Discurs del president de la Mesa d'Edat (1980)

El Sr. PRESIDENT (Sr. Poblet): Senyors Diputats que vàreu ser elegits el mes d'agost de 1932, senyors Diputats i senyores Diputades que vàreu ser elegits el dia 20 de març d'aquest any, dignissimes autoritats, senyores i senyors, en aquest moment queda constituït el Parlament de Catalunya.
(Tots els senyors Diputats es posen drets. Llargs aplaudiments.)
Com és sabut, serà només per raons d'edat que avui les paraules que ressonin en aquest Palau siguin les meves, ja que si no fos per aquesta circumstància, altres veus podrien ésser escoltades amb una més gran autoritat. Del que, però, podeu estar segurs és que les que pronuncio són dites per un nacionalista que ho és d'ençà que tenia ús de raó, ja que ha estat fita primordial de la meva llarga vida l'assoliment de la llibertat del nostre poble, ja que, per al qui us parla, Catalunya ha esdevingut, tant com la meva enamorada, unit mena de nimfa constant. Per això heu de comprendre l'emociÓ que sento, no comparable a cap altra, en el moment d'obrir aquesta Assemblea, car no puc oblidar que aviat farà quaranta-vuit anys la inaugurava el més il·lustre dels catalans dels darrers temps, Francesc Macià. Com tampoc no puc deixar marginades altres figures que, per entre les parets d'aquesta vella Ciutadella, van tenir un paper preponderant, davant les quals cal situar la personalitat de Lluís Companys, afusellat pels enemics de Catalunya, la de qui el va succeir en unes hores de dissort, Josep Irla, i, no cal precisar-ho, la de Josep Tarradellas, que en aquest acte ha volgut dir-nos unes paraules d'estímul a propòsit de la tasca que anem a començar, tots ells honorables Presidents de la primera de les nostres institucions. Comprendreu, doncs, la meva inferioritat davant d'aquestes figures cabdals que han esdevingut peces clau de la historia del país. I encara, al seu costat, cal posar-hi, ben destacats, els noms d'homes de diferents tendències, com els de Joan Casanovas, J.A. Martinez Domingo, Jaume Serra i Hhter, Antoni Rovira i Virgili, Manuel Serra i Moret i Francesc Farreres i Duran, els quals, ja hagi estat en un Parlament en plena vigència o des de l'exili, l'han presidit. A excepció del darrer, ja no pertanyen a aquest món, com no hi pertanyen tants d'altres companys de lluita que avui ens farien costat en aquest acte solemne. Per a ells vagi, doncs, el millor dels nostres records i el més sincer dels homenatges, i d'una manera especial per al President màrtir, Lluís Companys. Per a tots demano a aquesta Assemblea un minut de silenci a la seva memòria.
I, complerta aquesta part inicial, cal situar-nos en la gloriosa data d'avui, ja que de nou una Assemblea de Diputats elegits democràticament ha de començar la tasca de posar en marxa la Catalunya autònoma, feina emmarcada entre aquest recinte fet construir precisament per un monarca que, en ordenar que fos alçat, tenia com a consigna de voler reprimir, diríem millor, anorrear, els autèntics sentiments de llibertat que són consubstancials amb la nostra manera de ser. Però els homes i els governs passen, i una vegada més queda demostrat amb aquesta reunió d'avui que els pobles resten dempeus. I, amb els pobles, la seva personalitat col·lectiva, i sobretot allò que és més essencial: la voluntat de voler continuar essent, o sigui, el que, per damunt d'embats i de maltempsades, hem estat sempre: una nació que vol viure amb el seu tarannà, i sota et mestratge d'una llengua heretada de pares a fills, que constitueix la paret mestra de les nostres essències.
Passades, doncs, les jornades electorals, arriba l'hora de posar-nos a la feina, tasca plena d'esculls, però que amb l'esforç i la voluntat de tots hem de dur a born terme. S'ha dit i s'ha repetit que, perquè això esdevingui un fet, tenim l'eina de l'Estatut en el marc del qual ens haurem de moure. Perd també deu ser cert que abans de començar a fer-la servir hom veu que es tracta d'una eina no solament poc afilada, sinó àdhuc plena d'osques. Momentàniament, però, no en tenim d'altra. I amb ella, des dels inicis, hem de demostrar que podem governar-nos. No aquest l'Estatut que havia plebiscitat el nostre poble, sinó l'elaborat amb excessives retallades; uns cops de tisores, no ho oblidem, que majoritàriament havíem convingut que no havien de ser admesos. I no ho havien de ser perquè, de fet, aquestes retallades ja ens venien marcades per una Constitució el sostre de la qual no podíem sobrepassar.
Aquesta ha estat, senyors Diputats que m'escolteu, la gran falla dels governs que, una vegada més, i a l'hora de discutir fins on havia d'arribar la nostra autonomia, s'han mostrat amb les reticències habituals, car ei nostre procés autonòmic s'ha tractat com si fóssim uns nouvinguts a la lluita, com una gent que, sobtadament, demanava allò que de dret ens pertany, oblidant que Catalunya, d'ençà de l'ensorrada del 1714, mai no ha deixat de reclamar la seva llibertat. Res, perd, no ha comptat en el moment d'atorgar-nos la llei; ni el seguit de queixes i protestes que, des de fa més de dos segles, hem presentat d'una manera ininterrompuda, ni les persecucions de que, com a poble, hem estat objecte, ni els milers de víctimes caigudes en defensa d'uns ideals immoridors, ni les manifestacions multitudinàries, ni les lluites sostingudes en les hores negres de la clandestinitat. Res de tot aquest historial no ha comptat, ja que hem estat tractats com si, de cop i volta, a Catalunya se li haguessin despertat, sobtadament, unes ànsies ignorades d'autonomisme. I, sobretot, allò que per al qui us parla és més greu, o sigui, que no es va tenir en consideració que l'Estatut del 1932, pactat entre dos governs legítims, ens va ser arrabassat nomes que per la força de les armes.
Se'ns ha considerat, doncs, com un de tants pobles a l'hora de reclamar els nostres drets, i és per aixo que no hem de deixar quieta aquesta eina que tenim a les mans, bo i anant, tan aviat com sigui possible, a iniciar el procés de la reforma de l'actual Estatut, aprofitant, a més, les clarianes que es presentin i també a emplenar les clivelles que se'ns puguin mostrar. I tot això, amb una tossuderia de superació, consistent a voler estar presents a tots els actes que, per bé que siguin emanats des de Madrid, facin referencia a Catalunya. Serà aixi com, de mica en mica, progressivament, podrem arribar a transformar l'Estatut actual en l'Estatut que es mereix el poble català. Com no s'han d'admetre noves demores, en massa ocasions no prou justificades, en els ja cèlebres traspassos de serveis; com cal mirar d'aconseguir d'una vegada i per sempre aquesta cosa importantíssima que és la televisió, que ha d'esdevenir ben nostra i ben catalana.
Els catalans hem estat titllats moltes vegades de moure'ns entre dues característiques que ens son peculiars: el seny i la rauxa. I és precisament sota aquests dos signes que hauríem de saber conjuminar la mena d'entrelligat que ens portés el difícil equilibri, o sigui, la rauxa convertida en una conducta i una actitud plena d'ambició, però plena també d'imaginació. I el seny, en el sentit de saber fer les coses ben fetes. No hi ha d'haver disposicions, lleis ni decrets que facin el miracle de complaure a tothom, Però sí que, creant el clima necessari, caldria trobar una legislació que interpretés la majoria, bo i cercant la flexibilitat, però també l'enteresa, pròpies d'un poble que en diferents etapes de la nova. història ha donat proves paleses de saber portar la nau a bon port.
No podria acabar la meva intervenció sense referir-me al fet comarcal, tan viu en tots els àmbits catalans, unes comarques que cal potenciar. Qui us parla, home de comarca, no ha cregut mai en la mena de faula del centralisme barceloní, una història, aquesta, posada en circulació precisament pels qui sempre han volgut trencar el sentit natural de les coses, o sigui, l'existència de la nació i l'existència de les comarques. Cada vegada que els catalans ens hem governat, ho hem estat, de comarcalistes. Ja ho va ser la Mancomunitat de Prat de la Riba i de Puig i Cadafalch, unes petjades que la Generalitat restaurada seguia, bo i fent radicar a diferents indrets de Catalunya molts dels seus serveis. Hem d'anar, doncs, encara, ampliant-los, però no dient solament que som comarques, sinó essent-ho de debò, de la mateixa manera que no n'hi ha prou de proclamar que Catalunya és una nació, car allò que cal és que aquesta nació, pel seu contingut, ho esdevingui d'una manera efectiva. Qui és contrari a les comarques i a les nacionalitats es el centralisme, vagi vestit del color que vagi vestit, inventor del sistema «provincial», totalment estrany i foraster a casa nostra. Per això cal també anar a la desarticulació de les Diputacions, els serveis de les quals han de passar al Govern català; organismes, amb tots els respectes que ens puguin merèixer, però que pel sol fet de dir-se «provincials» esdevenen quelcom d'exòtic, ja que a Catalunya no hi ha d'haver altres demarcacions que els municipis, les comarques i la Generalitat. Totes les altres signifiquen ingerències en el govern de la nostra nacionalitat que no es poden admetre.
I poques coses més. Per la tasca esbossada amb aquestes paraules que, si més no, hauran tingut el mèrit de no ser excessivament extenses, posem-nos a treballar, i a treballar amb entusiasme. Un compatriota nostre, i que no era pas polític, deia que «l'entusiasme és sal de l'ànima». Un entusiasme, doncs, que en nosaltres no pot defallir i que mai no ha de permetre de veure seients buits en aquest hemicicle, perquè quan s'accepta un càrrec s'accepten així mateix els deures pertinents. En eh múltiples debats que anem a encetar, cadascú podrà expressar les seves opinions, moltes vegades no pas convergents, però per ai seu curs normal caldrà que sapiguem recordar que el concepte més aclaridor de la democràcia ha de ser sempre el de saber guanyar, però també el de saber perdre.
Que la flameta de la fe ens il·lumini per governar una Catalunya que ha de ser la Catalunya de tots, no pas la d'una o altra tendència, sense, però, oblidar que els qui tenen la taula buida han de ser objecte de les nostres preferències. I, en parlar de taules buides, hem de tenir presents les dels compatriotes que encara viuen amb unes pensions modestes i, pitjor encara en molts casos, les dels que no en cobren de cap mena, una qüestió aquesta que, si no està en nosaltres de poder resoldre, allò que cal fer és posar-la ben present prop dels organismes competents, fins a aconseguir que siguin establertes unes jubilacions dignes. L'esperança d'obtenir per als nostres germans un demà millor ha de ser al nostre nord, a base d'un treball constant, com si cada dia comencéssim de nou. I, posats a retreure injustícies, hem de fer esment de l'anòmala situació en que encara avui es troben la majoria dels antics funcionaris d'aquesta Generalitat, que van ser cessats pel fet d'haver servit fidelment el govern que els havia nomenat, uns funcionaris trets de l'exercici dels seus càrrecs pels qui van desencadenar l'anomenada guerra civil, que, cal dir-ho d'una vegada i per sempre, a més de ser-nos imposada, va ser la més incivil i la més inútil de totes, una guerra que entre uns i altres hem de maldar perquè no es repeteixi mai més.
Malauradament, i per limitacions prou sabudes, no serà a l'abast de nosaltres, i amb això acabo, de poder decidir en plets importantíssims com son, per exemple, el de l'angoixosa situació de tants milers de parats, ni entrar en el moll de l'os de l'economia, aspectes aquests que en línies generals corresponen al poder central. Repeteixo, però que cap de les qüestions no ens ha de ser aliena, i que la Generalitat i aquest Parlament han de deixar sentir la seva veu en tot allò, que faci referència al desenrotllament del país. I, si alguna vegada, enmig de la lluita diària, ens sentim decebuts, si en alguns moments flaquegen les nostres forces, recordem les paraules que el primer teoritzador del catalanisme polític, Valentí Almirall, posava com una consigna els primers dies de la Renaixença: «Catalunya i endavant!» (Molts aplaudiments.)