Del meu tros - Sempreviva
SEMPREVIVA
Jo'm penso que fou ma primera ilusió, per que no m'atrevesch a dir
que fos mon amor primer...
Era una criatura, un noy qu'encara haguera jugat. Aprenía les llissons de l'aula, y'm distreya pensant ab l'Angeleta. Ella cantava ab una veu com la que deuen tenir els àngels: jo apartava'ls ulls del llibre, y mirant a sa finestra m'embadalía escoltantla. No la podía veure per que
ens separava la distancia d'un pis; mes l'endevinava sentada al devant
d'una tauleta, els ulls baxos sobre la roba, fent bellugar depressa la mà en que hi tenía l'agulla.
Aquell pati hont hi treyan les nostres finestres me semblava'l paradís; no tenía rès d'extraordinari,
per axò. Les parets, velles y emblanquinades; lo meu balcó, ab sa barana de fusta que tot just s'apartava del ras de la paret; en la del devant, les rexes que donavan claror a l'escala; la del costat, a mitx ayre termenava en terradet; y en l'altra, més alta que totes, hi havía unes quantes finestres distribuhides a capritxo, sense ordre ni mida. En una d'elles, a la que jo guaytava sempre, hi havía un test ab canyes dretes y travesseres formant una barana per hont una clavellina hi treya ses poncelles apoyanthi sos tronquets; una gavia ab un gafarró bellugadís y xerrayre; y més amunt, al costat d'una branca de llorer benehit, una ampolla de vidre vert ab bàlsam. Desde mon balcó alsava'ls ulls y veya la finestra: mirava més amunt, y trobava'ls núvols; y a mi m'agradava fixarlos en la finestra per que'm parexia que'ls deturés al primer replà del cel.
Jo tenía enveja a n'aquelles flors; estavan tan aprop de l'Angeleta, que la veyan sempre y podían donarli son flayre y presumirse ab la galanura dels seus matisats. L'aucell corría del saltador a la menjadora, ò parantse, enfonzava'l seu capet en l'abeurador y'l treya espolsantlo joyós esclatant en una carretilla de refilets armoniosos. Jo, que desde baix no la podía contemplar, sentía com si m'exissin del cor cants més dolsos quels del aucell y perfums suaus com els de la clavellina. Un día que passés sense vèurela, m'entristía, y l'endemà de bon matí ja m'estava al balcó ab lo llibre devant dels ulls y la mirada a la finestra. Si la gavia era fòra,'m posava a estudiar de mala gana y no aprenía rès; però si era ben matiner, llavors la veya abans de posarse al treball, quan s'abocava a la finestra per penjar la gavia, y reparant en mi descloía sa boca ab un festós mitx-riure que correntli per la cara dibuxava dos clotets a les galtes com si també riguessin, y'm deya: — Bon día, Manelet. — Després regava les flors, me feya adéu ab la mà, y al poch rato ja la sentía cantar. Jo no apartava la vista y seguía les gotes d'aygua que, desde'l fons del test, s'escorrían paret avall marcant una reguera que, a vegades baxant molt y altres aturantse més amunt, podía dir que cada día'm senyalavan los moments de ma amorosa contemplació. Y ara, que ja han passat molts anys, encara al mirar la finestra veig les taques que hi dexà l'aygua, y trobo altre cop la senyal que m'amidava la felicitat y lo compte just d'aquella ditxa ja perduda.
Los matins qu'ella'm donava'l bon día, jo estava alegre, enjogassat, y de tant en tant, al bò de ma alegría, en lo moment qu'ab expansives rialles comunicava mon bon humor als demés, se'm dibuxava al pensament lo rostre de l'Angeleta saludantme ab aquella rialleta, y'm quedava pertorbat; lo cor me batía ab més forsa, y era tanta la ventura, que fins lo riure'm recava, temerós de donar als altres part d'aquella alegría que jo sol volía gosar.
Jo tenía companys, y encara que per ells no era reservat y'ls hi comunicava mos xichs pesars de noy, no gosava, per por a les seves mofes, divulgarlos l'amor meva; aquella primera quexa del cor de la que jo sol me'n gaudía la ditxa, y tot sol me'n aconhortava les penes... Mes jo volía saber si per altres ulls era l'Angeleta tan bonica com pels meus; y una vegada, després de molts embolichs, vaig preguntarho a un dels companys. — Es rossa; — 'm va dir sense pensarshi gayre; jo no gosava dir rès més, però la resposta no acabava de resoldre mon dubte. — ¿No es veritat qu'es més maca que les altres noyes? — me vaig determinar a preguntarli. — Si vegessis a mes cosines, també'n son molt. — No volguí insistir, per que allò era pitjor que picar en ferro fret.
Al hivern, aquella finestra no la obrían; l'aucell era dins, lo claveller esbrotat, y del test sols ne sortían les canyes seques; no més l'ampolla del bàlsam y'l llorer s'estavan allí a sol y a serena. Mon balcó restava tancat, y encara que guaytés pels vidres, ella no sortía a donarme'l bon día; y sols mitx perduda arribava fins a mi la cansoneta ab que distreya son treball.
¡Còm desitjava l'estiu! ¡ab quín content veya florir los atmetllers quan feya bonansa! Llavors me llevava abans qu'exís lo sol, corría al meu quarto esperant qu'ella sortís, y ab la rialleta ab que'm saludava parexía que mon cor rebés ben primerenques les suaus besades de la primavera.
Lo cel tornava a embromarse;'ls díes eran frets y ventosos com si
tornessim al cor del hivern; la finestra no s'obría, y'l pati tornava a
pendre son aspecte de soletat y tristesa...
Després se feya clar més aviat; desde'l llit escoltava'l xerroteig dels
pardals y'ls veya sortir dels catúfols penjats a la paret y extendre'l vol
cercant menjar pels seus petits. Jo contava les fulletes que naxían en la
clavellina y potser sorprenía esbadallantse ses poncelles, y d'un día al
altre les veya extendres en encesos clavells, com antany n'havía vist
uns altres, ufanosos primer, mustirse més tart, y decantats sobre'ls tronquets esfullarse, apagats els colors y perduts els seus aromes.
Més endevant, ja no vaig sentir més les seves cansonetes. A certes hores del día escoltava una remor de conversa que vagament arribava fins a mi, y a voltes unes rialles que's confonían ab altres més primes y jovenetes. Després la porta del pis s'obría y aquelles veus s'aclarían ò s'apagavan de sobte, y al cap d'una estona de quietut, un adéu falaguer que's repetia a cada replà, y veya passar per derrera les rexes un jove que, tot devallant l'escala, mirava amunt y responía ab saludos a n'aquells despediments apassionats.
Desde llavors vaig saber lo qu'era estimar, y conegui lo qu'era gelosía. ¡Oh, si hagués tingut forses pera lluytar! ¡Còm m'avergonyía d'esser tan criatura! ¡còm me veya impotent y mesquí pera posarme al costat d'aquell jove tan galant per son trajo y ses joyes, fumant cigarros puros, al devant de tothom, y jo vestit ab gech blau de botons daurats, sense
soguilla ni agulla de diamants y fumant sempre d'amagat! Jo'm mirava
al mirall, y encara que no tenia pèl de barba, ¡quína vanitat me donava
la gelosía! fins arribava a semblarme que si hagués tingut més anys no
m'haguera fet temor lo promès de l'Angeleta.
Y per axò sempre m'axecava dematí y sortía al meu balconet, molts cops inútilment, perquè no la veya.
Si tampoch no sortía l'endemà, un defalliment momentani'm feya
descoratjar, y'm semblava impossible viure tan temps sens vèurela. Me'n
anava a l'aula, y pensant ab ella'm distreya, y era ditxós ab mes cavilacions. Y, entre la bullicia de la vida d'estudiant y de les bromes d'aquella edat, sens apartarme dels meus amichs y prenent part en sos jòchs, trobava una estona, un moment curt com una exhalació per pensar-hi: clohía'ls ulls y li tirava petons, com si volgués partir ma felicitat ab
ella.
Quan a la classe'l professor me preguntava y jo li responía seguidament sense que ningú m'apuntés, al veure que tothom m'escoltava atent, haguera volgut trobar entre tantes mirades les de l'Angeleta, per que'm feya l'ilusió que li haguera agradat veurem sortir del nivell en que comunment me veya.
¡Que pesat fora pels que'm llegissen, y que dols pera mi, comptar aquelles tristeses de cada día, recompensades sempre per una mirada ò per un gest de benvolensa! ¡y aquelles tardes dels diumenges tan quietes, ab son silenci plè de misteri, passades al balconet ab la sola companya d'un llibre amich, apoyada la cadira en la paret y'l cap a la barana, dexant vagar la fantasía entre tantes quimeres que venían per fixarse dubtosament en idea, ò s'esborravan abans de coordinarse per dibuxarsen d'altres y altres sens poder afalagarne una, ò millor amanyagantles totes, per que, abundantes y variades com eran, les engendrava la passió y ella sola les embellía! ¡Y en eix dols encant d'armònica avinensa entre'l cor y'l pensament, mitx cloure'ls ulls, y al caure la tarde, en aquella hora de calma infinita, de trista quietut, exaltarse en fantasiosos fingiments, concebint l'amor compartit, y tenir orgull, voler mèrits, per ella conseguits y a ella tributats sens idea vanitosa ni vulgar presumció, sinó desitjats per serli rendits en pach de uns afalachs de dolsor tanta, que tremolava de goig al imaginarlos! ¡Y fugint del món real, abandonarse al torbellí de febroses divagacions, pujant a superiors altures, y trobar més plaenta vida, sens enveja de gelosía ni temensa d'oblits, y ab ella, enamorada del amor meu, gosar tan complerta exa felicitat que més gran lo cor no podría sentirla ni'l pensament lograría imaginarla! ¡Y al desencantarse de sobte de tan bell encís per mental fadiga ò per petita remor que distrau l'esperit de sa cabilació, veure aquell cel treballosament format ab quelcom més lleu que l'ayre y més tènue que la llum, esbarriarse lo mateix que fumarola, sens que l'enteniment puga arreplegarne cap despulla per fixar altra volta tan falaguera idealisació! ¡Y al despertar d'aqueix celestial ensomni, no sentir amarch desconsol en la realitat, ni cobart descoratge, sinó que, conservant l'enlluhernament de visions tan resplandoroses,
guardar en lo cor part d'aquelles riqueses, y ésser felís ab un afecte
que fins les tristeses que'm donava eran gustoses de dolsor!
Ab semblants entreteniments passà molt temps, no sé quant, per que'l que's gosa no s'amida. Vegi altra volta marcirse'ls clavells, passar lo estiu, la tardor, y altre cop tancarse la finestra, quedant trista y deserta sense flors ni aucell. Y com si en aquella casa passessen un gran pesar, ja no sentía les rialles de l'Angeleta ni'ls ajogassats despediments que feya al seu promès. Un dematí, l'Angeleta'm va cridar, y ab semblant que s'esforsava en aparentar alegre, me demanà que pugés a casa seva. — Manelet, — me va dir al obrir la porta; — ¿me vols fer un favor? ¿voldrías escriure una carta? seran poques paraules... — y girantse vers la tauleta, com si cerqués alguna cosa, però realment pera dissimular sa turbació, exclamà: — Mare, diguèuli vos; — y'ls singlots no la dexaren continuar. Sa mare ab veu baxa m'esplicà que s'havía desfet lo casament y que calía retornar tots los presents junt ab una carta dirigida al fadrí que l'havia pretinguda.
— Vína al vespre, Manelet; — me digué l'Angeleta, arrancant un sospir y inclinantse per axugarse les llàgrimes ab lo revers del devantal.
— Ara no podría dirte rès. ¿Tornaràs després? —
Aquell mateix vespre hi vaig anar. En la tauleta hont jo escrivía s'hi apoyava de colzes un'amiga de l'Angeleta; aquesta al darrera meu, posada una mà en la meva cadira y l'altra sobre la taula, guaytava per demunt de la espatlla lo que jo escrivía, y tant prop meu, que'm pujavan
los colors a la cara sentintmhi la suau escalfor que de la seva irradiava.
Poques paraules bastaren per dir al que fou son promès que li retornava'l retrato y'ls regalos donats en altre temps. Jo sentía'l contacte del bras de l'Angeleta que s'apoyava en mi, y endevinava potser ses impressions a mesura que llegía lo que jo dexava escrit. Nostres caps se tocaren un breu instant y, al finir la carta ab senzill despido de cortesía, una llàgrima seva'm caygué a la mà. No puch dir quin sentiment me va commoure; no sé si fou d'enveja; podría ser compassiu... Jo vaig oblidar que plorés per un altre, y la meva cara s'apoyà suaument sobre la mà de l'Angeleta, y en aquell delitós contacte, si no vaig gosar ferli una
besada que se n'hi haguera anat la ànima meva, mos ulls la humitejaren ab llàgrimes que més enamorades y castes altres ulls no les han pas plorat.
No sé quí va ésser primer, ella en apartarse, ò jo en alsar lo cap. La seva amiga'm mirà ab certa fixesa que parexía voler penetrar mon sentiment, y mentres jo clohía la esquela, digué ab veu baxa algunes paraules a l'Angeleta. Aquesta's quedà una estona sorpresa y commoguda, y
brillantli'ls ulls, com si alguns recorts li aclarissen la memoria, movía el cap, més qu'en senyal de dubte, com si anés trobant datos qu'afermavan la observació de la seva amiga. Y jo, posant l'adressa a la carta, haguera volgut amagar la cara, per que sentía sobre meu tot l'encís de una mirada que ni l'amor podría ferla brillar ab més tendresa.
Aquells díes felissos ja no debían tornar; era en và que mirés a la finestra que ja no s'obría y no'n sortían cants, ni alegríes, ni enamoradores mirades. Per últim cop hi feu sa aparició l'Angeleta engalanada de núvia. ¡Si n'era d'hermosa!... Mirà tristament al pati, com si's despedís d'aquell lloch estimat; se fixà en lo meu balconet, y al veurem, me va saludar, retirantse com avergonyida de que l'hagués sorpresa guaytant.
Hores després ja era casada, y junt ab lo seu marit sortían de la vila per anar a viure a una gran hisenda de la qu'ell n'era l'hereu. «Que Deu los guíe y l'Angel» vaig murmurar; y en ma salutació hi havia llàgrimes, y per la meva tristesa'm semblava
com si sentís un amarch pressagi que'm deya que no la veuría may més.
Quan miro aquella finestra, testimoni del que fou mon primer amor, hi trobo, en compte d'aquell goig tan pur, una pena que m'entristeix. Ara quasi sempre està deserta, y a vegades, cautivat per els recorts, miro embadalit buscant la felicitat que hi vaig gosar. Aquell testet no hi es;
l'aucell, ¡quan temps hà que no hi canta!... L'Angeleta no hi ha tret
may més lo cap...
Algun cop hi surt a guaytar una jaya de testa venerable, ab los cabells blanchs y'l mirar apagat, en la que jo hi veig, com d'un dibuix que'l temps ha confós, els contorns d'aquella fesomía hermosa y càndida
que jo adorava, y quelcom, en sos ulls, d'aquells ulls que'm revelaren
l'amor, prou aviat per desventura meva.
Y, a voltes, ¡ay del meu cor! també hi surt una noyeta ab los cabells més rossos que l'or, los ulls blaus y piadosos, retrato jovenívol y perfet de l'Angeleta, y ab una veu d'inflexions suaus, que per sa semblansa'm fa dubtar a voltes si una alucinació me pertorba, me crida,'m fa festes, y'm tira petonets,com si, per ella, sa mare desde'l cel me'ls enviés en pach del amor cast qu'en mort y en vida li he guardat.