Elogi de la llengua catalana

Edició 1820

• Font: GARCIA, Vicens: Poesias jocosas y serias del célebre Dr. Vicens García, rector de Vallfogona. Barcelona: Imprenta Nacional de Josep Torner, 1820. Pàg.2.

SONETO III.

Á la expresiva sensillesa de la llengua catalana.

  Gaste qui de las flors de poesía
Toyas vol consagrar als ulls que adora,
Del rich aljofar que plora la aurora,
Cuand li convinga dir, que s' fa de dia.

  Si de abril parla, pinte la alegria
Ab que desplega sas catifas Flora,
Ó á Filomena, mentres cantant plora,
De ram en ram, la llengua que tenia.

  Á qui s' diu Isabel, digali Isbella;
Sol y estelas als ulls; als llabis grana:
Llochs comuns de las musas de castella.

  Que jo, peraque sapia Tecla ó Joana,
Que estich perdut per tot cuant veig en ella,
Prou tinch de la llanesa catalana.

Edició 1831

• Font: MELANGES SUR LES LANGUES, DIALECTES ET PATOIS; RENFERMANT, ENTRE AUTRES, UNE COLLECTION DE VERSIONS DE LA PARABOLE DE L'ENFANT PRODIGUE EN CENT IDIOMES OU PATOIS DIFFÉRENS, PRESQUE TOUS DE FRANCE; PRÉCÉDÉS D'UN ESSAI D'UN TRAVAIL SUR LA GÉOGRAPHIE DE LA LANGUE FRANÇAISE. Paris, 1831. I dintre d'ell, RECHERCHES HISTORIQUES SUR LA LANGUE CATALANE, par M. Fr. Jaubert de Passa, p.422, que duu la inscripció següent: "Sonnet 3, part. I, Poesias jocosas, p.2")

Gaste qui de las flors de poesia
Toyas vol consagrar als ulls que adora,
Del rich aljofar que plora la Aurora,
Cuand li convinga dir, que s'fa de dia.

Si de abril parla, pinte la alegria
Ab que desplega sas catifas Flora,
O a Filomena, mentres cantan plora,
De ram en ram, la Llengua que tenia.

A qui s'diu Isabel, digali Isbella;
Sol y estelas als ulls; als llabis grana;
Llochs comuns de las musas de Castella;

Que jo, peraque sapia Tecla o Joana,
Que estich perdut, per tot cuant veig en ella,
Prou tinc de la llanesa Catalana.

Edició 1857

• Font: PERS i RAMONA, Magí. Historia de la lengua y de la literatura catalana. Barcelona, 1857. p.176

SONETO
A la expresiva sencillez de la lengua catalana

 «Gaste qui de las flors de poesía
«Toyas vol consagrar als ulls que adora,
«Del rich aljófar que plora la aurora,
«Cuand li convinga dir, que s' fa de día.
 «Si de abril parla, pinte la alegría
«Ab que desplega sas catifas Flora,
«O á Filomena, mentres cantant plora,
«De ram en ram la llengua que tenía.
 «A qui s' diu Isabel, dígali Isbella;
«Sol y estelas als ulls; als llabis grana:
«Llochs comuns de las musas de Castella;
 «Que jo, peraque sápia Tecla ó Joana ,
«Que estich perdut per tot cuant veig en ella ,
«Prou tinch de la llanesa catalana.^[1]

1. Poesías citadas, pág. 2 de la edición hecha en casa de Torner en 1840.