que los llivras ostal e pensas d'ells al mils que pogues.
 E axi com lo rey ho hac manat fo fet. E lo rey aparella son consell de comtes e de barons e de cavallers savis, e dix los com los homens de Cecilia los havien tramesos missatgers, que li llivraven lo regne de Cecilia, e quel bastaven da tot aço que hagues mester.  «Be sabets quel regne es de la dona muller mia e de mos fills; e aquest rey Carles tenial ab molt gran tort: e puix axi es quel apostoli non vol fer negun socos per que yo romangues aci per conquerir la terra de Africa, es mon cor que yo vaga pendre lo regne de Cecilia, puix ells lom reten, e vull saber de vosaltres quin consell m'i donats. -Senyor, digueren los comtes els barons de Catalunya e de Arago, pensats de fer tot ço que honor vos sia e profit, que nos vos seguirem mentre vidans baste. Que gran vergonya nos seria si tornavem en nostra terra que no haguessem res conquistat ne cregut en la vostra senyoria».
 De aquest consell fo molt alegre lo rey.  «Barons, dix ell, mol son pagat de aço quem havets dit; e conech que gran amor e gran lealtat me aportats, e que gran prohea de cavalleria vos ho fa dir. E per ço no romangua la batalla de fer ab aquests menys crehents, qui tants se son ajustats devant nos. -Senyor, digueren los cavallers e los barons, molt vos ho havem que agrair de ço que vos nos havets dit. E facam ho en tal guisa que tots temps vos dupten. Per ço que vos o los vostres antessessors han ja fet, es mester que aci apparegua».
 Ab tant lo consell se parti e cascuns anaren en ses tendes. E lo rey romas alegre e joyos.
 Ara lexa a parlar lo llibre del rey e torna a parlar dels barons e dels cavallers de la ost e dels almugavers, e dels torneigs e dels grans fets d'armes que feyen ab los Serrayns.