Crònica de Bernat Desclot/Capítol XLV

CAPITOL XLV

Com hun rich hom serray de la Vila de Mallorques vench á convidar lo comte en Nuno.

A

b tant, com aço fo fet, e les festes de Nadal foren vengudes, hun rich hom serray, que havia nom Ben-Abet, vench a la ciutat e convida el comte En Nuno de totes festes que menjas ab ell en la vila de Pollença hon ho avia fet aparellar; si que lo comte En Nuno lo y atorga. E munta a cavall,

e volch s'en ab ell anar. E lo rey e tots cells de la ost, com saberen aço, fon los molt greu, mas no lo y gosaren dir. E lo comte En Nuno dix al rey al comiat pendre:

.«Senyor En rey, guardats be nostra ost, que d'aqui a quatre jorns yo sere tornat».
E lo comte de Ampuries qui non sabia res de aço sobrevench al consell; e les gents digueren al comte de Ampuries que En Nuno s'en volia partir de la ost; per que'n eren despagats. E lo comte de Ampuries dix a'n Nuno: que, si ell se partia de la ost, que ell s'en yria a Castello; e pregal que per nulla res no fos que ell s'en partis, que ara era la vila en hora de pendre, e si ell s'en partia, poria hi venir altre scandel, que tot lo fet ne valria menys.
E quant En Nuno entes quel comte e totes ses gents eren despagades del seu partir, romas del anar e lexa lo convit del Serray.

«Barons, dix lo comte En Nuno, yo no m'hic vull partir, puix a vos altres no par bo. Mas façam axi del pendre la ciutat com yo-us dire. Emprenam lo dia de la batalla, entrem en la ciutat per morir o per vivre, e que null hom aquell jorn no s'en puxa estrer. E tots jurem ho, e majorment los capdalsa de la ost.

-Senyor, dix lo comte de Ampuries, molt havets ben parlat e dit».
E tots los altres barons de la ost ho tengueren per bo, e teren aportar hun llibre missal; e lo rey jura e els altres tots. E digueren al rey: que el no y entraria tro que la ciutat fos presa. E lo rey dix: que null temps nos pendria, si ell no y entrava primer. E los barons qui conegueren sa volentat atorgaren lo y. Mas lo sagrament fo fet en aquesta manera: que ells juraren tots, grans e pochs, que totes les senyeres dels capdals entrassen primeres en la ciutat, e quels homens a peu seguissen elles al mils anar, e que nos partissen d'elles, ne gosas nengu tornar atras; e si nengu moria, fos comte ne baro o altre hom, que hom lo lexas star aqui hon lo colp hagues pres, e tro que la ciutat fos presa quel ne tornas hom llevar; ne si los uns veyen occiure los altres, que nols planguessen del morir, mas ques defensassen al mils que poguessen; e si veyen que ningu tornas a les tendes ne exis, que, per amich que li fos, no duptas de ferir lo, axi com a hun Serray; e que null hom no degues pendre alberch ne ostal, tro que la ciutat fos presa; encara, que null hom no degues tolre son lloch ne son alberch a aquell quil havia pres; e cell qui aço passaria, que fos perjur e tengut per falç e per bar a Deu e al rey.
Mas estes coses, null hom no u sabia lo jorn que era stablit a dar la batalla, sino lo rey e los cavallers, per tal quels Serrayns no s'en apercebessen. E quant lo sagrament fo fet, hun bisbe vals preycar de Deu, e dir que romanguessen per que havien presa la creu sino per destroir los enemichs de Jesu-Crist qui mori per ells; que cascu fos volenteres de morir per Jesu Crist, si mester li fos; e si volen null temps tornar en llurs terres, conve que per la ciutat de Mallorques passen, que axi es fet lo sagrament e ordonat; per que cascu sia aparellat al jorn de la batalla, en tal guisa que la sua anima el seu cors sia guarnit de bones obres; e que nos tema de morir per Jesu-Crist.
Quant hagueren oit lo sermo, foren molt alegres e pagats, e cascuns anaren s'en a llurs tendes. E puix d'aqui avant aparellaren se al mils que pogueren, en tal guisa que, quant seria lo jorn de la batalla, nols fallis res que mester los fos.