Vés al contingut

Á la expresiva sensillesa de la llengua catalana

De Viquitexts
Aquest text tracta sobre una edició de 1820. Per a altres versions, vegeu Elogi de la llengua catalana.


SONETO III.

Á la expresiva sensillesa de la llengua catalana.

  Gaste qui de las flors de poesía
Toyas vol consagrar als ulls que adora,
Del rich aljofar que plora la aurora,
Cuand li convinga dir, que s' fa de dia.

  Si de abril parla, pinte la alegria
Ab que desplega sas catifas Flora,
Ó á Filomena, mentres cantant plora,
De ram en ram, la llengua que tenia.

  Á qui s' diu Isabel, digali Isbella;
Sol y estelas als ulls; als llabis grana:
Llochs comuns de las musas de castella.

  Que jo, peraque sapia Tecla ó Joana,
Que estich perdut per tot cuant veig en ella,
Prou tinch de la llanesa catalana.