Crònica de Bernat Desclot/Capítol XXXV

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca


CAPITOL XXXV

Com la ost del rey d'Arago pres terra en la ylla de Mallorques a hun lloch al qual dien Senta-Ponça.


D
iu lo comte que, quant tots los navilis foren ajustats a la Palomera, el rey fo exit a la ylla de Pantaleu ab molts de richs homens e d'altres gents per deportar e per esduir se, com la mar los havia trevallats, ço fo un diumenge mati, quels Serrayns de la terra se foren ajustats davant la ylla de Pantaleu, tro a quinze milia Serrayns a cavall e a peu ab llurs armes. Dels quals Serrayns s'en parti hu, e gitas en mar, e nadent vench a la ylla hon lo rey era. E quant fo exit de la mar, vench devant lo rey, e agenollas a ell, e saludal en

son lati. El rey feu li donar vestidures, e puix demanali del feyt de la terra e del rey serray. El Serray dix li:

 «Senyor, sapies per cert que aquesta terra es tua e a ton manament. Que ma mare me prega em dix que yo que y vengues e que t'ho digues; car ella es savia fembra e ha conegut en la sua art d'astronomia que aquesta terra deus tu conquerir».
 Dix lo rey:  «Com has tu nom? -Senyor, dix ell, Ali me apella hom, e son majordom del rey de Mallorques. -Digues me, dix lo rey, lo rey hon es, e que fa? -Senyor, dix lo Serray, lo rey es en la ciutat e ha ajustats per scrit, que yols he tots comtats, quaranta dos milla homens; e son be armats. Dels quals n'i ha cinch milia a cavall, els altres son bons servents e molt valents e ardits. E cuyden te vedar la terra, que no la prengues en null loch de la ylla de Mallorques. Per que faras gran seny, sit cuydes de pendre terra al pus tost que puxes, abans que ells sien exits de la ciutat. -Amich, dix lo rey, be sies vengut! e sapies que yo fare gran be a tu e a ta mare e a tos fills, en tal manera que tu t'en tendras per pagat».
 Quant lo rey e els barons de la ost hagueren entes ço quel Serray los hac dit, hagueren lur consell: quel vespre que s'aparellassen del anar, tant trobassen lloch hon poguessen terra pendre, que a la Palomera no podien terra pendre, per raho dels Serrayns qui molt hi eren ajustats. E ab tant lo rey feu manament a cells de les naus e dels lenys e de les terides e de les galeres: que a la nuyt, quant seria envesprit, que deguen moure de aqui per cercar la ribera, tro que haguessen trobat loch hon poguessen pendre terra.
 Quant vench a la nuyt, les terides e les galeres els lenys foren aparellats. Lo rey se recolli ab En Guillem de Moncada, el comte En Nuno e tots los capdals de Arago e de Catalunya; e mogueren de aqui; e anaren tant la nuyt a veles e a rems, costerejant la ribera. Mas en les naus eren romasos gran res de cavallers e d'altres gents moltes d'armes, don fo gran dan e gran minva al rey e a tota sa ost. Quant hagueren anat axi tota la nit, el jorn del dilluns fon esclarit, ells veren devant ells hun bell port, qui ha nom Senta Ponça, en que podien molt bel exir; car no y havia dels Serrayns nengu. E qui ells prengueren terra, al post que pogueren, cavallers e servents. E aqui veren hun bell puig alt e scarit; e hun servent en camisa e ab avarques als peus, e ab un peno, partits de la ost e ana s'en al puig enans quels Serrayns hi fossen. E quant cells de la ost ho veren, foren molt alegres. E axi com devallaven en terra ab llurs armes, muntaven al puig, que la hu no esperava l'altre; si que En Ramon de Moncada fo aparellat dels primers, e fo al puig ab gran res de cavallers. E veren venir los Serrayns tro a deu milia quels anaven seguint.

 «Barons, dix En Ramon de Moncada, yols ire descobrir tot sol, e la huna partida de la gent romandra al puig, e l'altra devallara al pla. E per res que vehesets no us moguessets d'aqui, en tro que yo sia tornat a vosaltres».
 Ab tant En Ramon de Moncada devalla del puig ab huna partida de la gent. E quant foren al pla, partits dels cavallers e dels servents e ana s'en tot suau, de bell pas, tot armat en son cavall, vers los Serrayns, e scusils quants eren. Quan lo veren los Serrayns tant aproismar, donaren se fort gran onta; e desrengaren ne tro a quartanta e tornaren vers ell. Mas En Ramon de Moncada, com a prous, guardas d'ells molt gint e torna s'en als seus barons e dix ell:

 «Los Serrayns son grans gents, mas Deu sera ab nos; e cascu haga ferm cor e bona esperança en Deu; e si firam en ells ardidament».
 A aquest consell se acordaren tots, e anaren ferir als Serrayns, cavallers e servents. La batalla fo molt gran; mas los Serrayns no pogueren durar, e començaren de fogir vers les muntanyes qui eren molt grans. E los crestians ferint e tallant encalsaren los tro a la muntanya, car no pogueren anar mes avant, per les muntanyes qui eren altes e els boschs grans. En aquesta batalla moriren be deu milia Serrayns, menys de aquells que tengueren en preso. E quant hagueren llevat lo camp, tornaren s'en a la ost; e aqui trobaren lo rey e En Guillem de Moncada e el comte En Nuno e molts d'altres barons qui no eren stats en aquella batalla, n'en sabien res. E quant ho saberen, foren molt irats com ells no y eren stats. E aytantost prengueren tots lurs armes e muntaren en lurs cavals, e corregueren vers les muntanyes, mas los Serrayns se eren enboscats en les muntanyes; e non trobaren gayre; mas aquells mateix moriren tots. E puix lo rey e tota sa companya tornaren s'en a Senta-Ponça, e atendaren se aqui, riba de una aygua.
 Ara lexarem a parlar del rey e dels altres barons qui son a Senta-Ponça e tornarem a parlar de les naus romases.