El vas transparent/Meditació nocturna
Meditació nocturna
És alta nit i ara que els meus reposen,
ben encambrats, m'és avinent aquesta
solitud que m'invita al vagarívol
volar del pensament, orfe d'objecte,
al lent assaborir d'una lectura,
o al dolç plaer d'oir una melodia
per mi tot sol, avarament. 0, encara,
—quan en la pau propícia de l'hora
l'emoció poètica culmina—
al goig diví de congregar paraules
dins la clausura permanent dels versos.
O, com avui, a meditar que l'home
fóra més sol damunt la terra, sense
el record dels absents que en ell perdura
com el lligam de l'heura al tronc d'un arbre.
Ell cerca en el record la companyia,
quan tota altra li manca, i s'hi arrecera
per conversar amb aquells qui un dia foren
prop seu. I en ell mateix troba refugi.
Així, en ma llar pairal, jo fui un dia
l'únic vivent. Perdut en la buidesa
que m'oprimia amb invisibles urpes,
em va semblar més gran; i vaig sentir-m'hi
balder talment i d'una angoixa estranya
pres el meu cor sota la nit. Llavores,
quan l'espessa tenebra i el silenci
el meu llit circumdaven —dins la flonja
tebior agemolit— jo convocava
els meus penats: imatges protectores
dels avis i dels pares, que visqueren
sota aquest mateix sostre i descansaren
en aquests llits mateixos; i llurs ombres
semblava que em llevessin la paüra
que engendren, juntes, solitud i fosca.
Mes, ¿quin atzar avui, quin sortilegi
ve a renovar en mon cor la recordança
de les vides pretèrites, que havia
mig oblidat darrerament, tal volta,
més que no perquè el temps me les allunyi,
perquè en ma llar ja no estic sol? És que ara,
en el repòs d'aquesta nit, tot d'una,
interrompent mon somnieig erràtic,
un plor d'infant trencava el greu silenci
i, al so d'aquesta veu, es deixondien,
dins el meu cor, profundes ressonàncies.
Ella em diu com les coses es trasmuden
al nostre entorn; com amb els anys la vida
es renovella en cada llar: els pares
se'n van; el fill cerca muller, i, un dia,
—oh, com el temps ràpidament s'escorre!—
el ploricó del nét ve a recordar-li
totes aquestes coses tan sabudes.
I, al conjur d'aquest plor (car un brevíssim
instant sovint tot un passat desvela),
el pensament furguinyador hi retroba
les vivències més íntimes. Calia
aquest plorar d'avui perquè jo evoqui
el jorn llunyà que en el nocturn silenci
el meu plor de nounat també escoltava
un cor despert, on tendrament s'obrien
les flors incertes dels millors auguris.
Com ell llavors, jo sento avui la joia
de saber quina bella companyia
em fan els cors que vora meu bateguen;
quin sentiment d'eternitat em donen
—per damunt d'aquesta hora fugissera—
aquestes vides amb què Déu poblava
la meva casa, massa buida un dia.
Mercès, Senyor, que heu disposat tals coses!