El vas transparent/En un regne més alt

En un regne més alt
El vas transparent

En un regne més alt

I

Com un ull moribund es clou la tarda;
ineluctablement s'enfonsa el sol;
l'últim ocell espai enllà s'atarda;
on, en quin lloc reposarà del vol?

A passes lentes, vers la llar que guarda
reposament i amor, va el camperol.
I ve la nit, que és fosca i és basarda,
i resta el camp abandonat i sol.

Així ma vida va minvant; un las
desistiment de tot frena mon pas.
Penetrat de letal malenconia,

l'esma de viure gairebé he perdut
i, més que mai, el pensament m'acut
d'aquella nit que no coneix el dia.

II

Oh, aquella nit que talment vindrà,
aquella única nit sense sortida!
Cloure per sempre els ulls i, de seguida
la tenebra, el no-res... Però, ¿no hi ha,

en un regne més alt, un despertar
a un nou dia més bell, a una altra vida,
quan ací baix ens sembla que és finida
al bell punt que deixem de respirar?

Dins la mísera larva on és reclosa
la crisàlide espera. I Vós, Senyor,
Vós m'heu promès aquesta dolça cosa
que em defensa de creure'm moridor:

—Rera la nit del cos ve un altre dia:
el dia etern que l'ànima somnia.

III

Mes, ¿com fóra, Senyor, aquest sobredia
i aquest durar en un regne intemporal?
El seny se'n desentén; la fantasia
no té prou ales per volar tan alt.

Jo sé, però, que sols allà podria
—arrabassat al viure terrenal—
assaborir la màxima alegria:
veure de prop la Llum substancial,

i, en un present d’eterna delectança,
sentir-me exempt de tota malaurança
—temença, mort, recança, inquietud...—

i, sobretot —oh, pau, oh, refrigeri!—,
d’aquest lluitar incesant contra el misteri
per conquerir l'esquiva Certitud.

IV

D'aquesta vall, tot i només passatge
a una altra terra de promissió,
no en tindré cap record? Digueu, Senyor:
cal deixar, en el depart, tot el bagatge?

El viure d'ara, i fóra com si no
l'hagués viscut? Com un fugaç miratge?
¿Com si d'enlloc vingués, o del viatge
perdut hagués l'esment i la raó?

De tot el que he estimat i estimo encara,
dels sers volguts i de la terra mare,
no en servaré ni l'ombra del record?

No em separeu per sempre d'aquest aire!
Feu que sovint pugui sentir la flaire
del lloc nadiu on dormirà mon cor.

V

On trobaríem la perfecció?
I el goig constant, en quin indret seria?
Si en aquest món haver-los no podria,
és que existeixen en un món millor?

El cor m'ho diu, el cor i la raó,
puix, altrament, Senyor, ¿d'on pervindria
aquest afany de sempre més que em guia
i em neguiteja com un agulló?

L'alba del dia no és el dia encara;
rau en la flor la fruita que es prepara;
començament i terme és tot camí.

I aquest viure mancat, fóra mon viure?
Per viure plenament cal sobreviure;
per completar-se, cal abans morir.

VI

El cor em diu: no et neguitegis massa,
que el teu neguit no cura res; el vol
alça damunt el temps lleuger que passa;
de l'esperança fes-te'n un consol.

Si d'aquest breu sojorn ta vida és lassa
i van creixent les ombres al teu volt
i si la Mort un dia t'amenaça,
demà veuràs l'indeclinable Sol.

L'arbre ressec, lliurat a la foguera,
es converteix en flama passatgera,
en cendra i fum que el vent dispersarà.

La teva flama és immortal; més pura,
brillarà un dia en la Suprema Altura:
l'únic conhort és creure i esperar.

VII

Quan l'ànima, Senyor, resti escindida
d'aquest cos que ara habita i amb el qual
fan un sol tot i una mateixa vida,
l'enyorarà, com el seu clos pairal?

¿O bé, oblidant l'altra meitat carnal,
en son estat d'eterna embadalida,
mai no serà de marriment colpida
com, mort l'espòs, la vídua lleial?

Si l'un per l'altre foren fets i si
plegats seguiren un mateix camí,
enc que la Mort n'hagi trencat l'anella

jo crec, per Vós, que ha de refer-se un jorn;
que, rescatat per l'ànima, al seu torn,
també el meu cos serà immortal com ella.

VIII

Llavors s'haurà acomplert el meu destí.
Lliure del contingent i l'inestable,
la vida meva esdevindrà immutable.
I seré etern, i no podré morir.

Mes, tot això, la ment no ho pot capir.
La fe tan sols m'ho pot tomar acceptable.
Com suportar, però, l'inacabable?
No és massa gran l'eternitat, per mi?

—L'eternitat és un instant —contesta
el cor. Davant la cèlica beutat,
infatigablement l'ànima resta
com en un somni sempre renovat.

I és tan feliç, en son encantament
que els segles passen sense haver-ne esment.