Del meu tros - Lo forjador
LO FORJADOR
Quan tocan les cinch de matinada en lo campanar de Sant Cugat, ja pot picar lo fret tant com vulgui, qu'encara no cau l'última batallada, tot en un plegat me desperto, m'aparto resoludament la conxa de sobre, y d'un brinco que més garbós no'l fa cap bolero, ja estich de peus en terra, y en menos temps del qu'ho conto ja he fet passar les cames per
les dues canonades de les calses, me embolico la faxa (qu'es la prenda que més m'agrada per que sempre encara qu'estiga trist hi haig de fer algun giravol bo y posàntmela, com si estès de boyra,) y en mànega de camisa'm dirigexo cap al pou. Ja la galleda s'escorre cap avall donant tantos per les parets y fent grunyir la corriola, com si's quexés per que la fan treballar tant dematí, y ja torna a pujar gronxant magestuosament son cos, regalant aygua pou avall fent un xip xap que tot ho alborota.
Quatre grapats d'aygua a la cara, que, bo y a les fosques, no pot atinar d'ahont ve lo tal ruxat, y, encara no s'adona de la mullena, ja's troba axuta ab una escalfor suau que li colora'l tendrúm de les orelles y se li escampa per les galtes. Prench l'esmorzar que la dòna m'ha dexat aparellat; baxo ab quatre salts les escales dels quatre pisos que tinch a sota, obro la porta que també ha après de rondinar com la corriola, y, en nom del Pare y del Fill y del Esperit Sant, Amen, beso la creu dels dits, giro la clau, y amunt.
Los fanals encara estan encesos; lo carreró està desert, quiet, silenciós; algun gat travessa corrents, embesteix la porta d'algun magatzem y, tal com si l'atravessés com una
bala, desapareix, dexant al seu derrera un forat més negre qu'una paella.
Les mans a les butxaques, l'esmorzar sota'l bras, lo nas dins lo tapaboques, acotat lo cap y la vista enlayre y apressat lo pas, travesso carrers y carrerons, trobant altres treballadors que d'igual manera y ab semblanta posició — com si'ns copiéssim — van a la taleya callats y diligents. Arribo a la Rambla y per ella, en direcció contraria, baxan algunes colles de carboners de mar que venen d'Hostafranchs ab lo cabasset de la minestra a la mà, lo cigarro a la boca, bromejant ab l'alegre y sorollosa parlamenta dels riberenys del Ebro.
M'aturo al carrer del Hospital per pendre un quarto de cafè, puix axís com molts lo prenen en havent dinat, molts altres som que'l prenem
després d'haver dormit. Allí, fent rotllo al carretó de la beguda ab altres parroquians, entre xarrup y bufada, (per que aquell cafè es més
calent que brases, que si hi hà algú que se l'empassi sense ayrejarlo ja
pot anarsen ben descansat ai infern, que'l foch no hi vol rès ab ell;) y, com deya, entre bufada y xarrup
cadascú hi diu la seva; si algun tot rient se'n descuyda's posa una boca com si hagués glopejat sal-fumant, bufa quan ja no hi es a temps, paga'l quarto, y se'n va com los demés a la feyna ab una cohissor a la boca que val més no pensarhi.
Lo xarrich toca un sometent sort ab la corda de la manxa; la fornal
bufa brunzint com la tramontana, axecant roges y blavenques flamarades; lo ferro ja vermelleja; y jo ab lo devantal de cuyro, arremangat de brassos, lo martell apoyat en la enclusa, dono la senyal, y cinch malls van cayent acompassats sobre la barra bullenta que, al sentirse tan colpejada, guspireja en totes direccions ruxades de foch que s'estrellan en la paret, cayent vensudes y apagades per sobre les llambordes. Dono martellada a l'enclusa y'ls malls alsats ab arrogància cauen esmortuhits en terra. Lo xarrich manxa de nou; lo ferro torna a la fornal, y tot esparpillant lo foch, hi fumo un cigarro, que hi va molt be quan s'ha afanyat. Axís que la pessa està al punt, a un crit meu tornan los malls a caure l'un derrera l'altre, y un cop forjada, lo torner l'ajusta, y després de tan ruda feyna ja pot colocarse a la màquina y marxar..,, y per nostre esfors tornan al treball, pera guanyarse la vida, alguns obrers qu'estan en vaga!
La manxa ja no bufa; lo foch s'esmortuheix, los malls no repican ni
raspan les llimes: ¡ja son les vuyt!... Entorn de la fornal bo y assentats, fadrins y aprenents, cadascú trau lo seu crostó de pà ahont jau, entremitx de la molla, un tall de bacallà daurat a la paella, ò l'arengada salabrosa ben amarada d'oli, ab una oloreta tan salada y tan espanyola que qualsevol se desmengi ab llonguets ab mantega y cafè ab llet, que nosaltres, los treballadors, necessitem la salabror qu'obre la set y la gana, puix lo vi de nostra terra demana bon acompanyatge y perderíam lo color y'ns posaríam tristos si'ns faltés lo menestral bacallà ò l'arengada casulana.
Quan torno a casa per dinar, la dona ja riu al veurem la cara tota plena de ditades negres; y posantme aygua a la gibrella'm crida: — Té, rentat, rentat, que'm fas por ab tants guants a la cara. — Lo dinar s'acaba prompte quan no manca la gana. Y lo plat plè d'escudella ab una nuvolada de fum, que també alimenta, aviat queda buyt y tan nèt com abans de posarlo a taula . La carn-d'olla ve seguidament ab sa senzilla varietat, composta de la col, més verda qu'una primavera y més dolsa que sucre, los sigrons que s'empassan tan lleugers coll avall com si fessin una barrisca, la pilota que té vinticinch gustos y qu'es la butifarra de tot l'any, y demés viandes que componen aqueix plat tan català , y tan gustós, que ningú se'n recorda més qu'a l'hora de dinar. Ab tant de gust se saboreja, que'ls desgraciats que cada día menjan costelletes ab molles de pà y julivert fregit y all-y-oli falsificat, ja pagarían alguna cosa per tenir un quart de bon apetit com es lo meu a l'hora de dinar.
Tornèmhi, que no ha estat rès; cop d'inquietar ferro vermell, cop d'escampar espurnes per tot arreu. Vínga, noy, tíra la corda, que s'infle la manxa y que bufi ab més ràbia; ¡ansia! ja fa flamarades que s'enfilan
canonada amunt. Vínga més música, que repique tothom: pim, pam, pim; assò es alegría, ¡vísca'l treball!... D'aquexa manera passa'l dia; 'ls uns
fent serenates al peu de l'enclusa, els altres imitant lo violí tot llimant planxa, algú toca l'orga bo y foradant frontisses, y armem a la nostra moda un concert molt divertit que ningú may s'hi equivoca, per que no hi hà més solfes que les que portem escampades per les calses y la brusa.
En arribant l'hora de plegar, ja'ls dich jo que quasi be estich tip de tant concert, y me'n torno a casa ben desitjós de gosar les armoníes de la quietut, anàntmen a descansar després d'haver sopat.
La de casa, qu'es tota xamosota, diu que ni al llit perdo les meves
aficions musicals; per que tot dormint m'acompanyo ab uns ronchs que qualsevol se pensaria que tinch un contrabaix entre'ls matalassos. No ho sé, per que no soch d'aquells que s'escoltan.
Los demés díes de la setmana no tenen rès de nou: sempre lo mateix
matinejar: igual treball , semblant descans, fins que ve'l dissapte ab lo
seu sol que may falta, anticipant l'alegría del diumenge. Lo dissapte
pera mi es mitja festa, encara que devegades treballi més que'ls altres
díes. Lo matí passa volant, ¡la tarde es tan bonica! l'esperansa del diumenge me l'hi fa trobar! Goso d'un benestar, d'una tranquilitat, qu'encara que treballi'm sembla que jugo. Totes les cares les trobo més animades; totes les boques les veig més rialleres; los ulls més brilladors, y com tothom me sembla qu'està content, jo també m'hi poso. Quan lo sol ponent tenyeix les altes parets de les cases, agegantant sobre d'elles la ombra oblíqua de les canals, me
sembla veure uns brassos de treballador que cauen tiessos y fadigats
de sis díes de treball...
Deu també descansà al setè. Los treballadors seguim la lley y exemple qu'Ell nos donà. ¡No podem pas perdre! ¿Quan descansan aquells
que no fan rès? ¡Que'n son d'infortunats! Senyor, ja qu'es forsa sofrir
la rudesa del treball pera gosar complidament la suau dolsor del repòs,
fèu qu'als que tenim de guanyarnos la vida ab la suhor de nostres fronts,
may ens manqui salut y feyna!