El diluvi bíblich segons la geología

EL

DILUVI BÍBLICH

SEGONS LA GEOLOGÍA

PER

Mossèn Norbert Font y Sagué

Professor de Geologia en els «Estudis Universitaris Catalans»




(AB CENSURA)



Conferencia donada en la Associació de Catòlichs do Barcelona
el dia 14 de Març de 1909


BARCELONA

IMPREMTA DE LA CASA PROVINCIAL DE CARITAT
Carrer de Montalegre, núm. 5
1909

VICARIAT GENERAL

de la
Diòcesis de Barcelona

Per lo que a Nos toca, concedím nostre permís pera publicarse el llibre titolat El Diluvi Bíblic segons la Geología, escrit per Norbert Font y Sagué, Pbre., mediant que de Nostra ordre ha estat examinat, y no conté, segons la censura, cap cosa contraria al dogma catòlich y a la sana moral. Imprimescas aquesta llicencia al principi o al final del llibre, y entréguinse dos exemplars d'aquest, rubricats pel Censor, a la Secretaría de Cambra y Gobern d'aquest Bisbat.

Barcelona, 14 juliol 1909.

Lo Vicari General,
Ricart, Bisbe d'Eudoxia

Per mandat de Sa Senyoria
Lic. Joseph M.ª de Rós, Pbre.
Scrio. Can.

Nulla unquam inter Fidem et rationem vera dissentio esse potest.
Const. de Fide Cath., c. IV.

Senyores y senyors:

Anys enrera, al empendre les ciencies naturals, y especialment la geología, la poderosa volada que les posà al cap de munt de les conexenses humanes més ben fonamentades y mellor desenrotllades, ocorregué un fenòmen curiosíssim: per una banda's veyen els eterns enemichs de la fè, qui, no poguent combatre els seus principis dintre'l camp de la filosofía per haver sigut retut en tota línia dintre'l meteix, s'amparaven en els nous principis científichs, y escudats en teoríes no gayre fonamentades encara, pregonaven als qua­tre vents els conflictes existents entre la fè y la cien­cia, les contradiccions que a son judici hi havía entre lo que la ciencia humana confirmava plenament y lo que deya la Biblia en sos primers capítols; per altra banda hi havía els defensors de la fè cristiana, els apologistes, qui de sopte vegeren llurs posicions ata­cades ab armes noves, indefensos devant l'allau que'ls venía al demunt, obligats de moment, si no a batres en retirada, car les posicions que ocupaven com a divi­nes eren firmíssimes, a restar esmaperduts, limitantse a guardar la defensiva.
Però semblant estat de indecisió no podía durar; ben prompte comprengueren els apologistes la neces­sitat de combatre al nou enemich ab les seues metexes armes, justificant les veritats de fè desde'l punt de vista de totes les ciencies; convençuts de que la fè rès te de témer ni del estudi de la natura, ni de les exigencies de l'ànima humana, ni del testimoni de la historia, ni de la crítica dels antichs textes sagrats, s'apoderaren de les armes enemigues, y ab la ciencia veritat combateren les deduccions de la falsa ciencia, demostrant com aquèlla, en lloch de perjudicar a nos­tres creencies relligioses, és un complement de les metexes.
El camp de batalla foren, desde'l primer moment, les ciencies naturals, y dintre les metexes, la biología y la geología. Ab les falses deduccions que arranquen a la primera, pretenen alguns sabis negar o eliminar quan menys la intervenció de Deu y fins la seua exis­tencia, axís com la de l'ànima humana; per ells no hi ha més que materia y moviments atòmichs. Grans han sigut les bancarrotes sofertes per la biología sempre que ha pretingut invadir el camp de la psico­logía, es a dir, sempre que dels fenòmens s'ha volgut enlayrar a la investigació de les causes llurs sense dexar l'ordre purament material; però no's dona pas per vençuda encara, molt al contrari, a cada nou des­cobriment, se redressa en ses posicions, que creu ja ben fonamentades, y llensa desde elles una nova blasfemia.
Posades les coses en aquest terrer tením el tan temut, per molts esperits poruchs, conflicte entre la fè y la ciencia. Però advertiu, senyors, que'l tal conflicte no és tal en la realitat, que no és més que un conflicte d'apreciació, perque la fè no ha sigut, no és, ni pot ésser may contraria dels fets científichs vera­ment tals; de lo que sí pot ser contraria la fè, és dels fets pseudo-científichs que molts cops se'ns anun­cien a so de bombo y no són més que apreciacions particulars; de lo que sí pot ser contraria la fè y ho és moltes vegades, és de les deduccions que'ls homens volen traure dels fets científichs, de les falses causes a que'ls atribuexen.
L'apologista, l'home de fè y de ciencia, no'ls tem els avenços moderns de la biología y de la geología; ferm en son principi de que ni's pot explicar l'home sense admetre la existencia de l'ànima, ni l'univers sense la de Deu, accepta'ls fets científichs, sense por de cap mena, encara que de primer moment semblin estar poch en harmonía ab ses tradicionals creencies; perque una de dues, o són verament tals, en qual cas lo únich que pot ferlos sospitosos és la apre­ciació humana; o be no són fets científichs ben de­mostrats, y allavors el temps s'encarregarà de aclarir la cosa. ¡Quànts y quànts exemples podríem citar en apoyo de açò! ¡Quànts y quànts cassos podríem re­treure en que la vanitosa ciencia humana ha tingut de recitar el mea culpa!
Axò per lo que fa referencia als fets actuals, als descobriments que la ciencia realisa tot sovint tan en el camp de la biología com en el de la geología; però ¿què dirèm dels fets del passat, d'aquells que no ne­cessiten comprovació de cap mena per venir ja ab el sagell de la inspiració divina, aytals com la creació del mon, la del home y la narració del diluvi, consig­nats en la Biblia?
La vanitosa ciencia humana hi ha tingut que dir també, hi ha volgut també trobar contradicció ab els principis y fets que la geología desenterra tots els díes. ¡No se'n feren pochs d'escarafalls contra'ls supo­sats díes de la creació y contra la fetxa de la creació del home! Si s'hagués tingut de creure tot lo que al­guns sabis deyen, hi hauría hagut verdaderament contradicció entre la Biblia y la ciencia; però després s'ha vist que no hi ha tal cosa, que tot lo més hi ha discrepancies accidentals, com la ciencia d'avuy les presenta ab la ciencia del sigle passat y les pre­sentarà encara molt més grosses ab la dels sigles veniders.
Sant Agustí ens dona una regla ben segura res­pecte a l'actitut que devèm tenir en aquells llochs dels sagrats llibres que són relacionats ab les cien­cies. «En tot allò que'ls sabis, diu, descubrissen de cert en els fenòmens naturals, nosaltres no tením de fer més que demostrar que no està en oposició ab nos­tres llibres sagrats» ^[1]. Regla admirable, més que suficient pera demostrar plenament la relació de la fè ab la ciencia y ab la que'n té prou l'apologista pera combatre totes les extralimitacions que sots la capa de la ciencia puguen fer els materialistes.
Però, senyors, donat el modo de ser de la contro­versia científica d'avuy día, encara que sía suficient, en bona llògica, demostrar que'ls nostres llibres sagrats no contenen rès que estiga en oposició ab la ciencia veritat, crech jo, que si es possible, cal anar més enllà y procurar demostrar, valentse de les metexes armes dels contraris, com la ciencia confirma plenament els fets mencionats en les Sagrades Es­criptures.
Y axò és lo que, ab la ajuda de Deu, vull intentar fer en aquesta conferencia, demostrantvos com l'horroròs cataclisme que'ns descriu Moisès en el cap. VII del Gènesis no sols no està en oposició ab els conexements actuals de la geología, sinò encara més, que aquèsta'l confirma y ens dona llum respecte a les causes segones que'l motivaren.
Advertiu que parlo de les causes segones, és a dir, dels agents de la natura que hi concorregueren; car la causa primera vos és de sobres coneguda, y ningú que tinga fè la posa en dupte, donchs, com canta be'l poeta: «Qui enfonza o alsa'ls pobles és Deu que'ls ha criat».
Pera mellor claretat y comprensió anèm a dividir l'estudi del Diluvi bíblich en tres parts: El fet, ses causes y son lloch.

___________

El Fet.—Ens el descriu Moisès ab la seua sublím y caracteristica senzillesa: «11. L'any siscents de la vida de Noè, el mes segón, el día 17 del mes, se rom­peren totes les fonts del gran abisme, y s'obriren les catarates del cel.—12. Y hi hagué pluja demunt la terra 40 díes y 40 nits.» «17. Y fou el diluvi de­munt la terra 40 díes; y's multiplicaren les aygues, y axecaren l'arca enlayre demunt la terra.—18. Perque cresqueren excessivament y ho cobriren tot demunt la superficie de la terra; y l'arca era portada demunt les aygues.—19. Y les aygues prevalesqueren molt de­munt la terra; y foren cobertes totes les montanyes altes dessota de tot el cel.—20. Quinse colses més alta estigué l'ayga demunt les montanyes que havía tapat.» «24. Y cobriren les aygues a la terra 150 díes» ^[2].
Després, lograt l'objecte, cessa'l diluvi, y Deu «1...... feu venir vent demunt la terra y s'abaxaren les aygues.—2. Y's tencaren les fonts del abisme y les catarates del cel: y's deturaren les plujes del cel.—3. Y's retiraren les aygues de la terra anant y venint: y començaren a abaxarse després de 150 díes.—4. Y reposà l'arca el mes sèptim, el día 27 del mes, demunt les montanyes d'Armenia.—5. Y les aygues anaren minvant fins al desè mes: perque en el desè mes, en el primer día del mes, aparegueren els cims de les montanyes.» ^[3].
Aquest és, en síntesis, el fenòmen tal com l'exposa Moisès. Per nosaltres no ofereix cap dupte la seua veracitat; però'ls qui vulguen comprobarho poden acu­dir a altres fonts y trobaràn un fragment dels escrits de Berosi, sacerdot de Babilonia que visqué 330 anys abans de J. C., hont parla de la tradició, viventa en la Regió del Baix Eufrates, de un gran diluvi del tot semblant ab la relació bíblica. Encara més, l'antich escriptor ens diu que de la barca en quedaven enca­ra restos en els mons Gordieens d'Armenia, y que'ls pelegrins se'n enduyen l'asfalt, que rescaven dels fragments, conservantlo pera lliurarse de la influen­cia dels maleficis. (Notes, I.)
Y qui no'n tinga prou d'axò pot acudir a les rajo­les plenes de inscripcions cuneiformes que són els restos de la biblioteca reyal de Nínive, trovades en­tre les runes de Koyoundjik, y hi trovarà l'episodi de una gran epopeya hont se relaten els fets del hèroe Yzdubar, y en son onzè cant hi trobarà la descripció del diluvi; cal advertir que aquesta epopeya se creu fou composta més de dos mil anys abans de la nos­tra era. (Notes, II.)
Y qui no estiga satisfet encara, pot acudir a les tradicions de tots els pobles de la terra y hi trobarà més o menys transformada la narració del fet.
Limitantnos al objecte de la nostra disertació cal preguntar: ¿la geología, en l'estat actual de sos conexements, admet el Diluvi bíblich? ¿Pot demostrarse que fou realment un fet?
La geología, com tota ciencia humana, ha anat evolucionant, axecant un día teoríes pera enfonzarles al sentdemà; axís veyèm per un cantó els plutonians, pels quals la terra era formada pel foch, y per altre els neptunians defensors acèrrims de la formació de la terra mitjansant l'ayga, sent axís que la rahó no és ni dels uns ni dels altres, ja que terrers hi ha formats pel foch y terrers hi ha formats per l'ayga. Lo meteix debèm dir dels cataclismians y dels actualistes: abans pribava la teoría dels primers; per ells la terra s'era formada mitjansant una serie llarguíssima de cataclismes o revolucions que ho tresvalsaven tot cada vegada; però més tart vingué la teoría dels actualistes, admirablement exposada per En Lyell, demostrant com els efectes més considerables poden resultar de la acció continua de petites forces naturals.
Axò darrer és veritat en part; però cal tenir pre­sent que lo que anomenòm gran y petit en la natura és ab relació a la nostra organisació física, oblidantnos de que si be la terra pot ser mesurada per l'home, no és l'home qui dèu servir de mesura.
La admiració provocada pels microscòpichs pòlips que construexen les illes de corall, la atenció que crida la gota de pluja que arriba a foradar la pedra, y tants y tants altres fenòmens que tenen lloch en la natura y dels que interveninthi els infinitament petits y dèbils ne resulten efectes grandiosos, fa que molts admetin un quietisme geològich absolut y no's formin idea exacta d'altres ordres de fenòmens que han contribuit y contribuexen encara a donar a la terra sa configuració actual.
Ab tot, les convulsions, els terratrèmols que tant sovint sotsmouen certes parts de la crosta rocosa de la terra, demostren ben clarament que cal admetre quelcòm més que les accions pausades. Y axò que'ls terratrèmols actuals, com els tant recients de Sicilia y Calabria, no són més que'ls echos debilitats de terratrèmols y revolucions qual existencia ens reve­len quasi totes les montanyes. Algunes d'aquestes han sigut formades per fenòmens geològichs de una força, de una intensitat tan esparveradora, que la imaginació refusa seguir a la rahó en son camí y a formarse el quadro de semblants cataclismes. Lo que és, que l'home no'ls pogué presenciar perque no havía sigut criat encara.
El cataclisme natural més considerable dels que'ls homens conserven el recort és el Diluvi, que conside­rat geològicament, en ordre a sa intensitat, no presenta rés d'extraordinari; encara més, la geologia demostra que en èpoques anteriors al home certes parts de la terra sofriren diluvis molt més importants y de molta més llarga durada que'l diluvi bíblich.
Científicament, donchs, la relació de Moisès cau dintre'ls fenòmens naturals ordinaris, fou donchs pos­sible, sense que'l Criador, per conseguir sa finalitat, tingués de recòrrer al ordre extraordinari.
Però cal no contentarse ab la sola possibilitat científica, convé demostrar que científicament fou un fet. Y a n'aquí cal aplicar el criteri actualista que tant ha fet avençar en l'esclariment dels problemes geològichs; veyent que avuy hi ha inundacions, verdaders diluvis, en certes regions de la terra, y obser­vant els efectes que produexen, al trobarnos ab efectes semblants, però de major amplitut y intensitat esdevinguts als principis de la era quaternaria, ¿què dirèm? que allavors hi hagué diluvis originats per causes iguals a les d'avuy, però molt més intenses.
Avuy en día hi ha inundacions o diluvis de dues menes, d'origen pluvial y d'origen sísmich. Les inun­dacions d'origen pluvial són necessariament limitades; per violentes que sien no poden passar de certa ex­tensió y les aygues s'escorren prompte vers la mar; si són originades pels ciclons són molt més violentes, però encara no's poden comparar ab les d'origen sísmich o a les que acompanyen als terratrèmols.
D'aquestes darreres la historia en cita d'espantoses per les víctimes que ocasionaren, com la de Lisboa de l'any 1755, la del Japó del 1854, la del Callao en 1746 que destruí del tot la població, y molts altres casos semblants en que la mar se retira lluny de la costa, se redressa com un mur immens y després se precipita devastantho tot terra endins. (Notes, III.) En l'estat actual dels nostres conexements podèm afirmar que és sols en les illes, y en les cos­tes baxes o deltes del rius hont poden produirse normalment avuy semblants diluvis sísmichs; però res s'oposa a que n'hi haja hagut de major intensitat, y que per lo tant hagin entrat molt terra endintre; però'l fenòmen en si sempre ha de haver sigut passajer.
Un altre fenòmen geològich ens cal considerar com a productor de inundacions o diluvis: els movi­ments soptats o pausats que realisa la crosta de la terra com a conseqüencia de la contracció del seu nucli intern. Els moviments soptats han sigut causa moltes vegades, sobretot abans de la època històrica, de que alguns troços de les masses continentals s'en­sorressin dessota'l mar per sempre més, com passà per exemple ab la Atlàntida, tan admirablement can­tada pel nostre Verdaguer; altres cops la terra, momentaniament recoberta per les aygues, s'ha redressat de nou y lo que era fons de mar s'ha convertit en alterosa serralada. ¡Quí ho diría que l'Himalaya, ab sa alçada de prop de 9,000 metres, als principis de la era terciaria era un gros fondal de mar!
Els moviments pausats d'alça y baxa de la terra ferma, s'han realisat al través de totes les èpoques geològiques, com ho demostren les transgressions que's troben en tots els terrers, y encara avuy día poden observarse en petita escala aquets moviments en les platjes d'Escandinavia, que poch a poch van pujant per demunt el nivell de la mar; les costes franceses del Atlàntich nos oferexen també exemples d'axecaments y enfonzaments; però una de les regions hont pot millor comprobarse el fenòmen de la sub­mersió són els Pahissos Baxos holandesos, hont del sigle IX al XVIII hi hagué 35 inundacions sucessives, alguna de les quals causà més de 100,000 víctimes, y una part dels quals és sota'l nivell del mar avuy, y si s'escapa a la submersió és mercès a les obres de defensa.
Els efectes produits per iguals o similars fenòmens en èpoques passades, els troba el geòlech en molts punts, per no dir en tota la terra, com a testimoni d'altres tants diluvis, en forma d'acumulacions d'argi­la, palets y ossamentes, ja en els planells de les montanyes, ja en ses vessants, però molt per demunt del nivell actual dels rius, ja dintre les coves, y per indicar son origen s'anomenen diluvials els terrers aquests; però cal advertir que no pertanyen al Diluvi bíblich, sino a altres anteriors.
Del Diluvi bíblich probablement que avuy en día no'n resta la més petita senyal en els terrers que'l sofriren, y's comprèn que fins en el seu origen poques senyals dexaría si's té en compte la curta durada del meteix, car fou un fenòmen del tot transitori, que tot lo més remouría les capes superficials, fentles anar d'ací y d'allà y acumulantles en alguns llochs, per l'estil dels altres terrers dits diluvials, hont els elements són posats sens ordre ni concert; però enca­ra que hagués sigut axís, en l'estat actual dels estudis geològichs no és possible precisar quins són els terrers que's poden considerar com formats pel Diluvi bíblich, per moltes rahons, però principalment: per lo poch precisades que són encara les relacions estratigràfiques del terrer quaternari ab tot y ser el més recient; perque no se sap l'àrea que abarcà dit dilu­vi y per tant no hi ha una guía pera encaminar les exploracions; y perque si be se sab, com veurèm prompte, que hi ha algunes regions que induptablement estigueren sota les aygues, les investigacions geològiques que s'hi han fet fins avuy són escassíssimes y fins nules en alguns llochs.
Ses causes.—¿Còm s'esplica el fet del diluvi? ¿quines foren les causes de semblant cataclisme qual recort guarda encara espahordida la humanitat? Nostra religió divina ens ensenya que la causa pri­maria, absoluta y eficient fou la voluntat sobirana de Deu, y la causa secundaria y impulsiva el pecat, la perversitat dels homens antidiluvians. «Et tactus dolore cordis intrinsecus, delebo, inquit, hominem quem creavi, a facie terræ... pænitet enim me fecisse eos... corrupta est autem terra coram Deo, et repleta est iniquitate (Gènesis, 6).
Però nostre objecte aquí es ocuparnos de les cau­ses segones, purament físiques, previstes per Deu y revelades a Noè cent anys abans de que ocorreguessen, en lo qual hi ha verdaderament miracle, mentres que aquelles causes són del ordre natural.
Molt s'ha fantassejat respecte a les causes del Dilu­vi bíblich; citaré algunes opinions, per extravagantes que sien, sols com a curiositat: Woodward sosté que la causa física de que Deu volgué valerse pera pro­duir el diluvi, fou la suspensió de la cohessió de les parts sòlides del globo, ab lo qual les aygues, axís dels mars com soterranies ho invadiren y disolgueren tot; Burnet jutja haver sigut la cúa d'un cometa que amarà la terra; Whiston, un desbordament dels grans llachs; Dolomieu, marors de 1,500 m.; Bertrand, una dislocació del nucli central; Boubé, el xoch oblicuo de un cometa ab la terra; Elie de Beaumout, l'alçament dels Andes y del Himalaya; Cuvier, la complerta des­aparició de les antigues terres y continents; Debreyne a haverse deturat el moviment de rotació de la ter­ra; etcètera.
Poch costaría demostrar científicament com cap d'aquestes causes podía originar el diluvi tal com ens ve relatat en la Biblia. La geología moderna el fa dependre d'una causa més senzilla, més vulgar si volèu; d'una causa que està en acció tot sovint, però que en el cas qu'ens ocupa tingué major intensitat, major amplitut, y sobre tot la finalitat moral.
¿Volèu vèureho com degué produirse'l diluvi? Donchs imaginèuvos un dels moviments sísmichs que de tant en tant ha experimentat la terra per mor del constant refredament del nucli central; el troç d'es­corça sotmès a n'aquest moviment s'esquerda y s'mou; per les esquerdes formades surten les materies foses del interior originant volcans; el terrer sotmès a n'aquestes forces interiors comença a enfonzarse, les mars properes l'invadexen y terra endins ho van arrasant tot, deturen el curs dels rius que surten de mare, les aygues soterranies surten ab violencia per les esquerdes que's formen, y si'l terrer segueix enfonzantse, de les valls les aygues pujen montanyes amunt fins a negarles complertament, junt ab axò's desenrotllen ciclons, alteracions atmosfèriques, que ocasionen plujes torrencials... després, la batzegada sísmica reacciona; rnitjansant un moviment de bàs­cula, part o tota la terra inundada torna a enlayrarse y surten per demunt del nivell de la mar els pichs més enlayrats que van crexent, y les aygues van retirantse anant d'ací y d'allà erosionant les valls y escorrentse per les conques, fins que al parar el mo­viment ascensional queda novament fixat el límit entre la mar y la terra ferma. ¿Què hi ha d'extraordi­nari en axò? ¿No ha passat milers y milers de vega­des en les diferentes èpoques geològiques? ¿No passa encara avuy en certes regions volcàniques més en petit? ¿No ho podèm comprobar tots els díes en la platja de Pouzzoles?
Científicament, donchs, podèm dir que aquesta causa es més que possible, molt probablement la causanta del Diluvi bíblich. Mes, pera tenirne una seguretat humanament absoluta ens cal veure si con­corda exactament ab els detalls de la relació de Moisès.
Segons aquest «se romperen totes les fonts del gran abisme y s'obriren les catarates del cel». (Gène­sis, cap. VII, ver. 11), «y hi hagué pluja demunt la terra 40 díes y 40 nits» (Gèn., vers. 12), «... y's multi­plicaren les aygues, y axecaren l'arca enlayre de­munt la terra» (Gén., ver. 17); «y les aygues prevalesqueren molt demunt la terra: y l'arca era portada demunt les aygues» (Gén., ver. 18); «... y foren co­bertes totes les montanyes altes dessota tot el cel» (Gèn., ver. 19). Després Deu «... feu venir vent de­munt la terra y's abaxaren les aygues» (Gèn., capí­tol VIII, ver. 1); «y 'stencaren les fonts del abisme y les catarates del cel: y's pararen les plujes del cel» (Gèn., ver. 2); «y's retiraren les aygues de la terra anant y venint; y començaren a baxar després de 150 díes» (Gèn., ver. 3). (Notes, IV.)
Vos confesso, senyors, que no conech cap fenòmen natural com el que tinch descrit que més exactament s'avinga ab el diluvi tal com el que 'ns descriu Moisès ab tota senzillesa. En cap altra de les teoríes exposades pot trobarse mellor concordancia de fets ab la Biblia. En la que exposo, les fonts del gran abisme, axò és, les aygues soterranies compelides pel moviment de descens de la terra, com passa sempre en aquets cassos (Notes, V) y les aygues del mar (Notes, VI), se romperen; axò és, sortiren les unes, saltaren llurs límits les altres, començant a inundar les terres baxes; s'obriren les catarates del cel y hi hagué pluja demunt la terra 40 díes y 40 nits; car aquest és un fenòmen metereològich que acostuma a acompanyar sempre a les grans revolucions d'origen intern, erupcions volcàni­ques o terratrèmols, com hem vist havía succehit ara de poch ab els terratrèmols de Sicilia y Calabria (Notes, VII). Y la acumulació d'aquestes aygues que ana­va invadint la terra axecà l'arca enlayre demunt la terra; fixèuse, senyors, en aquest detall que sembla indicar un moviment pausat d'ascensió en les aygues que axecaren poch a poch l'arca, lo cual indica tam­bé un moviment pausat de descensió de la terra, com alguns dels que he descrit, y 's comprèn que havía de ser naturalment axís, car una invasió soptada hauría pogut esmicolar l'arca contra les montanyes o capbuçarla. El que fossen cobertes totes les montanyes al­tes dessota tot el cel, depengué de la major o menor submersió de la terra; és a dir, de la intensitat del moviment tectònich, que per intens que fos no 'l vo­lèm suposar tal com el que determinà la surrecció del Himalaya aprop de 9,000 metres, y sent aquest un fet indubitable be o pot ser el del diluvi.
Després vingué vent demunt la terra y s'abaxaren les aygues; y's tencaren les fonts del abisme y les catarates del cel, y's retiraren les aygues de la terra anant y venint; axó és, el moviment sísmich que determinà la submersió reaccionà, y ab un moviment de bàscu­la feu pujar altre cop la terra inundada, y poch a poch les aygues anaren retirantse, anant y venint; aquesta frase ens la indica la pausa ab que pujava el terrer y s'escolava l'ayga; y és de creure que fou axís quan no feu naufragar l'arca, sinó que la dexà pausadament en les montanyes d'Armènia.
El lloch.—¿Hont tingué lloch el Diluvi bíblich? ¿Quina àrea de la terra agafà? Vèus aquí dues pre­guntes, sobretot la segona, que han sigut objecte d'empenyades discussions, y hont els materialistes més han volgut fer veure la contradicció que segons ells existeix entre la relació bíblica y la ciencia.
Anem per parts. El lloch del diluvi no'ns el fixa ab exactitut Moisès, desde 'l moment en que no'ns diu en quin punt de la terra vivien Noè y 'ls homens a qui Deu volgué castigar; però en cambi ens diu hont l'arca varà, axò és, en les montanyes d'Armenia. Es de creure, no obstant, ja que la tradició y molts altres datos ho defensen, que la regió habitada por Noè no era molt lluny de les montanyes d'Armenia, però tením per la seua determinació un dato positiu de molta importancia que's troba en la narració del Gè­nesis, en la epopeya de Izdubar y en el fragment de Berosi. Ainsworth y altres autors han fet constar, ja fa molt temps, que aquest dato se refereix d'una manera precisa a la constitució geològica del país del Baix-Eufrates ^[4], y vèusaquí com una vegada més la geología ve en confirmació de lo que diu la Biblia. Me referexo a l'us del betúm o asfalt en la construc­ció de l'arca; és aquesta una circunstancia que cal remarcar be.
Segons el Gènesis (cap. VI, ver. 14), Deu digué a Noè: «Feste una arca de fustes tallades; faràs com­partiments en l'arca, y la embetunaràs per dintre y per defora».
La epopeya d'lzdubar diu: «Jo visitava les esquerdes y jo hi afegía lo que mancava—Jo vessava a l'ex­terior tres sares de betúm.—Jo vessava a l'interior tres sares de betúm». Y ja hem dit que Berosi conta que en una època relativament moderna, se gratava encara'l betúm que's trobava a l'exterior de l'arca y que servía com de remey.
Es induptable que Noé trauría'l betúm o asfalt de la metexa regió hont construía l'arca, y aquesta regió, segons els moderns estudis geològichs, és el país baix de l'Eufrates y'l Tigris, hont hi ha moltes montanyes miocèniques riques en asfalts; Loftus ha citat una munió de jaciments d'asfalt d'aquelles locali­tats.
En comprobació de l'abundancia d'asfalt o betúm en aquelles regions, tením el fet de la construcció de la torre de Babel, que segons el meteix Gènesis (cap. II, ver. 3), se feu de mahons cuhits al foch y betúm en lloch de ciment.
Herodot ens parla també de com a Babilonia (Herodote, Clio, 179), feyen els murs de rajola ab betúm per ciment; y un enginyer modern, Cernick, qui ha fet el traçat d'un ferrocarril a través la Messopotamia, ens parla de com els naturals del país fan una mena de barques-estanys, pera transportar la nafta d'Hit per l'Eufrates, ab unes quantes branques y palla y capes de betúm per dessota.
Ademés del detall geològich del betúm o asfalt, que'ns permet deduir una de les regions que foren certament destruides pel diluvi, ne tením d'altres d'ordre tectònich d'una extensió molt més considera­ble, que demostren que tot el gros compartiment terreste, inclòs entre'l mar Roig, la vall del Jordà, el Líban y Anti-Líban per l'oest, el golf Pèrsich y'ls monts Gordyeens per l'est, l'Arabia pel sud, y'l Taurus pel nort presenta senyals indubitables d'haver so­fert innombrables dislocacions en plena era quater­naria. Axò ho revelen clarament les grans fosses y esquerdes que'l rodejen, ab les manifestacions volcà­niques en activitat o apagades (Notes, VIII), y les batzegades sísmiques de que conserva recort la historia y que's repetexen tot sovint (Notes, IX); tot lo qual no són més que'ls echos afeblits d'un llunyà cataclisme, com les manifestacions volcàniques y sísmiques de la conca mediterrània en les mars Egea y Tirrenia, són també'ls febles echos dels darrers ca­taclismes que allí tingueren lloch, submergint desso­ta'l mar troços considerables del continent.
Però, senyors, si be la ciencia moderna pot comprobar el centre, per dirho axís, del grandiós cata­clisme geològich anomenat Diluvi bíblich, no pot en l'estat actual de ses investigacions, precisar quina fou la seua àrea, és a dir, si estigué limitat a la regió aquella o be si abraçà una çona molt més gran de la superficie de la terra.
Podèm demostrar que'l fet es cert, podèm suposar ab moltes probabilitats d'encertar quines foren ses causes, sabèm quina part de la terra el sufrí verdaderament, però ignorèm la seua extensió.
¿Fou universal? ¿fou limitat? Vèusaquí el punt de discussió.
La creença en la universalitat geogràfica del dilu­vi prevalesqué generalment, descontant raríssimes escepcions, fins a mitjans del sigle XIX; però te con­tra seu una munió d'impossibilitats físiques, impossibilitats que sens dupte pogué suprimir la omnipotencia de Deu; però en aquest cas hem de recorre a una multiplicitat de miracles no citats en la Escriptura y que una sana exègesis no permet introduhir arbitra­riament; perçò la universalitat geogràfica y zoològi­ca del diluvi quasi no és defensada avuy per ningú.
En cambi la limitació del Diluvi bíblich és avuy defensada ardidament, no sols pels sabis en les cien­cies profanes, sinó també per molts sabis comentaris­tes de la Sagrada Escriptura, perque ni està en opo­sició ab la narració del Gènesis, ni ab cap dels princi­pis científichs universalment admesos.
«¿Per què un dels quefes del racionalisme ^[5] declara que la relació bíblica del diluvi es un part de la imaginació? ¿Per què la ciencia incrèdula en un dels seus genuins representants ^[6] afirma que'l dilu­vi mosaich no trascendeix dels límits dels mitos y llegendes? ¿Per què aquestes negacions? Perque s'ha vol­gut donar a la narració bíblica una interpretació que'l text no exigeix y contraria a les exigencies científiques» ^[7].
¿Es potser que'ls partidaris de la universalitat del diluvi temen, que limitantlo a les terres del mitjorn de l'Assia, se limita, s'empetiteix la omnipotencia de Deu? ¡Ah, quan enganyats estàn si pensen axís! L'ho­me de fè y de ciencia, lo meteix veu la omnipotencia de Deu en les lleys de la gravitació universal que fan corre ab velocitats vertiginoses als astres pels indefi­nits espays de l'univers, que en els moviments que realisa la microscòpica diatomea dintre'l mon de una gota d'ayga; lo meteix la sent en els grandiosos te­rratrèmols que trasbalsen la crosta de la terra, que en les vibracions infinitament petites que fa la gota d'ayga occluída en els crestalls minerals; lo meteix l'admira al contemplar la gegantina massa del Gaurisankar en l'Himalaya, que al descubrir en els abis­mes del microscopi els més rudimentaris crestallets; lo meteix el venera al considerar l'admirable organisació del home, que al estudiar la rudimentaria del protozoo; lo meteix en un diluvi que hagués inundat complertament de pol a pol la terra tota, que en la senzilla onada que tot just rissa'l sorral de la platja; tot li fa alçar el cor y la mirada vers el cel y dir: Crech en un Deu.

N. Font y Sagué, Pbre.

NOTESI
(Veges pág. 11)

Aquest diluvi de que parla Berosi, apoyantse en la autoritat dels llibres sagrats de Babilonia, tingué lloch en el regnat de Xisouthros, fill d'Otiartés. Kronos anuncià a Xisouthros, en somnis, que'l 15 del mes de Daisios tots els homens moririen en un diluvi. Li or­denà amagar tots els escrits a Sippara, la vila del Sol, després construir una barca, omplenarla de pro­visions, y entrarhi ab sa familia y sos amichs, axís com els animals volàtils y'ls quadrùpeds. Xisouthros obehí; vingué'l diluvi y recubrí'l país; després les aygues se retiraren, dexà anar els aucells que li devien indicar com estaven les coses, y per fi sortí de la bar­ca y oferí, ab sa familia, un sacrifici als deus. En re­compensa de sa pietat, Xisouthros fou portat al cel pera viure entre'ls deus, y ab ell la seva dona, sa filla y'l pilot.
Tal és el contingut essencial de la relació de Berosi, com l'ha conservada Alexandre Polyhistor. «De la barca de Xisouthros, que s'havía per fi deturat a Armenia, una part subsisteix encara en les montanyes Gordyeens d'Armenia, y'ls pelegrins en por­ten l'asfalt que han rascat de demunt sos restos; se'n servexen pera foragitar la influencia dels malificis. En quant als companys de Xisouthros, vingueren a Babilonia, desenterraren els escrits depositats a Sippara, fundaren nombroses viles, axecaren temples y restituiren Babilonia ^[8]».

II
(Veges pág. 11)

Gracies al cel y a la merescuda sort dels arqueòlechs anglesos, aytals com Layard, Loftus, G. Smith; gracies sobretot a Hormuzd Rassam, milers de rajoles cobertes d'inscripcions cuneiformes que constituexen els restos de la biblioteca reyal de Nínive han sigut retirats dels munts de runes de Koyoundjik, y aquets documents preciosos han sigut entregats al mon científich.
Aquets escrits no són solsament escrits religiosos, sinó que's referexen a totes les branques de la ciencia humana. La major part d'exemplars d'aquestes anti­gues obres que han arribat fins a nosaltres, foren copiats en el regnat de Assourbanipal (670 abans J. C.); exemplars conservats en les biblioteques de Babilonia, Kouta, Accad, Our, Erech (Ouroukh), Larsam, Nippour y altres viles. Aquest es, en particular, el cas de les tabletes de que anèm a parlar.
Lo que és més de notar, és que la relació del di­luvi no's troba en les tabletes que referexen el naxement del mon, la cayguda del home y la lluyta del be contra'l mal. Constitueix un episodi de una gran epopeya hont són mencionats els alts fets del hèroe Izdubar. Hi ha varis exemplars d'aquesta epopeya; foren copiats per ordre de Assourbanipal de un text molt més antich, que fou compost, segons sembla, més de dos mil anys abans de la nostra Era y que's con­servà en la biblioteca sacerdotal d'Erech. Ab molta rahò G. Smith la considera com una gran obra na­cional.
Se composa de dotze cants en que's relata la vida del hèroe Izdubar. L'onzè cant és el que conté la rela­ció del diluvi.
Izdubar ha perdut son amich Eabani; està malalt y se'n va a la gola dels rius, a casa son avi 'Hasis Adra, al qual, després d'haverse escapat del diluvi, els deus havíen senyalat aquest lloch per viure, sense envellir may, vivint una vida immortal. Izdubar tro­ba al seu avi y li pregunta respecte'ls maravellosos acontexements a que ha assistit, y 'Hasis-Adra els hi explica.
Vèusaquí l'anàlisis resumit de la relació d' 'Ha­sis-Adra segons la darrera traducció de Haup: pel text complert pot vèures aquest autor ^[9], o les tra­duccions de G. Smith ^[10], ó de F. Lenormant ^[11]:

Col. I

8—10. Paraules de introducció dirigides a Izdubar.

11—17 a. Els grans Deus decidexen enviar un dilu­vi a la antiga vila de Schourippak, si­tuada junt a l'Eufrates.

17 b—19. El deu Ea, el mestre de la impenetrable sabiduria, el deu de la mar, estava en el concell dels deus; dona compte a 'Hasis-Adra de la resolució que s'havía près.

20—27. Advertiment donat per Ea y ordre de construir una barca en plena terra.

28—31. 'Hasis-Adra intenta contradirlo per por de tenir de sofrir les burles del poble y dels vells.

32—45. Noves y més complertes instruccions d'Ea; predicció del diluvi; ordre donada a 'Hasis-Adra de pendre ab ell en la barca, blat, ses riqueses, sa familia, sos criats y criades, sos parents, remats y animals selvatges.

46—52. 'Hasis-Adra diu que obeirà, encar que nin­gú haja ara construit una barca d'aques­ta manera (aquí hi ha per desgracia un llarch vuit).

Col. II

1—24. (Aquest passatge, desgraciadament molt incomplert, se refereix a la construcció y aparellament de la barca).

25—29. 'Hasis-Adra reuneix tot l'or y plata que pot y tot lo que te sement de vida y fa pu­jar a la barca als seus criats, remades, animals selvatges y tots els seus pa­rents.

30—36. Darrer advertiment mitjansant una veu. Por d' 'Hasis-Adra.

37—39. Entra dins la barca, tanca la porta y la confía ab son carregament al pilot Bouzourkourgal.

40—50. Descripció del fet.

Col. III

1—3. Continúa la descripció (incomplerta).

4. El germà no's cuida més de son germà.

5—7. Por dels metexos deus. Fugen fins al cel del deu Anou.

8—18. Lamentació de la deesa Istar per la des­trucció dels homens. Els deus ploren per lo que han fet els esperits dels abismes.

19—23. Durada de la tempestat y del diluvi; llur minvament.

24—30. La barca d' 'Hasis-Adra sura per demunt les aygues del diluvi. Per cí y per llà suren cadavres. Primer cop d'ull al defora. 'Hasis-Adra plora.

31. Primera aparició de la terra.

32—36. La barca vara demunt de la montanya del país de Nizir y s'hi atura sis dies.

37—44. 'Hasis Adra dexa anar un colòm, després una aureneta, després un corp.

45—48. Abandona la barca ab tots sos companys y ofereix un sacrifici.

49—50. Els deus s'acosten.

51—53. Istar alça en l'aire els grans archs y jura no oblidar.

Col. IV

1—5. Aquest día tots els deus poden acostarse menys Bel qui ha causat el diluvi.

6—9. Rabia de Bel perque 'Hasis-Adra s'ha salvat.

9—11. El deu Adar designa Ea.

12—22. Justificació d'Ea. L'ignocent no dèu pagar pas pel culpable. Els homens podrán ser destruits pels animals ferotjes, la fam y la pesta, però no hi haurà cap mes diluvi.

23—30. Bel, amansit, entra en la barca, posa la mà d' 'Hasis-Adra en la de sa muller, els acull a tots dos entre'ls deus y'ls posa a la gola dels rius.

III
(Veges pág. 14)

El dia 1 de novembre de 1755 en que Lisboa fou sotraquejada per un violent terratrèmol, les ones for­mades per les batzegades atravessaren tot l'Occeà Atlàntich y arribaren a les Antilles. El 23 de desem­bre de 1854, un terratrèmol devastà al Japó la vila de Linoda, y les onades devastaren tot el Pacífich Nort fins a la costa californiana. Les informacions que Hochstetter havía recullit un xich de tot arrèu, li permeteren establir que després de la violenta bat­zegada que'l 13 d'agost de 1868 havía sotmogut la costa peruana d'Amèrica, el moviment de la mar se feu sentir vers el nort y'l sud, a una gran distancia de la costa occidental d'Amèrica, que la mar permanesqué agitada durant molts díes prop de les illes Sandwich y que les ones formades arribaren a les illes Samoa, costa oriental d'Australia, Nova Zelanda y illes Chatham. Quan el terratrèmol de Iquique (Perú) del 9 de maig de 1877, se formà una ona que atravessà tot el Pacífich, del Japó fins a les illes Chatam.
¡Desgraciat del país al que arriben les ones prop del lloch hont s'ha produhit la batzegada! Axò's pogué apreciar be el 28 d'octubre de 1746, al Callao (Perú). Vèusaquí com s'explica un observador, qui visità'l lloch de la catàstrofe poch després d'haverse produ­hit: «No resta cap senyal de lo que la vila era ante­riorment. Al contrari, nombrosos munts de sorra y palets indiquen son emplaçament anterior, no havent-hi més que una ampla platja que s'extén a lo llarch de la costa. Algunes torres han pogut, no obstant, mercès a la solidesa de llurs murs, resistir a la violencia del terratrèmol y a tota la força de ses batzegades. Però, ab prou feynes els pobres habitants s'havíen retornat de llur primer esglay, quan de sopte, la mar comen­çà a créxer y s'inflà de una manera tan prodigiosa y ab una pressió tan forta que, quan les aygues precipitantse del enlayrat nivell que havíen conseguit (Ca­llao és construit en la vessant de una montanya que puja insensiblement fins a Lima), se llençaren en avant, recubriren tot el país fins a una gran distancia en l'interior. Aquest prodigiòs desbordament de la mar esmicolà la major part de navilis anclats al port, axecà'ls altres per demunt les muralles y les torres, y'ls dexà en sech molt enllà de la vila»^[12].

IV
(Veges pág. 20)

Crech de interès transcriure'l fragment de la epopeya de Izdubar en que's descriu la catàstrofe del diluvi. Se troba al final de la columna II y en les pri­meres ratlles, desgraciadament molt mutilades de la columna III que ha sigut imperfectament completada ab un fragment descobert de poch. Després del passatje hont se diu que la barca ha sigut confiada al pilot Bouzourkourgal (II, 39), se troba una ratlla de separació, després la relació segueix axís:

Col. II

40. Allavors Mou-scheri-ina-namari s'enlayrà

41. dels fonaments del cel en un núvol negre,

42. del mitj del qual Rammàn feu esclatar son tro,

43. mentres que Nébo y Scharrou marxen l'un vers l'altre

44. els portadors de trono recorren la montanya y la plana.

45. El poderòs deu de la pesta desencadena les tempestes (?).

46. Adar fa constantment desbordar els canals (?).

47. Els Anounnaki fan pujar les ones,

48. fan tremolar la terra ab llur potencia.

49. L'inundació de Rammàn s'infla fins al cel;

50. tota llum se torna foscor.

Col. III

1. En un dia devastaren les... de la terra, com...

2. furiosament bufava ('hantis izîqá-ma)... montanya (?).

3. els... els porten (per) la lluyta contra'ls homens.

4. El germà no vegé més al germà; els homens no's cuidaren més l'un de l'altre. En el cel

5. els deus temeren el diluvi, y

6. cerquen un refugi, pugen al cel del deu Anou.

7. Com un gos demunt son jas, els deus s'arrupexen apilotats en la rexa dels cels.

V
(Veges pág. 20)

Els brollaments de grans masses d'ayga de les fondaries de la terra són un fenòmen que acompanya de una manera característica els terratrèmols que tenen lloch en els aluvions dels grans rius. En aques­tes grans planes, les aygues soterranies s'extenen molt lluny a banda y banda del riu al través dels depòsits moderns, y llur nivell superior ès tant més enlayrat per demunt el nivell mitg del riu, quant més ens allunyèm de son llit a dreta o esquerra. Tot lo que és dessota'l nivell superior de la capa d'ayga soterrania és moll y movedís; la terra que la recobreix es seca y friable. Quan se produexen ondulacions sísmiques en una regió axís constituida, la superficie de la terra s'acribella de llargues esquerdes, y per elles brollen les aygues del fons ab força, pures ó ba­rrejades ab llot, ja en grans masses, ja en surtidors aislats que alguns cops s'enlayren molts metres.
Aquest fenòmen, en petit, s'observà durant les batzegades que's feren sentir el 9 de novembre de 1880 en els aluvions de la Save, prop d'Agràm; és el meteix que's produí en més vastes proporcions, quan el 10 d'octubre de 1879 les planuries del Danubi, prop de Moldova, foren commogudes per les batzegades sísmiques, y'l trobèm més senyalat encara en el Baix-Danubi, quan el terratrèmol de Valachie, del 11/13 de janer de 1838. Els aluvions moderns de la Dimbovitza, fins més enllà del Soreth, foren acribillats d'esquerdes nombroses d'hont sortiren barbotes d'ayga «de moltes toeses» ^[13].
Lo meteix vegé produirse en els aluvions del Mississipí , quan sa vall fou, el 6 de janer de 1812, sotmoguda per un terratrèmol prop de la vila de New-Madrid, un xich en avall de la confluencia de l'Ohio. Un testimoni de vista, Bringier, ens ha dexat una impresionanta y instructiva descripció dels moviments ondulatoris de la terra y les ruptures que ocasiona­ren. Les masses d'ayga soterranies, obrintse un pas, llensaven en l'ayre les terres axecades, y'l fenòmen era acompanyat d'esplosions. Per tot sortien colum­nes de terra que arrastraven ab elles masses enormes de fusta carbonisada y feta pols, que s'enlayrava fins a una alçada de 10 a 15 peus. La superficie de la te­rra s'enfonzà al meteix temps y's cobri de un líquit negre, que pujà fins a la alçada del ventre d'un ca­vall ^[14].
El 12 de janer de 1862, tota la regió situada al sud del llach Baïkal, y en particular el delta de la Selenga, hont se trobava un campament de Bouriates, s'enfonzà en una llargada de prop 21 kilòmetres y una amplada de 9 km., 5 á 15 kilòmetres. De tot arreu y fins del pous, les aygues brollaren en surtidors, y, en la ampla depressió produida, s'hi precipitaren les aygues del Baïkal omplenantla del tot. Aparegueren fonts ascendentes en molts llochs, per exemple, entre la vila de Dubinin y la estepa de Sagansk. En la po­blació de Kudara els taps de fusta dels pous foren llen­çats en l'ayre com a taps d'ampolles de champany, y sortiren diferentes fonts termals en sortidors de una alçada de 3 sagenes (6^m,4.)
Els terratrèmols que se són produits en les regions regades pel curs inferior del Indus, del Ganges y del Brahmapoutra, presenten nombrosos exemples sem­blants als descrits ^[15].

VI
(Veges pág. 20)

Una circunstancia que, per mí és decissiva, res­pecte a la causa natural del diluvi, és el fet de que l'arca fou portada vers l'interior del continent, en sentit invers a la corrent dels rius. Si, com se creu generalment, el diluvi hagués sigut motivat per la pluja, l'arca hauria sigut certament arrastrada del Baix-Eufrates vers la mar.
Però aquesta concepció, que's té generalment dels successos continguts en la relació bíblica, pot ab prou feynes fonamentarse en la metexa relació. Ja en el sigle XVIII, eminents exegetes sostingueren que en el Gènesis (VI) 17 y VII, 6), en lloch de mayim, aquæ, «les aygues», calía llegir miyyam, a mari, «de la mar», (és sapigut que'l text hebraich primitiu sols té consonants). J. D. Michaelis, que Bunsen ano­mena un dels fundadors de la nova exègesis bíblica, traduía ja axís, fa més d'un sigle, els passatjes de que's tracta:

Col. VI

17. Y jo, jo vull fer venir de la mar un diluvi demunt la terra pera destruir tota carn viventa sota'l cel.

Col. VII

6. Noè tenía 600 anys, quan el diluvi vingué de la mar demunt la terra, y quan en­trà en l'arca ab sos fills, sa muller y les mullers de sos fills pera escapar a les aygues del diluvi.

Fa a n'aquest punt la següent aclaració molt po­sada en rahò: «De fet, el diluvi dèu haver tingut en la mar son principal origen, car be se'n falta prou que l'ayre puga contenir tanta ayga com hauría si­gut necessaria; per lo tant no podía dexarla caure en forma de pluja» ^[16].
S'ha objectat a n'aquesta interpretació que molts exegetes cèlebres del sigle XVIII acceptaren «que'l cambi de mayim en miyyam era inútil y que calía rebutjarlo, perque la pluja hi havía tingut també un paper important» ^[17]. Però és inútil explicar més llargament de quin modo més extraordinari aquesta modificació del text fa coincidir exactament la rela­ció bíblica ab lo que la ciencia ens diu avuy fona­mentada en successos semblants.

VII
(Veges pág. 20)

En alguns casos les batzegades sísmiques van acompanyades de ciclons, que formen una onada colossal de molts centenars de kilòmetres d'amplada, la qual, a mida que entra en les escotadures de la costa s'enlayra y's precipita terra endins devastantho tot. Per regla general cauen al meteix temps plujes torrencials, que'ls observadors d'avuy califiquen de diluvianes; aquestes plujes ocupen principalment la regió situada devant del cicló.
En la nit del 11 al 12 d'octubre de 1737, un d'aquets ciclons abordà la vall del Ganges y remontà el curs del riu un gran nombre de milles. Al mateix temps hi hagué un terratrèmol y a Calcutta foren enrunades 200 cases. Barcos de 60 tonelades foren tirats per demunt dels arbres en l'interior del país. Les aygues pujaren en el Ganges 40 peus demunt del seu ni­vell ordinari; la xifra de morts se calculá en 300,000.
Sir G. Rodney creu que un terratrèmol acompa­nyà la «gran tempesta» que's desenrotllà en les Antilles el 10 d'octubre de 1780, axecant la mar a 25 peus d'altura a Sant Pere de la Martinica hont mori­ren 9,000 persones y 6,000 a Santa Llucia, a més d'altres infinits desastres; opina ab molta rahó, que la complerta destrucció dels edificis més sòlits sols pot explicarse per un terratrèmol, sols que la violen­cia de la tempesta que l'acompanyà no permeté fersen càrrech exacte de les batzegades ^[18].

VIII
(Veges pág. 23)

L'estudi de les grans fractures que rodejen el gran compartiment terrestre que considerèm delmat pel Diluvi bíblich, el farèm per parts, seguint a n'En Lapparent ^[19].
Fractures erithreanes.—La esquerda tan rectilínea y tan moderna del Mar Roig (sembla que la obertura d'aquesta mar inaugurà el període pliocènich) afitada de manifestacions volcàniques, és ober­ta al mitj d'una cúpula arcaica, en les vessants de la qual, tant a Egipte com a Arabia, s'apoyen els sedi­ments inclinats del secundari y del terciari. A continuació ve la depressió de l'Ouadi-el-Arabah, la qual troba sa prolongació natural, però ab direcció meridiana ben accentuada, en el Ghor de Palestina, és a dir, el Mar Mort, la vall del Jordà y'l llach de Tiberiades. Més enllà, sense interrompres, la depres­sió és desviada al nord-nordest, encaxonada entre'l Líban y l'Anti·Líban, y se la pot encara seguir, des­prés del 36 grau de latitut, fins als plechs del Taurus, contra'ls quals s'apoya quasi en angle recte ^[20].
En aquesta gran fractura és hont se troba un dels ombligos o depressions que sembla hi ha en la terra; car el fons del Llach Asfaltites està prop de 800 me­tres per dessota'l nivell de la mar. La unitat primiti­va d'aquest gran territori avuy separat per les fractures, resulta més clara encar, si's tenen en compte els fets següents: certs moluschs del Nil se tro­ben escampats per l'Arabia Pètrea; un peix característich del mateix riu, viu encara en el llach de Tiberíades, com una tortuga egipcia existeix en els encontorns de Beyrouth; en fí, el cocodrill del Nil s'ha conservat fins fa poch en un petit riu proper á Cesarea de Palestina ^[21].
La plataforma de l'Arabia, ab tot y formar un territori dels més macissos del globo, forma un caire de la gran esquerda ocupada avuy pel mar Roig, lo qual explica els volcans d'Adén y els de la regió compresa entre les illes de Taïr y Périm.
Les erupcions de basalt són també molt abundo­ses en el desert de Siria y en la Messopotamia, espe­cialment en la alta estepa situada entre el Tigris y l'Eufrates.

IX
(Veges pág. 23)

La Messopotamia fou, desde molt antich, commo­guda pels terratrèmols. La fase sísmica més important comença l'any 763 (abans de J. C.) que s'extengué de Siria vers Palestina.
El profeta Amós data expressament sa visió (I, 1) de dos anys abans del terratrèmol.
El profeta Sofoníes, qui escribía en el regnat de Josíes (616-586), descriu en el qüadro terrorífich y per ningú superat del día de la cólera de Deu, la caiguda de Sodoma y Gomorra y tots els horrors d'un cata­clisme sísmich, y Zacaríes diu (XIV, 5): «..... et fugietis sicut fugistis a facie terrœmotus in diebus Oziœ regis Juda...»
La gran extensió d'aquets terratrèmols fa duptar de si dèu buscarse el lloch de l'origen llur en la planuria de la Messopotamia. El mot d'Arbacha, que correspòn al grech Arrhapachitis, al armeni Albak, ens portaría a les montanyes del Gran Zab, y axís a la regió del llach de Van y del llach d'Ourmiah, que encara avuy és molt commoguda pels terratrè­mols.
El desert de Siria està vorejat al nort y a l'oest per dues çones de commoció molt importantes hont la activitat sísmica s'és feta sentir a través dels sigles.
La primera d'aquestes çones comença en el Mediterrani, prop d'Antioquía. Aquesta desgraciada vila fou teatre de la terrible catàstrofe del 13 desembre del any 115, que descriu Dion Cassius y de la que fou tes­timoni l'emperador Trajà. Fou destruída segona vega­da en maig del 518 per un altre terratrèmol menys violent, després arrunada de nou el 29 de novembre del 528, y el 31 d'octubre serví de tomba a milers d'homens ^[22]. Després d'allavores s'hi han sentit altres batzegades. D'Antioquía, la çona sísmica se dirigeix vers Alep y Mambedj (Hieràpolis), atravessa l'Eufra­tes y's continúa, segons sembla, a partir d'Ourfa (Edessa) en la direcció de Diarbekir vers la montanya de Nemroud o Sipan-Dagh, en el marge nort del llach de Van. En aquesta çona s'hi són produides les grans catàstrotes dels anys 715, 995, 1003, 1091, 1114, 1156 y tota una sèrie d'altres grans terratrè­mols, dels que citaré sols el de 1822 que destruí Alep. H. Abich, qui ha publicat un magistral estudi dels terratrèmols de la alta Armenia, ha tingut ocasió de parlar d'aquesta çona de catàstrofes sísmiques y hi veu la prova de que existeix en aquesta re­gió un sistema complicat de fractures, amagades en les fondaries de la escorça de la terra ^[23].
Prop d'Alep, aquesta çona sísmica és tallada per una segona çona sísmica dirigida vers el SSO. y que sembla estar en relació ab la falla del Jordà y la de la costa siria. Comença prop de Malatiah, en l'Alt Eufrates, y va d'Alep vers Homs (Emese) passant per Hamah (Epifanía); d'allí segueix, segons sembla, les dues vessants del Anti-Líban y's dirigeix vers el sud per Baalbek de un costat y Damàs de l'altre. La part septentrional d'aquesta çona està molt ben descrita per l'escriptor àrabe As-Soyouti, registrant la sèrie de moviments sísmichs que començà per un violent terratrèmol l'any 552 de l'hégira (1158 després de J. C.) ^[24]. Hoff ha reunit també'ls testimonis que's referexen a n'aquesta çona sísmica, y ha demostrat que s'extenía fins quatre graus de latitut ^[25].
Es probable que aquestes dues çones que enrot­llen el desert de Siria y's crusen prop d'Alep han sigut el lloch d'origen dels terratrèmols que, l'any 760 abans J. C. sommogueren la Siria y la Palestina y que venen citats en els anals assírichs y en els llibres dels profetes; però no sembla pas probable que'ls terratrèmols que precediren y acompanyaren el diluvi s'originessen en aquesta regió.
Pot suposarse als terratrèmols del diluvi un ori­gen meridional, y fins és probable que vinguessen del golf Pèrsich ^[26].

---

1. De Genesi ad litteram; l. 1, c. 21, n.º 41.
2. Gènesis: cap. VII.
3. Id. cap. VIII.
4. W. Ainsworth.—Researches in Assirya, Babylonia und Chaldæa, página 89.
5. Reuss.—La Bible, p. 320
6. Vogt.—Lecciones sobre el hombre, 11.ª lec., p. 436.
7. ¿Fué universal el Diluvio? Estudio crítico por D. Manuel Mestres, presbítero. Villanueva y Geltrú, 1902, p. 137.
8. Els fragments de Berosi que's referexen al diluvi se troven en Alexan­dre Polyhistor, Apollodor y Abyden; han sigut reunits per G. Smith, The Chaldœan Account of Genesis, in 8.°—London, 1876, p. 34-47; Lenormant, Origenes, I, p. 387-390, etc.
9. P. Haup.—Der Keilinschriftliche Sintfluthbericht, eine Episode des babylonischen Nimrod-Epos, Habilit.—Vorl. geh. a. d. Univ. Göttingen, 1880, in 8.°, Leipzig, 1881. Vegis també l'Excursus del meteix autor, titolat Der Keilinschriftliche Sintfluthbericht, en Schrader, Die Keilinschriften und das Alte Testament, 2.a ed., Giessen, 1883.
10. G. Smith.—Trans. Loc. Bibl. Archæol., II, 1873, p. 213 y seg., y III, 1874, p. 534 y seg. Vegis també The Caldœan Account of Genesis, p. 263-272.
11. Lenormant.—Origenes, I, apèndix V, p. 601-618 y II, 1.ª part. p. 9, nota.
12. Ed. Suess.—Das Antlitz der Erde.
13. G. Schelner.—Bericht an das fürstl. wallach. h. Ministerium, etc., über die Erdspaltungen und sonstigen Wirkungen des Erdbebens, v. 11/23 jan. 1838, in fol., Bukarest, 1838.
14. L. Bringier.—Notice of the Geology, etc. of the Begion around the Mississipí and its confluent waters (Lilliman, Amer. Journ, III, 1821, págs. 20-22.
15. Ed. Suess.—Das Antlitz der Erde.
16. J. D. Michaelis.—Deutsche Ubersetzung des Alten Testamentes mit Anmerkungen für Ungelehrte, II, 2.a ed. Göttingen, 1775, págs. 15, 16, 41, 43; el mateix: Orient, u. Exeget. Bibliothek., lX, Frankfurt a. M., 1775, p. 183. Altres autors han parlat també de la intervenció que havía pogut tenir el desborda­ment de la mar, com per exemple Delitzsch, Paradies, p. 212.
17. Aug. Knobel.—Die Genesis, 2.a ed., 1860, p. 88. Aug. Dillmam.—Die Genesis, 4.a ed., 1882, p. 133.
18. H. W. Dove.—Ueber das Gesetz der Stürme (Poggendorff's Annalen d. Phys. u. Chem., 2 Reihe, XXII, 1841, p. 40).
19. A. de Lapparent.—Leçons de Géographie physique. París, 1898, plana 508 y següents.
20. Blanckenhorn.—Richthofen's Festschrift.
21. Suess.—Antlitz der Erde, I, p. 495.
22. J. Schmidt.—Studien über Erdbeben, 2.ª ed., 1879, p. 144 y següents.
23. H. Abich.—Geologische Forschungen in den Kaukasischen Ländern, II, 1882, pàgs. 390-449.
24. As-Soyuti's.—Work on Earthquakes, translated from the Arabic by A. Sprenger. (Journ. Asiatic. Soc. Bengal., XII, 1843, pl. 746-747).
25. Von Hoff.—Geschichte natürlicher Veränderungen, IV, 1840, pl. 217.
26. Ed. Suess.—Das Antlitz der Erde. pl. 79.