El marxant de Venècia/Acte segon

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca


ACTE SEGON


ESCENA I

Belmont.—Una cambra del casal de Pòrcia

Toc de corns


(Entren el Príncep del Marroc i son seguici ; Pòrcia, Nerissa i son servei)


marroc

No us desplagueu de mi per mon aspecte,
fosca llureia de l'esplèndid sol
amb qui tinc parentiu i veïnatge,
Porteu-me la més bella criatura
nascuda al Nord,—on la cremor de Febus
tot just els congelats arriba a fondre,—
i en fê'ns una incisió per amor vostra,
ja veurem quina sang és la més roja.
Puc dir que mon aspecte, bella dama,
als valents ha fet por : per l'amor vostra

us juro que les verges més ben vistes
del clima nostre, de les nostres terres,
també l'han estimat : no canviaria
ma color, si no fos per a furtar-vos
els vostres pensaments, gentil regina.

PÒRCIA

 
A terme d'escollir no sóc portada
sols per gaudi dels ulls d'una donzella ;
d'altra banda l'atzar de ma fortuna
em lleva el dret de voluntària tria :
mes si el meu pare no m'hagués lligada,
forçant-me a son enginy, perquè jo sigui
l'esposa de qui em guanyi, per les vies
que us he fet avinents, vós, famós Príncep,
fóreu llavors tan digne, com cap altre
dels vinents que hagi vist, de mon afecte.

marroc

 
Almenys, ja per això vos remercio ;
conduïu-me, per tant a les caixetes,
a provar sort. Per eixa simitarra,
—que ha occit el Sofí i un Príncep persa,
i el soldà Soleiman guanyà en tres lluites—
sostindria el mirar dels més ferotges,
el cor més brau del món jo el reptaria,
li pendria els cadells mamant, a l'Orsa,
i em mofaria dels bramuls de presa
del lleó, bella dama, per guanyar-vos.
Mes, ai! tot és en va! Si Hèrcul i Licas

juguen els daus qui és d'ells el qui val més?
la jugada més forta, per fortuna,
pot esdevindre de la mà més dèbil :
així és batut Alcides pel seu patge;
i així jo, conduït per l'atzar cego,
puc perdre això que atenyi algun indigne,
i de pena morir.

pòrcia

 
 Heu d'arricâ-us-hi ;
i no sereu temptat de fer cap prova,
o ans de provar, jurar, si no encertéssiu,
de no parlar mai més de matrimoni
amb cap cap dama : tingueu-ho ben entès.

marroc

Ni voldré: conduïu-me on és ma sort.

pòrcia

 
Abans anem al temple; havent dinat
vostre atzar riscareu.

marroc

 
 Atzar preciós !
que em farà un condemnat o un hom sortós !
(Toc de corns. Ixen)

ESCENA II

Venècia.— Un carrer

Lancelot Gobbo


 Verament ma consciència em servirà per anar-me'n de mon amo el Jueu. Tinc el dimoni a tocacolze, i em tempta i em diu : «Gobbo, Lancelot Gobbo, bon Lancelot» o bé : «bon Gobbo» o bé : «bon Lancelot Gobbo, mou-te de cames, apreta a córrer, vés-te'n». La consciència em diu : «No ; vés-hi en compte, honrat Gobbo» com deia abans «honrat Lancelot Gobbo, no fugis : el menyspreu correria amb tots talons». Bé, el dimoni de més coratge em mana que faci mon farcell ; «Via», diu el dimoni; «Vés-te'n» diu el dimoni ; «en nom del cel, sigues valent» diu el dimoni; «fuig!». Bé, bé: la consciència penjant-se'm al coll del cor, em diu més prudentment : «Lancelot, honrat amic meu, essent fill d'un home honest» ; o millor, fill d'una dona honesta ; car, en efecte, el nieu pare feia una certa olor, era d'uns certs gustos… bé, la consciència em diu : «Lancelot, no et moguis», diu ma consciència. «Consciència» jo dic, «bé m'aconselles» ; «mal esperit» dic jo, «bé m'aconselles ; per conduir-me segons consciència hauria de restar amb el Jueu, mon amo, qui,—lloat siga Déu—és una mena de diable; i en fugir del Jueu se me'n duria el mal esperit, qui, amb el vostre perdó, és el mateix dimoni. El Jueu, certament, és el mateix dimoni encarnat; i en bona consciència, la meva consciència, la meva consciència és una consciència ben dura donant-me el consell de restar amb el Jueu. El mal esperit és qui em dóna el consell més d'amic : «fugiré, mal esperit ; mos talons són a tes ordres; fugiré».

(Entra el Vell Gobbo amb un cistell)

gobbo

 Vós, jove senyor : us ho prego : per on es va a cal senyor,Jueu?

lancelot (a part)

 Déu meu! és el meu veritable pare. Més que entelat d'ulls és cec i no em reconeix. Tractaré de confondre'l.

gobbo

 Senyoret, digueu-me per favor per on s'hi va, a cal senyor Jueu?

lancelot

 Tombeu a mà dreta a la propera cantonada, però a l'altra, més a prop, a l'esquerra; després, vatua cl món! al primer tombant no tombeu a cap mà, sinó tombeu's indirectament a cal Jueu.

GOBBO

 Déu me valgui ! És un camí difícil de trobar. Podríeu dir-me si un tal Lancelot que viu amb ell, hi viu o no?

LANCELOT

 Parleu del senyoret Lancelot? (A part) Fixeu-vos-hi : ara remouré l'aigua. Parleu del senyoret Lancelot?

GOBBO

 No d'un senyoret, senyor ; sinó del fill d'un pobre home ; son pare, ni que jo ho digui, és un honrat i excessivament pobre home, i, si Déu vol, encara pot fer dies.

LANCELOT

 Bé, bé ; sigui el que vulgui son pare, parlàvem del senyoret Lancelot.

GOBBO

 De l'amic de vostra senyoria, de Lancelot, senyor.

LANCELOT

 L'ergo us demano, bon vell ; ergo, per favor, parleu del senyoret Lancelot.

GOBBO
 De Lancelot, si plau a vostra senyoria.
LANCELOT

 Ergo del senyoret Lancelot. No em parleu, pare, del senyoret Lancelot; car eix jove cavaller —per manament del Fat, del Destí, i altres mots estranys, de les tres germanes i altres branques de la ciència—és mort, o com vós diríeu amb termes vulgars : se n'és anat al cel.

GOBBO

 Vatua ! no ho permeti Déu ! car el noi era verament mon sosteniment, el gaiato de ma vellesa.

LANCELOT (a part)

 Tinc jo semblança de barrot, de pal, de puntal o de gaiato? No em' coneixeu, pare?

GOBBO

 Pobre de mi ! no us conec, jove cavaller ; però per favor, digueu-me si el meu fill, Déu li guardi l'ànima, és viu o és mort?

LANCELOT

 No em reconeixeu, pare?

GOBBO

 Ai, Senyor! Tinc la vista perduda. No us conec.

LANCELOT

 Verament, si tinguéssiu bé els ulls, potser tampoc em reconeixeríeu: és de pare llest reconéixer son propi fill. Ara en tindreu noves, ancià, del vostre fill. Beneïu-me ; la veritat es farà llum ; el crim no pot restar molt temps amagat : el fill d'un home sí ; però a la fi la veritat reïx.

GOBBO

 Aixequeu-vos, senyor, us ho demano. Vós no sou Lancelot, mon noi.

LANCELOT

 Deixem-nos de més follies sobre el cas, us ho demano : deu-me la vostra benedicció ; jo só Lancelot, el que ha estat el vostre noi, el que és el vostre fill i serà el vostre descendent.

GOBBO

 No puc creure que sigueu mon fill.

LANCELOT

 No sé què me'n pensi d'això ; sóc però Lancelot, el mosso del Jueu, i cert estic que Margarida, la vostra esposa, és la meva mare.

GOBBO
 Margarida es diu, en efecte ; i podré jurar, si ets Lancelot, que ets la mateixa carn i sang meva. Lloat siga el Totpoderós, i quina barbassa se t'ha fet ! Tens més pèl a la cara que Dobbin, mon cavall de vares, a la cua.
lancelot

 Semblaria llavors que la cua de Dobbin creix enrera : cert n'estic que tenia més pèl la la cua que jo a la cara el darrer cop que l'he vist.

gobbo

 Senyor, com t'ets mudat ! Com us porteu ton amo i tu? Li duc un present. Com hi estàs ara amb ell?

lancelot

 Bé, bé. Per ma part, com que em proposo d'anar-me'n, no pararé fins que hagi corregut un bon espai. Mon amo és verament un jueu : donar-li un present ! donar-li un ramal : a son servei, m'hi moro de fam : com els dits poden contar-se'm les costelles. M'alegro, pare, que hagueu vingut : doneu-me el present per un senyor Bassanio que dóna verament esplèndides llureies. Si no entro a son servei, correré tant món Déu em doni terra. Quina sort! ací ve l'home; amb ell, pare, car fóra un jueu, si al jueu servís més temps.

(Entren Bassanio amb Leonardo i altres servents)

bassanio

 Podeu fer-ho ; però deu-vos-hi ànsia, de manera que el sopar estigui llest el més tard a les cinc: feu remetre eixes lletres; aneu a provarvos les llureies i digueu-li a Graciano que desitjo que vingui prompte a mon estatge.

(Se'n van els servents)
lancelot

 Amb ell, pare.

gobbo

 Guardi Déu vostra Senyoria.

bassanio

 Mercès ! Tens quelcom per a dir-me ?

gobbo

 Veu's ací mon fill, un pobre noi…

lancelot

 No un pobre noi, senyor, sinó un mosso del Jueu ric, que voldria, com: el pare especificarà…

gobbo

 Ell té, senyor, com si diguéssim, una gran inferció per servir…

lancelot

 En efecte, ras i curt, serveixo el Jueu i tinc desig, com el pare especificarà…

gobbo
 Son amo i ell, respectant vostra senyoria, són molt poc tap i carbassa…
lancelot

 Per acabar, la vera veritat és que havent-se'm portat malament el jueu, m'ocasiona… com el meu pare, essent, em penso, un vell, us ho farà fructificar…

gobbo

 Veu's ací un plat de tortres que voldria oferir a vostra senyoria, i ma pretensió és…

lancelot

 Amb tota brevetat, ma pretensió és impertinent per a mi tot sol, com ja sap vostra senyoria per aquest honrat ancià ; i encara que sigui jo qui ho digui, encara que vell, és, no obstant, un pobre home el meu pare.

bassanio

 Que parli pels dos un sol. Què voldries?

gobbo

 És en defecte, la qüestió.

bassanio
 Ben bé et conec ; ja t'has guanyat la causa : m'ha parlat de tu avui Shylok, ton amo, i t'elogià, si és que mereix elogi, deixar el servei d'un ric jueu, per ésser només servent d'un cavaller tan pobre.
lancelot

 El vell proverbi es comparteix molt bé entre mon amo Shylok i vos, senyor : Vós teniu la gràcia de Deu, i ell ja té prou.

bassanio

 Ben parlat. Pare i fill aneu's-en ara : acomiada't de l'amo i fes que et diguin mon estatge.

(Al seguici)

Doneu-li una llureia millor que no les altres : feu que ho sigui.

lancelot

 Entrem, pare. Jo no en sé de trobar servei, no ; jo no hi tinc llengua al cap. Bé, (Esguardant-se el palmell.) si a Itàlia hi ha cap home que pugui oferir millor palmell per a jurar sobre el llibre, tindré bona fortuna. Vejam : aquí hi ha una clara ratlla de vida : ací hi ha un petit embull d'esposes : Oh ! quinze dones no és res : onze vídues i nou minyones, per un home, no són sinó un entrant, i més a més, em lliuraré de tres anyades, i tindré la vida en perill al caire d'un llit de ploma : això, simplement són deslliurances. Bé va : si la fortuna és dona, és una bona bandarra vestida així. Anem, pare ; m'acomiadaré del Jueu en un tancar i obrir d'ulls.

(<i<Ixen Lancelot i el vell Gobbo)
bassanio

 
Per favor, bon Leonardo, no ho oblidis :
comprades i en son lloc aqueixes coses,
retorna prest; aquesta nit convido
els amics més volguts : mou-t'hi, no et torbis.

leonardo

Compliré diligent vostres comandes.

(Entra Graciano)

graciano

On és vostre amo?

leonardo

 Per allí passeja.

(Ix)
graciano

Senyor Bassanio!

bassanio

Graciano !

graciano

Vinc una gràcia a demanar.

bassanio

 Ja és teva !

graciano

No me la pots negar : m'és necessari
anar amb tu a Belmont.

bassanio

Puix t'és precís… ! Però Graciano, escolta :
Tu ets massa viu, massa aspre, sempre crides ;
qualitats que fins són en tu escaientes
i als ulls nostres no arriben a defectes ;
mes allà on no et coneixen, ai ! et mostren
un bon xic massa lliure. Jo et demano
que et prenguis bé la pena d'amansir-lo,
amb unes gotes fredes de modèstia,
ton batre d'esperit : el cas no siga
que a través l'avalot amb què et comportes
es pensi mal de mi on d'anar penso
i es perdi ma esperança.

graciano

 Amic, escolta :
si no em sé revestir d'un port solemne,
parlant respectuós, jurant amb mida,
portant a la butxaca el llibre d'hores,
esguardant blanament, i més encara,
encaputxant-me els ulls quan donin gràcies,
així, amb mon capell, i amb un sospir
dic «amén» ; si no uso tota regla
de civiltat, com un que s'estudia
d'ésser seriós per agradar a l'àvia,
de mi, mai més ja no podràs fiar-te'n.

bassanio
M'està bé ; ja veurem com et comportes.
graciano

Aquesta nit no val; no has de jutjar-me
pel que avui puguem fer.

bassanio

 Fóra una llàstima ;
ans t'hauria pregat que et revestissis
amb el trajo més propi per a riure,
car hi haurà bons amics de l'alegria.
I ara, que ho passis bé : tinc qualque feina.

graciano

Jo he de trobar Lorenzo i tots els altres,
i a l'hora de sopâ et farem visita.

(Ixen)



ESCENA III

Venècia.—Habitació a la casa de Shylok

(Entren Jessica i Lancelot)


jessica

 
Sento molt que així deixis el meu pare :
això és l'infern, i tu, diable alegre,
li robaves l'olor que fa de tedi.
Mes, passa-ho bé ; pren el ducat que et dono :
aviat, a sopar, veuràs Lorenzo,

que és un dels convidats, del teu nou amo;
en secret, fes-li a mans aquesta lletra,,
i passa-ho bé ; no m'escau prou que el pare
em vegi parlâ amb tu.

lancelot

 Adéu ! Les llàgrimes em fan de llengua, formosíssima pagana, la més amable de les jueves ! Molt m'erraré si algun cristià no fa alguna trampa per collir-te. Adéu ! Aquestes gotes de follia m'ofeguen un xic mon esperit d'home. Adéu !

jessica

Adéu, bon Lancelot !

(Ix Lancelot)

Oh ! quin pecat és tan, odiós el meu,
d'avergonyî'm ser filla del meu pare !
Mes enc que filla de la seva sang,
no ho sóc de sa conducta. O Lorenzo!
si els vots compleixes, ja no lluitaré :
seré cristiana i ta fidel muller.

(Ix)

ESCENA IV

Venècia.—Un carrer

(Entren Graciano, Lorenzo, Salarino i Salanio)


lorenzo

 
Podem a l'hora de sopâ esmunyir-nos,
disfressar-nos a casa, i amb una hora
ésser ja de retorn.

graciano

No ens em pas preparat com ens calia.

salarino

No ens em pres cura dels portants d'antorxes.

salanio

 
És mesquina la cosa que és mal feta,
i millor, a mon veure, és no intentar-la.

lorenzo

 
Son les quatre només: tenim dues hores
per arranjâ'ns.


(Entra Lancelot amb una lletra a la mà)

 Bon Lancelot, hi ha noves?
lancelot

 
Si us doneu el plaer d'obrir aquesta,
em sembla us ho dirà.

lorenzo

 
Conec la mà, i en bona fe és bonica ;
més blanca que el papê on hi ha sa escriptura,
és la mà que l'ha escrit.

graciano

 Són noves tendres?

lancelot

Amb el vostre permís.

lorenzo

 On te'n vas ara ?

lancelot

 
Ja us ho diré, senyor ; a pregar mon vell amo
el Jueu, que vulgui sopar aquesta nit amb el meu
amo novell, el cristià.

lorenzo

 
Pren això, i dis-li a la gentil Jessica
que no hi mancaré pas. Això a la orella.

(Ix Lancelot)

Us voleu preparar per les disfresses
aquesta nit? Ja tinc un portaantorxa.

salarino
Sí, sí, vatua! Me n'hi vaig de pressa.
salanio

Jo també !

lorenzo

Amb Graciano heu de trobar-me
a casa de Graciano d'ací un hora.

salarino

I pla bé que ho farem!

(Ixen Salarino i Salanio)
graciano

No era pas de Jessica aqueixa lletra?

lorenzo

T'ho vull dir tot. Em fa saber la traça
per treure-la de casa del seu pare ;
l'arreplega que ha fet d'or i de joies ;
com té roba de patge ja enllestida.
Si son pare, el jueu, pot entrâ al cel,
per virtut de sa filla haurà bé d'ésser ;
i mai podrà el mal estre entrebancar-la
si no pren per excusa que és de soca
d'un jueu sense fe: anem i entera't
d'això, tot caminant : aquesta nit
ma Jessica serà mon portaantorxa.

Ixen)

ESCENA V

Venècia.—Davant la casa de Shylok
 
(Entren Shylok i Lancelot)


shylok

 
Bé, tu veuràs, tos ulls en seran jutges,
la diferència entre Bassanio i Shylok ;
ep ! Jessica ! no podràs ja atipar-te
tal com feies amb mi : ep ! ep ! Jessica !
i dormir i roncar i rompre roba…
I bé, no em sents, Jessica !

lancelot

 Ep ! ep ! Jessica !

shylok

Qui et diu que cridis ? Jo no et dic que cridis !

lancelot

La vostra senyoria me'n reptava
de que jo no fes res que no em manéssiu.


(Entra Jessica)

jessica
M'heu cridat? Què voleu?
shylok

Só invitat a sopar fora de casa;
té, pren mes claus, Jessica. I per què accepto?
no és d'afecte el convit; és que m'adulen;
mes per odi hi 'niré, per fer despesa
al pròdig cristià ; Jessica, noia,
vigila'm casa. No em va bé d'anar-hi :
hi ha quelcom que en mon dany potsê es maquina,
car anit somií sacs de moneda.

lancelot

 Aneu-hi, senyor, us ho demano. El meu amo és afanyós de veure-us.

shylok

I jo a ell.

lancelot

 Entre ells han conspirat. Jo no sé si veureu una mascarada ; però si alguna en veieu, no m'haurà endabades eixit sang del nas el darrer dilluns de Pasqua, a les sis del matí, ni fa quatre anys, el dimecres de cendra a la tarda.

shylok

Màscares, dius? Escolta'm bé, Jessica.
Tanca'm les portes. Si el tabal sentisses
o el vil grinyol de la colltorta gaita,
no t'enfilis llavors a les finestres
ni miris al carrer, el cap enfora,
per veure folls cristians pintats de cara,

ans tanca'm bé de casa les orelles :
les finestres vull dir ; no deixis que entrin
els sorolls de la imbècil droperia
en ma casa seriosa. Pel gaiato
de Jacob, puc jurar no em ve de gana
fer festa aquesta nit ; mes vull anar-hi.
Vés-me al davant, minyó : digues que arribo.

lancelot

 
Vaig al davant,, senyor. (Mestressa, guaiteu
per la finestra, per allò de
 Potser passarà un cristià
 que valgui un ull de jueva.)

(Ix Lancelot)
shylok

 
Què t'ha dit aqueix neci, de nissaga
d'Agar, eh ?

jessica

 
 Sols m'ha dit eixes paraules :
«Passeu-ho bé, mestressa» Ni un mot més.

shylok

 
Eix bufó, no és dolent, però és golafre,
per la feina, un llimac, i dorm de dia,
com gat mesquer. Fora abellots de l'arna !
Per això el deixo anar, i que se'n vagi
amb qui desitjo que l'ajudi a perdre
sa borsa manllevada. Entra, Jessica ;
pot ser molt bé que de seguida torni :

 fes com t'ho he dit, no et deixis porta oberta:
«ben tancat, ben retrobat»,
és proverbi mai vell per l'assenyat.

(Ix)
jessica

 
Adéu, i si la sort no em desempara,
hi hauràs perdut ta filla, jo el meu pare.

(Ix)

ESCENA VI
 
El mateix
 
(Entren, Graciano i Sacarino, amb emmascarats)


graciano

 
Eix és el porxo on digué Lorenzo
que havíem de trobâ'ns.

salarino

Bo i passem l'hora.

graciano

I és meravella que de l'hora passi,
car corren els amants més que el rellotge.

salarino

Deu cops més ràpids els coloms de Venus
volen per segellar fresques promeses,
que no per mantenir la fe jurada.

graciano

Sempre es així ; qui es lleva de la taula
amb el viu apetit de quan s'hi asseia?
on trobaràs, cavall que de sa cursa
monòtona retorni amb la fogosa
braor de quan eixí? Totes les coses
amb més delit es cacen que es frueixen.
Com, tal com jove agosarat i pròdig,
ix de son port la nau empaliada,
que el vent bandarra manyagós refrega !
Cor retorna, talment com un fill pròdig,
fent aigua el costellam, amb traus les veles,
pobre, las, atuït pel vent bandarra !

salarino

Ja seguirem després : ve ací Lorenzo.

(Entra Lorenzo)
lorenzo

Bons amics, pel retard preneu paciència :
mos afers i no jo n'han estat causa ;
quan us plagui jugar a furtâ esposes,
llavores altre tant jo esperaré. Acostem's-hi :
és cal sogre, el jueu. Ep ! Hi ha algú a dintre ?


(Jessica surt a la finestra vestida de patge)
jessica

Qui sou? Digueu-m'ho per a ser-ne certa,
encar que juraria sé qui em parla.

lorenzo

Lorenzo, el teu amor.

jessica

Lorenzo, cert; i mon amor, sens dubte,
car a qui estimo tant? I qui sap ara,
Lorenzo, sinó tu, si jo sóc teva?

lorenzo

Ton pensament i el cel són testimonis
que ho ets.

jessica

Vina, acosta't :
pren aquesta caixeta, : en val la pena.
Em plau que siga nit, perquè no em vegis
car mon canvi de roba em fa vergonya ;
però l'amor és cec i els que s'estimen
no poden veure les gentils follies
que ells mateixos cometen ; si poguessin
el mateix Cupidó s'enrogiria
de veure'm ara, trasmudada en patge.

lorenzo

Baixa, car és precís duguis ma antorxa.

jessica

Què dius? Jo he de fer llum a mes vergonyes,
quan elles, molt bonic ! massa que es veuen ?
Eix, amor, és ofici d'escorcolla,
i a mi em cal amagar-me.

lorenzo

 Dolça meva,
prou n'ets amb l'escaient vestit de patge.
Mes baixa tot seguit;
car la nit closa va fugint de pressa,
i hem d'ésser a la festa de Bassanio.

jessica

Vaig a tancar ; em dauraré un mica
amb uns quants ducats més, i amb tu sóc

[prompta.
(Es retreu de la finestra)
graciano

Per mon cap que és gentil, i no jueva.

lorenzo

Maleir-me podreu, però l'estimo
de cor ; car és prudent, a mon judici,
i és bella, si és fidel la meva vista,
i és fidel, com de ser-ne m'ha dat proves ;
i tal com és, fidel, prudent i bella
la tindré constantment al fons de l'ànima.


(Entra Jassica)

Ja ets ací? Cavallers, avant, avant,
que els companys emmascrats ja es migraran.

(Ix amb Jessica i Salanio)
(Entra Antonio)
antono

Qui hi ha?

graciano

Signior Antonio !

antonio

Bah, bah, Graciano! On són tots els altres?
són ja nou hores i els amics t'esperen.
Avui ja no hi ha mascres : s'ha alçat vent,
i Bassanio ha resolt d'anar a bordo :
he despatxat vint missatgers cercant-te.

graciano

Bé que em plau : ja no tinc altre neguit
que veure'm sota vela aquesta nit.

(Ixen)



ESCENA VII
 
Belmont.—Una cambra al casal de Pòrcia

Toc de corns


(Entren Pòrcia amb el Príncep del Marroc i llurs seguicis)


pòrcia

Fes córrer la cortina i descobreix-li
les vàries caixes a aquest noble Príncep.
Ara vós, escolliu.

marroc

La primera és la d'or, amb aquest lema:
«El qui m'esculli haurà ço que molts homs de-
 sitgen.»
La segona, d'argent, duu aquest auguri :
«El qui m'esculli haurà tant com mereixi.»
La terça, de fosc plom, duu eix fosc precepte :
«El qui m'esculli tot deurà a l'atzar donar-ho.»
I com sabré que he fet la bona trïa ?

pòrcia

El meu retrat hi ha en una d'elles, Príncep ;
si és la que obriu, llavors al punt só vostra.

marroc

Que guiï un déu mon pensament. Mirem's-ho.
Les inscripcions esbrinaré altra volta.
La caixeta de plom què és el que dicta?
«El qui m'esculli tot deurà a l'atzar donar-ho.»
Donar? Per què? Per plom? L'atzar per plom?
Aquesta caixa és menaçant. Els homes
que tot ho arrisquen, és amb l'esperança
de bells guanys : el qui té l'esprit aurifie
no s'ajup a mirar mostres de borra :
per plom, res donaré a l'atzar llavores.
Què diu l'argent, amb son posat de verge?
«El qui m'esculli haurà tant com mereix.»
Tant com mereix ! Marroc, aquí detura't,
i amb mà lleial sospesa bé ta vàlua.
Si et deguessin taxar per ton apreci,

bastant mereixes : mes, bastant, pot ésser
que no arribi tan lluny com és la dama :
dubtar però dels mèrits meus, sols fóra
a mi mateix, per dèbil, rebaixar-me.
Tant com mereixo ! just : és la senyora :
la mereix ma naixença i ma fortuna
i el meu capteniment i ma criança
i, a part de tot, l'amor me'n fa ben digne.
I si no esbrinés més i escollís ara?…
Vejam, de nou, què diu l'àuria caixeta.
«El qui m'esculli haurà ço que molts homs de-
 sitgen.»
Ella ! és clar : tots els homes la desitgen :
dels quatre angles de la terra vénen
per besar l'urna d'eixa santa viva :
els deserts hircaniencs, les grans planúries
de l'ampla Aràbia, són camí dels prínceps
que a veure vénen la formosa Pòrcia :
el regne d'aigua, l'ambiciosa testa
del qual escup de cara al cel, no atura
esperits estrangers que, com rierola,
el creuen per mirar a Pòrcia bella.
Sols una caixa enclou la faç divina.
És versemblant que en la de plom/ es tanqui ?
Un tan baix pensament damnable fóra ;
fóra massa groller d'emmortallar-la
en-tan indigna tomba. I caldrà creure
que és tancada en argent, que s'aprecia
deu cops menys que l'or fi ? Mala, pensada !
Jamai s'és encastat tan rica gemma

més baix que en or. A Anglaterra tenen
un cuny que porta una figura d'àngel
incisa en l'or ; però hi és sols incisa,
mentre aquí hi és tot l'àngel ajaguda
en l'auri llit. Deu-me la clau! Faig tria
d'aquesta caixa, i n'eixiré com pugui.

pòrcia

Preneu-la, Príncep, Si mos trets són dintre,
vostra seré.

(El Príncep obre la caixa d'or)
marroc

 Damnació ! Què miro !
Un cap de mort, i dins la buida conca
dels ulls, un papê escrit : caldrà llegir-lo :

«No és tot or ço que és fulgent,

prou sovint t'ho ha dit la gent ;
s'és venut més d'un vivent
per mirar-me exteriorment,
Tomba d'or, de cucs és llit.
Prudent fossis, com ardit,
de cos jove i vell d'esprit,
ma resposta no fóra aquest escrit.

Passa-ho bé : és ton cas finit.»

Cas finit ! Treball perdut !
Adéu, foc ; sigues, glaç, el benvingut !
Pòrcia, adéu ; sento el cor molt abatut ;
me'n vaig, sens més comiat, com qui ha perdut.

(Se'n va amb son seguici. Toc de corns)
pòrcia

Bon desembràs. Afanya't, corre el drap.
Que de sa mena, no ho encerti cap !

(Ixen)



ESCENA VIII

Venècia.—Un carrer

(Entren Salarino i Salanio)


salarino

Et dic que he vist Bassanio sota vela :
amb ell també s'és embarcat Graciano ;
i, amb ells, só ben segur, no hi és Lorenzo.

salanio

Eix vilà de jueu amb sa cridòria,
va despertar el Dux, i junts, anaren
a escorcollâ el navili de Bassanio.

salarino

Va fer tard, car la nau ja era a la vela ;
mes llavores al Dux, li han fet entendre
que hom havia vist junts, dins una gòndola
Lorenzo i sa Jessica enamorada.
Al Dux, oi més, va assegurar-li Antonio,
que a la nau de Bassanio, aquells no hi eren.

salanio

Mai no he sentit un udolar tan tèrbol,
tan estrany, ultratjós i tan mudable,
com el gos de Jueu pels carrers feia,
cridant : «Ma filla !» «Mos ducats !» «Ma filla !»
«fugida amb un cristià! Ducats cristians!»
«Justícia ! llei ! ducats i filla meva !»
«un sac clos de moneda, dos sacs closos
de dobles que m'ha pres la meva filla !
i joies ! dues riques pedres fines
que ella m'ha pres també ! Cerqueu ! 'gafeu-la !
damunt li trobareu ducats i joies ! »
I el segueix la mainada de Venècia
amb crits de «pedres! i ducats i filla!»

salarino

Que el bon Antonio al degut temps compleixi, o això ho pagarà ell.

salanio

 A punt ho esmentes.
Ahir, parlant amb un francès, va dir-me
que en l'estretor de mar que l'Anglaterra
separa de la França, va esfondrar-s'hi
un vaixell venecià amb rica càrrega.
En sentir-ho em vingué a l'esment Antonio,
desitjant, en mon dintre, hi hagués erro.

salarino
A Antonio has de contar-li el que van dir-te ; no de cop, car podries afligir-lo.
salanio

Millor cavaller que ell, no petja terra.
Jo lie vist Antonio acomiadar Bassanio:
Bassanio li digué que cuitaria
de retornar, i ell respongué : «No ho facis,
que per mi no es malmeti el teu negoci ;
esmerça-hi tot el temps, fins que maduri ;
i, quant al pacte que al Jueu em lliga,
que no enterbolí ta visió amorosa.
Viu alegre i esmerça el bo que pensis
en fer ta cort i les galanes mostres
d'amor que allí millor puguin escaure't.»
i els ulls replens de llàgrimes, llavores
gira cara allargant la mà al darrera,
i amb un afecte verament visible,
grapà la mà a Bassanio, i es deixaren.

salarino

Jo crec que, el món, només per ell l'estima.
Et prego que ara fem per retrobar-lo,
i el deslliurem de son pregon desfici
amb una o altra distracció.

salanio

Anem-hi.

(Ixen)

ESCENA IX

Belmont.—Cambra del Casal de Pòrcia

(Entren Nerissa i un Servent)


nerissa

 
Viu, viu, ànsia ! Fes correr la cortina ;
que el Príncep d'Aragó de fer acaba
son jurament i a l'elecció es disposa.

(Tocs de corn)

(Entren el Príncep d'Aragó, Pòrcia i llurs seguicis)

pòrcia

 
Mireu. Són les tres caixes, noble Príncep :
si feu tria d'aquella en què só closa,
nostres núpcies ben prest seran solemnes ;
mes si falliu, senyor, sens més paraules
caldrà que tot seguit deixeu ma casa.

aragó

 
Mon jurament em fa complir tres coses :
primera, no dir mai, siga a qui siga,
la caixa que he escollit ; l'altra, si és que erro
la bona caixa, no entaular cap tracte

de boda, ja mai més, amb cap donzella;
i per últim,
si em falla en mon triatge la fortuna,
deuré deixar-vos a l'instant i anar-me'n.

pòrcia

 
Aquests tres manaments són els que juren
els que, pobra de mi, per mi s'arrisquen.

pòrcia

 
M'ho tinc dit ; i ara, sort per l'esperança
del cor meu ! — Or, argent i plom innoble.
«El qui m'esculli tot deurà a l'atzar donar-ho».
Prou seràs més bonic quan jo m'hi arrisqui.
Què diu l'àuria caixeta? Ah ! Vegem-ho :
«El qui m'esculli haurà ço que molts homs de-
 sitgen».
«Molts homs desitgen»… Aquest «molts» ¡pot
 ésser
la munió que escull sols de vista,
sens veure-hi més del que l'ull boig li ensenya ;
que no escorcolla el dins, ans com falzia,
nia en ple aire en les parets foranes
al camí dels atzars i de la força.
No escolliré ço que molts homs desitgen,
car no em vull barrejar amb vulgars éssers,
ni amb barbres multituds arrenglerar-me.
I bé ; tresor d'argent : amb tu, llavores ;
torna'm a dir la inscripció que ostentes :
«El qui m'esculli, haurà tant com mereix».

Molt ben dit. Qui serà el qui tombi i tombi
per enganyar la sort i ésse' honorable
sens el segell del mèrit? Que no es vani
ningú de dignitats no merescudes.
Oh ! si estats, graus i càrrecs no vinguessin
d'origen corrumput, i els honors fossin
sols per mèrits guanyats de qui els ostenta !
Quants que ara resten nus, es cobririen !
Quants manarien que obeeixen ara !
Quant de baix rusticà, l'espigolaire
trauria d'entre les llavors més nobles,
i quant d'honor, trobat entre les runes
i els podriments del temps, hauria d'ésser
envernissat de nou ! — Però, a ma tria :
«El qui m'esculli haurà tant com mereix».
El mèrit em faig meu : la clau doneu-me,
que obri a l'instant la porta a ma fortuna.

(Obra la caixa d'argent)
pòrcia

Tant d'esperar, per ço que hi trobeu dintre !

aragó

Què hi ha ací? El retrat d'un idiota,
que em signa fent ganyotes una cèdula ?
La llegiré. No ets pas semblant de Pòrcia!
ni al que esper, ni al que meresc t'assembles :
«El qui m'esculli haurà tant com mereix».
Sols la testa d'un neci em mereixia?
Això valc? Són aqueixos els meus mèrits?

Ofendre i judicar són dos oficis
diferents i oposats. Vejam què diu:

«Set cops el foc m'ha provat ;
set cops també ha sospesat
son juí que mai ha errat.
Molts una ombra s'han besat,
i ombra sols son goig ha estat :
neci hi ha que és argentat
per damunt : jo só aquest fat».
— Molt més neci em trobaran,
quant més temps aquí em veuran.
Un cap neci amb mi vingué,
i ara amb dos me'n tornaré.
Adéu : mantindré el jurat,
sofrint pacient ma malvestat.


(Ix Aragó amb son seguici)
pòrcia

 
El llum ha socarrat la papallona.
O els necis reflexius, que quan escullen,
tenen l'encert, per tant d'enginy, d'errar-la!

nerissa

No és pas la dita vella una heretgia :
«muller i forca, el destí les crida».

pòrcia
Vés, Nerissa, fes córrer la cortina.
(Entra un Servent)
servent

On és madama?

pòrcia

Aquí : què vol milord ?

servent

Senyora : és arribat al casal vostre
un jove venecià que, d'avançada,
anuncia que ve, proper, son amo,
de qui us tramet salutacions copioses
i sensibles, ço és, — a part les frases
de major compliment i cortesia —
presents de vàlua gran. No he vist encara
més eixerit ambaixador d'amor.
Jamai un jorn d'abril vingué amb més gràcia
pintant com serà ric l'estiu, ja pròxim,
com eix minyó que precedeix son amo.

pòrcia

Prou, per favor ; ja estic tement que em diguis
aviat, que eix minyó és de ta família,
puix gastes tan grans mots per a lloar-lo.
Anem, Nerissa, a veure tot seguit,
aqueix correu d'amor tan escollit.
{{TD4|nerissa|<poem>
Senyor Amor! I si fos ell Bassanio?

(Ixen)

Fi de l'acte segon