Del meu tros - Nocturno
NOCTURNO
La nit es fosca; plou y hi hà fanch; l'aygua esquitxa y fa bombolles.
Tocan hores: se'n senten onze, però son les dotze; ja ho sé jo. La
última batallada potser ha tingut por, y per axò no compareix a la llista.
De tant en tant, com si descarreguessen taulons, pareix que troni.
Les canals desembocan daltabaix un doll d'aygua com la cuxa. Sembla que'ls hi hajan donat la ruà: no'l purgant, l'altre.
Les clavegueres, cansades de beure l'aygua a galet, xarrupan a morro y no poden engolirla; potser ara pendrían vi...
Los fanals estan apagats; lo sereno, sota la llosana d'un balcó, canta la hora... y s'equivoca; 's pensa que fent alguns quarts de moros, la nit li passarà més depressa.
— Son les dotze, mestre. —
Tomba'l revol del carreró un embossat y tira cap avall.
Passa un'hora y toca la una.
Lo sereno, dormint sota'l balcó. Tocan quarts y hores; les dues, les tres... Lo sereno's desperta, y torna'l bona nit al embossat que passava a la una.
¡Que'n té de calma aquest home!... Treu la petaca, cargola'l cigarro, pega dues xuclades, y un esquitx de la canal li apaga. Se'l posa a cavall de la orella, arramba'l xuxo, s'estira de brassos, badalla, y després canta las doce y media.
En lo rellotge de l'Audiència toca un quart de quatre.
— ¿Què s'empatolla ara aqueix campanar? — exclama ayrat... y ab veu
més forta torna a cantar l'hora com reptant al rellotge.
Lo xàfach continua; l'embossat, ab un paraygua obert, s'està sota la finestra d'un entresuelo; ab lo bras que li queda en vaga gesticula y l'allarga com si volgués ferlo arribar allí dalt.
La dama de la finestra no li vol tirar la clau.
Moments de silenci.
Un llampech enllumena'l carrer y al derrera ve un trò que sembla que el món s'esbotzi.
La dama no més fa un ¡ay!, estornuda, y'l mateix llevant que l'encostipa tanca ab violència mitx porticó de la finestra.
Lo galan no sab què fer; mira'l cel y veyent que la pluja aumenta, plega'l paraygua y se'l posa sota'l bras... Tant per tant, se mullarà del mateix modo.
— Vésten, — li diu ella ab veu commoguda, — vésten, qu'es tart!
— No me'n vull anar, qu'es dejorn. ¿Sents lo sereno? dos quarts d'una!
— Si ja fa tres hores qu'he sentit tocar les dotze!...
— Tu no m'estimas, que contas les hores!
— Tu'm vols comprometre, que may se't fa tart!
— Tira la clau.
— No puch!!!... ¡Cassimiro! ay! ¡jo tremolo!
— Jo també!... si no ho fas per mon amor, fésho al menos per la
roba que porto a sobre!
— Ay, càlla; quines coses dius!
— Que no ho veus com me regala?
— Nó, ab la fosca no's veu rès.
— Míram, tinch esgarrifanses de fret, l'aygua m'entra pel clatell y'm fa unes pessigolles per l'esquena com si m'hi passessin un rosari fet ab gabarrots de sabates.
— Cúyta; que les tiras ò nó?
— Ja't tiraré un petonet!...
— Bésam lo peu; ara'm surts ab petons; sembla que't burlis de la professóo. ¡La clau!...
— Nó, un petonet; míra que te'l tiro... Va.
— Ja tens ordre de tirarlo a la... No te'n riuràs més de mi. Hem acabat. —
Y'l de la capa obre'l paraygua resoludament, gira esquena, y'l soroll dels seus talons se pert carrer amunt.
— Cassimiro!.. Cassimiro! — crida la dama abocantse y esforsant la veu ab cautela per que no més la senti ell.
L'embossat, amunt y fóra.
Y ella, plorant en la finestra, mira ansiosa y busca'l seu aymant entremitx d'aquella fosquedat.
La pluja no para; no es allò que sembla que fregexin peix; es un espetech d'aygua que pareix que'ls núvols hajan xuclat tota la mar vella. Les canals fan lo que poden, però no la colan tota, y sobrexint per la tortugada, s'escampa paret avall lluhint com trenyines de plata al resplandor dels llampechs.
Sant March, Santa Creu! Quín trò! Deu haver caygut un llamp per
aquí a la vora... Ba; ja ho portarà'l diari.
— ¿Que'm cridas, Mariona? —
Es lo galan.
— Ay, quin susto m'has dat!... ¿que vindràs demà?
— Sí, a les dotze.
— ¿Hont aniràs ara ab aqueix temps?
— A buscar una corda.
— ¡Jesús, María Joseph!... No ho fasses.
— Nó, que la vull per anarmhi a estendre.
— ¡Les sanchs te pujaran al cap!
— Y aquesta mullena! que vols que la confiti?
— Adéu, donchs, amoreta meva.
— Adiós, cementiri de la constancia y del aprecio.
— Fins a demà. ¡Pinturero!...
— A les dotze en punt ¿sents?
— En punt. —
Y la finestra grinyola tancantse pausadament; l'embossat s'allunya; de les ondes del paraygua la mullena li vessa a raig fet y, dins d'aquella
especie de gavia líquida que li forman al seu voltant los regalims, se'n
va enamorat, somniador ab recorts de sa estimada, y apressant lo temps per que li escurse l'anyoransa ab la ilusió que demà li tirarà la clau; y es un dirho entre nosaltres, que ja se n'hauría de donar vergonya, ab los
mesos que l'aguarda perdent nits y encostipantse, tant li haguera valgut qu'un día de festa, vestit a l'antiga espanyola, se'n hagués anat al torin
a tomarla a dalt de cavall.
Altres desgracies succehían més amunt. Lo sol, bregant ab los núvols y enfonzanthi ses llanses de foch, esbargía'l cel. La pluja mimvava y feya xim-xim; la fosca's fonía; la nit era morta y enterrada pel sol. Lo
nocturno afinava!... Bon día y bon hora, bon día tothom.