El vas transparent/Així és mon esperit
| Versió sonora interpretada per Joan Sellent (origen: QRuta Arús) |
Així és mon esperit
Com lleugera boirina que divaga,
de nits, sota el silenci de la lluna,
així és mon esperit; o com la merla
que entre ombrívols fullatges viu recòndita
i al bruit més lleu, esquívola, s'allunya.
El constant somniar, l’incorregible
fullejar llibres i el compondre versos,
i aquell gaudi creixent —oh, inigualable,
divina voluptat!— de sentir música,
m’han fet estrany a tot això que em volta
i vaig entre els mortals com un somnàmbul.
M’he fet un món a part i no sabria
conèixer la vedruna que el separa
del món distant, on viuen i pul·lulen
els altres éssers, ombres que em trameten
llurs veus inútils, ecos jo diria
de ja oblidats o inconeguts paratges.
Més real és per mi que el món corpori
on els vivents s'agiten ran de terra,
aquell món de neguits i de cabòries,
impenetrable als altres, laberíntic,
que absorbeix tot mon viure, disputant-lo
a l’espectacle exterior. M’assemblo
al vianant que, errívol, s'extravia
camps a través, tot sol, i, en caure el vespre,
del riu que travessà cerca debades
la ignorada passera, i només troba,
davant sos peus, la nit i la boscúria,
la solitud callada i el misteri.
Passen les hores i, en constant mudança,
els esdeveniments; i com la pluja
batent damunt els marbres, ni l’empremta
dins meu no deixen de llur pas, a voltes.
D’altres, recordo com a fets pretèrits
els vans propòsits, els frustrats desitjos,
i a voltes cerco vora meu la imatge
que el meu somni animà la nit darrera.
Jo, que sé de poetes i filòsofs,
i d'històries antigues i de faules;
jo, que l'estil de Bach i de Beethoven
als compassos primers ja descobreixo,
les nocions ignoro de les coses
més naturals i simples de la vida,
0 bé s'esborren de la meva pensa
com de l'aigua corrent el frec d'una ala.
Em meravella més que una àuria estrofa
1 més que una exquisida melodia
—dels meus sentits habitual pastura,
gaudi avesat dels meus feliços lleures—
aquella obvietat amb què dissipen
els meus ingenus dubtes els qui saben
el nom dels vents, els canvis de la lluna,
quin és el temps que l'oreneta emigra,
o quan floreixen el timó i l'orenga,
jo, que no sé ni l'any, ni el mes, ni el dia,
car dins mon esperit el temps no passa.
Els camins més planers sovint em semblen
anfractuosos viaranys; les dunes,
inescalables cims; lluny del meu àmbit,
les pràctiques més fútils esdevenen
envitricolls que el pensament torturen...
Sort, però, que llavors —del tot encara
no deseixit dels homes— per ventura
una paraula transparent, un signe,
0 tal vegada una mirada sola
(de la muller, per cas, que mai no s'erra
1 em sorprèn amb les coses més senzilles)
el camí fàcil a mos peus senyalen,
aquietant els meus neguits tot d'una,
com la minsa claror que de lluny guia
l'infant perdut dins la nocturna selva,
o com el fil trenquívol d'Ariadna
que al peu del propi laberint em porta.