El jove malalt

El jove malalt

Apol·lo salvador, déu dels savis misteris,
déu de la vida, déu dels benèfics cauteris,
déu vencedor de Pithon, déu jove i triomfant,
compadeix el meu fill, el meu únic infant,
així com a sa mare que, en plors tota anegada,
no viu més que per ell i mor abandonada!
És perquè el vegi mort que no te m'has endut?
Déu jove, vine i aida sa tendra joventut!
Mitiga del seu cos aquesta febre ardent
que mustiga la rosa de sa vida innocent!
Oh! Si el meu fill un dia, de la mort lliberat,
toma a Menal de nou duent el seu ramat,
les meves velles mans exomaran ta imatge
amb una copa d’ònix, en prova d'homenatge,
i a cada nou estiu d'un xamós vedell blanc
el glavi en ton altar farà rajar la sang.

—Fill meu, com és cruel ton mal inexorable!
El teu funest silenci, com és inalterable!
És que tu vols morir? ¿És que en ma trista edat
voldràs deixar-me sola, amb mon cabell nevat?
¿Vols que els teus parpres clogui jo mateixa, ta mare,
i que les teves cendres junti amb les del teu pare?
Si ets tu, mon fill, que hauries de cloure els parpres meus!
Ma tomba ja esperava tes flors i tos adéus.
Parla, parla, fill meu! Quin malfat t'aclapara?
El mal que es dissimula és més acerb encara.
No has d'obrir més els ulls, que ja han perdut el brill?

—Oh, mare, adéu! Em sento morir, no tindràs fill!
Me'n vaig per sempre més, mare meva estimada!
Em rosega una plaga cruent i enverinada;
respiro amb molt d'esforç i cada cop m’apar
que respiro per última vegada, i visc encar.
Mes, ja no puc. Adéu. Aquest llit em fereix.
Aquest llençol, com pesa; com pesa i m'oprimeix!
Tot em pesa i em cansa i se m'atura el cor.
Gira'm de l'altra banda; mes ai!, que ja sóc mort.

—Oh, mon únic infant! Té, pren aquest beuratge.
Sa escalfor et tornarà la força i el coratge.
La rosella i el freixe, la malva i altres flors
hi han mesclat llurs essències, que donen el repòs,
i una Tessaliana que el meu plany ha sentit
sobre el vas borbollant sos encants ha teixit.
Ton cos dèbil ha vist tres cops el jorn descloure
sense conèixer Ceres i els ulls no podent cloure.
Pren, fill meu, el beuratge; no me'l refusis, ara!
És ta mare, ta vella, inconsolable mare
que plora; la qui un temps conduïa ton pas
i t'asseia en sa falda i et duia en el seu braç.
Tu deies estimar-la, amb mots que ella et dictava,
i ella et feia somriure tot sovint i et cantava,
quan tos ulls infantívols ploraven, allavors
que naixien tes dents i et causaven tants plors.
Oh, fill, beu d'aquest vas amb tos llavis marcits
que en altres temps begueren de mos ubèrrims pits.
Que aquest suc et nodreixi i et doni vigoria
com altre temps ma llet tos primers jorns nodria!

—Oh, costes d'Erimant, amples valls i boscatges!
Oh, vent sonor i fresc que movia els fullatges,
i feia tremir l'ona, i sobre el jove si
els replecs agitava de les robes de lli!
Oh, les beutats lleugeres, àgil estol dansant!
No ho saps tu, no ho saps, mare? Als volts de l'Erimant...
Allà no hi ha ni llops, ni serpents, ni escurçons...
Oh, visatge diví! Oh, festes! Oh, cançons!
Passos entrellaçats i flors i una aigua pura...
Cap lloc no hi ha tan bell en tota la natura.
Oh, aquells flancs i aquells braços, i els cabells i els peus nus,
tan blancs i delicats!... Ja no la veuré pus!
Oh, porteu-me, porteu-me devora l'Erimant!
Que un altre cop et guaitin mos ulls, verge dansant!
Que pugui al lluny reveure, damunt de la teulada,
la llarga fumerola de ta maisó murada!
Seguda al costat vostre, sos mots plens de tendresa,
omplen d'encant, oh pare sortós, vostra vellesa.
Oh, déus!, la veig encara com va, dins el cercat,

els llargs cabells a lloure, el pas acompassat,
vers una tomba, sola, pensiva, inanimada,
i com s'atura i plora sa mare benamada!
Oh, com tos ulls són dolços! Ta faç sembla una flor!
Davant la meva tomba, no es vessarà ton plor?
No vindràs tu, més alta, més bella que els estels,
a dir, davant ma tomba: —Les Parques són cruels?

—Ah, mon fill! ¿És l'amor, és l'amor insensat
qui t'ha fins aquest punt tan durament plagat?
Febles que som nosaltres, sempre és aquest amor
el que rendeix els homes i els omple de dolor!
Si ploren en secret, qui llegeixi en llur pit
veurà com és l'amor que els dóna tal neguit.
Però digues, fill meu, ¿quina bella dansant,
quina verge sotjares al peu de l'Erimant?
No ets ric i bell? O, almenys, ¿no ho eres, quan encara
la dolor no marcia les roses de ta cara?
Parla. ¿És Eglé, la filla del príncep de les ondes,
o bé la jove Irene de llargues trenes blondes?
O bé, ¿no fóra aquesta soberguejant beutat
quin nom a mes orelles sovint és arribat,
que fa pertot les belles esdevenir geloses
1 als temples i als festins les mares, les esposes
diu que s'escandalitzen de veure-la com va?
Aquesta bella Dafne?... —Oh, mare, calleu ja!
Què és el que heu dit? Oh, déus! És bella i inflexible;
iguala els immortals en augusta i terrible!
Mil amants l'han amada sense haver-la assolit.
Com ells, del seu refús jo fóra, doncs, colpit.
Oh, mare!, feu que mai no en sia assabentada...
Mes, oh, mort!, oh, turment!, oh, mare benamada!
Amb quin afrós desfici mos dies veig passar!
Oh, mare benamada! No em deixeu de la mà.
Jo mor; cerqueu-la on sia. Vostres anys, vostra cara
evoquin als seus ulls la imatge de sa mare.
Preneu aquest paner i els nostres fruits més cars,
i el nostre Amor d'ivori, honor de nostres llars,
i aquesta copa d'ònix de Corinte, fabrida,
i aquests joves cabrits, i el meu cor, i ma vida,

i llanceu-ho als seus peus, i digueu-li qui só,
que só el vostre fill únic que fina de tristor.
Als peus del vell, si cal, planyeu's i supliqueu
i cels i mars i déus i temples conjureu.
Partiu, i si en tornar no heu commogut llur cor,
adéu, oh mare meva, el vostre fill és mort.
—Ton fill no morirà— diu la bella Esperança.
I, en un discret silenci, la mare decantant-se,
posa damunt son front, pàl·lid i dolorós,
sos besos maternals, entremesclats de plors.
Després se'n va, inquieta, de pressa i tremolant,
de temença i vellura tota tambalejant.
Ja hi ha arribat. Ja torna sobre son propi pas
i, panteixant, exclama: —Oh, mon fill, tu viuràs.
Vora el llit del malalt a asseure's va la mare.
Ja la segueix el vell, el somriure a la cara,
i, ruborosa, ella amb el front acalat
damunt del llit escampa son esguard. L'insensat
tremola; entre els llençols vol escondir la testa.
—Amic, ja fa tres jorns que no se't veu en festa.
—diu ella—. Què fas, doncs? Com és que et vols morir?
Tu sofreixes, i em diuen: «Tu sola el pots guarir».
Viu, amic, i una sola família fem des d'ara:
Mon pare tindrà un fill i una filla ta mare.