El vas transparent/Simfonia pluvial
Simfonia pluvial
Quin estrany sortilegi ha obert mos ulls de nou?
Era el somni fatídic que de cop ens deixonda?
¿És l'ocell que saluda, des del cor de la fronda,
el dia que es desclou?
És quelcom més plaent que el seu cant: és que plou!
(Tota la nit que dura l'inefable renou).
Més abelleix avui que no cap simfonia
la gran monotonia
d'aquest ploure seguit,
d'aquest plorar del cel damunt la terra eixuta
que ve a calmar la set de la flor diminuta,
de la planta a mig créixer i de l'arbre fornit.
Amb quin batec de joia ressona dins mon pit!
—Deu-nos aigua, Senyor! —demanàvem. I era
tan llarga com inútil la nostra humil preguera,
fum que lleuger s'enfila fins que es perd i es desfà
dins la buidor insondable d'un cel dolçament clar.
Oh, com ens atuïa, Senyor, vostra sordera!
Totes les fonts callaven; seques eren les deus;
la terra, als nostres peus,
talment agonitzava;
del fons de cada rel la mort, lenta, pujava
i anava, com una ombra, cobrint horts i conreus;
era tan fort l'eixut, Senyor, que no hi havia
ni un clapadet d'herbatge per pasturar l'arment.
I fins el bosc tenia
un color macilent.
¿És per tal que aprenguéssim a esperar amb confiança
—Vós, que tant de nosaltres heu esperat en va!—
que l'aigua retardàveu a la nostra esperança?
Vós sabeu com i quan el que ens heu de donar.
Han passat tantes llunes, Senyor, que la pregària
ja no us cercava al fons de la blava fondària.
Avui, però, és el dia que us heu sentit clement
(a través de la boira us trobem novament)
i és per 'xò que ens doneu la pluja freturada,
perquè no defalleixi la terra abandonada
i perquè es reviscoli la nostra fe, Senyor,
que també necessita de la vostra regor.
I ara canten a cor la Vostra Potestat
totes les veus de l'aigua que Vós heu desfermat:
les canals que ennuega la brusca xarbotada;
el riu que baixa tèrbol, amplament, desbordat;
els xaragalls innúmers; el torrent desbridat;
la font suara muda, que revé de bursada;
el salt escumejant de la cascada...
i, al fons del pit, la fe, Senyor, que, amb veu trement,
us diu un salm de regraciament.
És com un doll de vida, com una nova força
que es multiplica arreu:
la senten tots els arbres sota la dura escorça;
les venes de la terra sota del nostre peu;
els brots novells que pugnen; la llavor sebollida;
les infinites tiges, colltortes, dels sembrats;
totes les rels sadollen
llur set endarrerida
amb el plorar que adollen
els núvols, per la Destra Divina acomboiats.
Exulta amb goig insòlit mon cor, sota la pluja;
em plau la cançó grisa que altres voltes m'enuja;
penso en tots els meus arbres i em dic: —Aquest estiu,
quina ufanor les albes i els xops de vora el riu!—
Oh, pluja beneïda! La terra, tempirada,
del fons de les entranyes es sent ressuscitada.
Quan brilli el sol de nou,
lluirà tots els verds en senyal d'alegria
i el sol la besarà més fort que no cap dia.
La terra pensa en ell, i prega, mentre plou.