Desenganys de las vanitats mundanas lo autor se retira á la soledat

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca

Desenganys de las vanitats mundanas lo autor se retira á la soledat

de
Francesc Vicent Garcia i Torres


 Puix soledat apacible,
Estich fet un rossinyol,
Me regositjo en tos brassos,
Te vull cantar mil amors.

 Escapat de la oradura,
En ton sagrat fentme fort,
Me rich del que abans ploraba
Y m' burlo de tot lo mon.

 Jesús! que bellaquerías
He deixat y que borbolls,
Que laberintos de Creta,
Que passadas confusions!

 Engafanat como un pago,
Daba mes voltas que un torn,
Trahentme los ulls de quici,
Mirant reixas y balcons.

 Per una ninfa de ayguera
Y sos fingits arrebols,
Era mártir del diable,
Y de ma vida la mort.

 Anaba per sa conquista
Deligent y cuydadós,
Com si fos la terra santa,
Y jo Gifre de Bullon.

 Y aprés de haber ben remat
En la galera de amor,
Trobaba mes grans cuidados,
Poca honra y molt dolor.

 Embarassantme ab nous llassos,
Entraba en mil pretencions
De oficis, cárrechs honrosos,
Y ser privat de senyors.

 Podéu créurer que vivía
Fet un botxi de mon cos;
Queixábam' de ma ventura,
De mas malas eleccions.

. . . . . . . . . . .

 Confeso que de gentil
Ocupaba un honrat lloch,
Perque adoraba la estatua
De Nabucodonosor.

 Esperansas mal cumplidas
Pagaren serveys tan bons,
Alimentántme de aire,
Com si fos camaleon.

 ¡O! ben haja qui t' parí,
Soledat ditxosa en tot;
Defensa no coneguda,
Segur y regalat port.

 Fortalesa inexpugnable
Contra las persecucions;
Blanch ahont tiran los sabis,
Y á fé que te acertan pochs.

 Confesso que t' acertí,
Que s' venturosa ma sort,
Y que descanso ab bonansa
De las borrascas del mon.

 Cuant la aurora blanca illustra
Lo cel ab son blanch y roig,
Y las tenebras desterra
Lo pur y matiner sol.

 Entran los raigs per las portas,
Y ab lo resplandent calor
Me fan llum peraque m' vesta
Deixant los calents llansols.

 La desvetllada oraneta,
Ab repetidas cansons,
Me canta sense cansarse
De Teréo l' cas atrós.

. . . . . . . . . . .

 Canta lo passarell pardo,
Y lo groguet verderol,
Y lo cruixidell feréstech
Va disparant como un tró.

 Ab esta música m' vesto,
Y en continent veig las flors
Plateixadas del aljófar
Que causa aurora ab son plor.

 Considero la abelleta
Que va xupant las millors,
Pera donarme quant vulla
La mel, cera y panal dols.

 Prench exemple en la formiga,
Y alabant sa prevenció,
Miro per mas desgracias
Que es de sabis consell bó.

 Casso després, á vegadas,
Ab besch los simples moxons;
Las perdius ab gos de mostra,
Y ab perdiu lo perdigot.

 Ab llassos y ab escopeta
Los granets y bobets torts,
Que cantan entre las vinyas,
M' están abisant hont son.

 Per las matas y garrigas
Lo cunillet saltador,
La llebra ab son llit de grama
Tan tímida quant velós.

 Quant estas cosas me cansan,
En lo mitg de la calor,
Me assento devall de un árbre
Que m' serveix de girasol.

. . . . . . . . . . .

 Tórnemen' al vespre á casa,
Hont sopo sens avalot,
En lo estiu al ras y fresca,
En lo ivern propet al foch.

 Váigmen' al llit quant me agrada,
Y al cant dels grills saltadors
Dona al contrapunt bonico
Lo enamorat rossinyol.

 Ab la llanesa sensilla
Passo la nit sens rumor,
Y lo sossegat silenci
Me guarda la dolsa son.

 ¡O! qué vida regalada!
¡O! qué só estat venturós!
Prego á Deu que ma desditxa
No m' trague may de aquest lloch!

 No m' persuadescan los nats
Ab sofísticas rahons
Que represente altra volta
En la comedia del mon.

 Ja acabi mon personatge;
Y puix despullat me trob
Isca á fer lo simple un altre
Que á fé que jo l' he fet prou.

 La mes alta sabiesa
Aprench en ton faristol,
Soledat, puix ja ton llibre
Me serveix cel, terra y sol.



PD-icon.svg
Aquesta obra es troba sota domini públic. Això és d'aplicació per tot el món, ja que l'autor va morir fa més de 100 anys. (Més informació...)