Crònica de Bernat Desclot/Capítol XLIV

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca


CAPITOL XLIV

Com se aparellaren tots per entrar e per pendre la ciutat de Mallorques.


Q
uant vench lo dimenge mati, anaren oir les misses, e confesaren e combregaren e faeren llur orde, axi com cells qui eren molt volenterosos de pendre la ciutat e no preaven res la llur vida, sols que poguessen servir Deu. E puix dinarense, axi com los vench a talent. E prengueren llurs armes tots, a cavall e a peu, e anaren vers aquella part hon cuydaven entrar. Si que la batalla fo aqui molt gran, tro que entraren dintre tro a trecents crestians e molt d'altres apres de aquests. Mas lo poder dels Serrayns era aqui tan gran que nou pogueren durar; e molt durament tornaren los atras, e enderocaren los al vall; e puix gitaren los dins al vall pedres e llances e calç viva e fems podrits. E axi staven ab molt gran

cuyta; si que y moriren tro a nou crestians e be trecents Serrayns, e be docents nafrats; e aquesta batalla dura del mati tro al vespre. E per ço com lo portal hon havien entrar en la ciutat no havia mes de sis palms de ample, romas que la ciutat nos pres aquel jorn.
 Ab tant lo vespre fo vengut, e anaren s'en reposar, car be ho havien obs, que molt havien treballat aquell jorn. Lo comte qui hac feta cavar l'altra torre e stalonar, feu hi metre foch; e caech al vall; e de aço se son molt alegrats.
 Quant vench lo dilluns mati, abans de l'alba, hagueren llur consell, ques metessen en la cava del comte de Ampuries en aguayt e que amblassen la ciutat. Axi meteren se en la cava cavallers e servents, e pujaren al mur tro a docents. Els Serrayns quels veren, desempararen los murs e fogiren atras. Els crestians altres qui venien de tras, nos cuytaren de muntar ab aquells, axi com mester fora; e los Serrayns tornaren gran poder vers aquella part, e devallaren los dels murs molt malament; si que n'i moriren trenta tres de aquells qui eren muntats. E axi la batalla se departi, que aquell jorn no pogueren pendre la ciutat.
 Quant vench lo dimarts, cascu pensa de dir ço que li plach per la ciutat pendre. Los huns feyen traer los ginys: los altres combatien: los altres cavaven los murs del portal, si que la volta del portal enderrocaren; e puix meteren foch a les portes qui eren de ferre, si que totes cremaren e caygueren al vall. E axi la valent gent treballava nuyt e jorn de pendre la ciutat.
 Quant aço fo fet, al entrant de dehembre, lo comte En Nuno comença a fer una cava vers sol ponent, e llivra la a'n Oliver de Termens quen pensas. E cavaren tro a la barbacana, tant que de la barbacana caech un troç, ço es assaber tretze braces, que a peu pla s'en podien entrar tro al mur major. E los Serrayns conegueren ho, e faheren altra cava endret d'ells; si ques encontraren; e aqui hagueren molt gran batalla, si quels crestians hagueren la cava desemparat. Mas lo pabordre de Tarragona hac feta huna cava, si que hac derrochat lo mur major be deu braces; si que tots cells de la ost s'en alegraren e foren molt pagats de aquell gran portal que s'i fo fet.
 Ab tant lo castell d'En Nuno fo fet; e lo rey feu manament a les gents que cavassen tro a la riba del vall, de aquella part hon lo mur era caygut. E les gents vengueren al castell de fusta, e volgueren lo tirar, e nol pogueren moure, tant eren grans los fangues. Axi lexaren lo star. E quant vench a cap de tres jorns, lo temps se asserenava, el rey dona gran haver als homens de Masella que tirassen lo castell; e ells empararen s'en, e bastiren ginys, e fermaren pals, e ab poder de gents tragueren lo del fanch. E quant lo hagueren tret del fanch, cobriren lo tot de matalafs, e lexaren lo aqui star tro a la nit. E quant vench al mati, tiraren lo al vall. E los Serrayns qui veren quels crestians hagueren amenat aquell castell al vall, foren ne molt irats, e tiraren ells ab ginys; si que tots los matalafs e tot ço que y havien posat ne abateren les pedres dels ginys. E puix hagueren dels rests de les naus, e cobriren lo'n, si que les pedres dels ginys no y pogueren dan fer. E los ballesters els homens d'armes staven lla sus, e feyen tant de dan a cells qui staven als murs, quels ne faeren llevar, que no y stech nengu.
 Apres de aço pensaren del vall a reblir, e gitaren hi lenya e fusta e tot ço que pogueren atrobar; e los Serrayns feren huna cava dins sots terra que exia al vall, e volgueren metre foch a la lenya e a la fusta qui era al vall. E lo rey feu hi gitar lo rech de la aygua qui passava per la ost, per lo foch apagar. E quant los Serrayns ho veren, mortalment, axi com a homens perduts, desemparen ho e dexaren ho star.