Els Sots Feréstechs/El Regne de la Mort
A devant en Joseph, a tall de guía; després el rector a cavall de l'euga, y a derrera la Mariagna ab tot el fato carregat sobre la mula, van penetrar, com encongits, dintre del sot ombrívol, ahont d'aquella hora endevant viurían desterrats del món dels homes.
Y ¡quína tristor, allavors, quína tristor més fonda va ser la de mossen Llátzer quan va veure que, tant com anava caminant cap a la rectoría, semblava que 'l cèrcol de montanyas que 'l voltava s'anés clouhent, clouhent, derrera seu, com si per tots costats l'aparedessin, fins a quedar enterrat dintre del sot! Devant per devant se li alçavan las foscas ubagas de la Rovira, coronadas pels cims altíssims de Puiggraciós. A má dreta se li arrengleravan, com un pany de murallas que toqués al cel, las rocas fantasmas del cingle de Bertí. A má esquerra se li extenían las feixas conreuadas de l'Uyá, tot esgrahonant las vessants, com si volguessin arribar als núvols. Y a derrera, cap a derrera, ajuntantse de mica en mica ab las feixas de conreu, se li apareixía 'l toçalot de Romaní, ab el Castell dels Moros dalt de tot, trayent el cap com un espectre. Rocas, turons, feixas, espadats, toçals, cingleras, se donavan la má tot a l'entorn, formant una roda de montanyas negras qu'esglayava de mirar.
Al veures soterrat al fons del clot, el pobre rector sentía fret a las entranyas y li agafava una vaga temença de que 'ls penyals que 'l voltavan se li decantessin a demunt. Tancat, enrotllat per tots cantons, feya com si per instint cerqués ab els ulls un indret per hont fugir, o a lo menos poguer extendre la mirada. Però era en va, tot era en va... Allí no hi havía forat ni respirall pera esplayar la vista lliurement... allí era tot tapat, cobert, enmurallat... allí no 's coneixían llunyarias fora del sot... allí no se sabía què volia dir horitzons... y s'havía d'alçar el cap enlayre pera poguer contemplar el cel entre 'l cèrcol de molas y cimals.
Encara 'l sol estava leri—leri, si 's pon, no 's pon... y ja 's passejavan grans clapas d'ombra per tot arreu. El misteri del crepúscol s'amparava per instants dels avenchs, las boscurias y timberas. ¡Quína fredat, quína fredat que sentía mossen Llátzer al veure com la foscuria venía a marxas doblas a reposar a n'aquella trista fondalada que, per la soletat y el silenci qu'hi suravan eternament, ja semblava 'l regne de la nit!
Las quatre casas qu'hi havía per allí escampadas acabavan de fer més feréstech , més solitari, aquell desert enclotat. A l'altra banda de l'Uyá, ab prou feynas s'hi endevinavan las molsosas parets de la Rovira, quasi del tot amagadas entre la fosca d'un alzinar atapahit; allí, lluny, apenas s'entreveyan las casetas de càn Pere Mestre y de càn Pugna, arrupidas al peu de la cinglera, com mortas de por; enllá, enllá, dessota 'l Castell dels Moros, quasi no 's reparava 'l casalot enrunat de Romaní, tot decantat de gayrell, igual que si pesés figas, aclaparat pels tropells y per l'edat.
Després d'aquets caus mitj ajeguts per terra, no 's veya altre vestigi d'estada humana que l'aplech que formavan, al mitj de la trista vall, la rectoría y l'esglesia, ajuntadas entre sí per la verdor negrenca del cementiri. Pera trobar més casas esgarriadas dins del terme, s'havía de pujar ¡ala, ala! cap al serrat de Puiggraciós, o trescar, rostos amunt, amunt, fins al coll de càn Ripeta, o bé traspassar las aspras serras del voltant del sot y devallar, rostos avall, avall, a las clotadas vehinas, rodolant pels pendiços pedregosos de càn Sunyer o enfonzantse a las ubagas de càn Prat, per entre las tenebras del Bosch Negre...
Quan el rector y els seus acompanyants van arribar a la rectoría, el sol ja s'havía fos del tot derrera 'ls cingles. El cèrcol de montanyas feréstegas s'enfosquía a correcuyta. Talment semblava que caygués del cel un ruixat de bolvas negras qu'amarés tota la vall de tremolosas ombras.
—¡Obriu, Joseph! —va manar el rector, mentres ell y la vella majordona descavalcavan sobre 'l pedriç del portal.
Del manyoch de claus que duya, el jayo va triar la que venía bé a ne 'l pany, va forfollar, va obrir, va empènyer la porta... y tots van quedar glaçats quan, al donar un pas cap endins, van adonarse del munt de runa que tenían devant seu. Carreus cayguts, guixots per terra, caps de viga mitj penjant, componían la trista decoració de l'entrada de la casa, que semblava que plorés tota la trágica miseria que traspúan els llochs abandonats. El jayo y la jaya prou volían entrar el fato y las bestias, pera aconduhirho tot allí ahont poguessin; però a cada punt s'entrebancavan ab els munts de farda. Primer van tenir d'arrambar pels recons els escombrots y las pedras, pera ferse poch o molt pas per entre 'ls pilots de runa qu'hi havía escampats per tot arreu.
¡Quína desolació! ¡Quína miseria! Al pobre rector li havía caygut l'ánima als peus. Ab els braços penjant al llarch del cos, no feya més que moure 'l cap pausadament, tot contemplant el catau mitj ensorrat que d'aquella hora endevant li serviría d'estada. Al pensar que allò venía a ser com una mena de sepultura ahont anava a enterrar els días de sa vellesa, abans de ficarse per sempre més a la tomba veritable de la mort, li entrava un defalliment d'esperit que l'omplía d'esgarrifanças y congoixas...
—No... no ha vingut encara l'hora de la pau... —deya com en somnis plens d'angunia. —No... Jo me la creya aprop, aprop... ja la tocava ab la má... y ara s'allunya, s'allunya... perquè encara no m'he esbandit bé de las caborias de la terra... Però, de prompte, tot de prompte, va redreçarse, com esperonat per una idea que sobtadament el retornés del desmay. «¿Y l'esglesia...? —va pensar. —¿Còm deu estar la pobra esglesia? ¿També jeurá enrunada com això?...»
—¡Joseph!
—Missenyor...
—Deixèu estar això per aquí... y anémnosen cap a l'esglesia... Vull veure l'esglesia abans de ser nit...
A la veu del capellá, els jayos van deixar estar l'enrenou, y l'un derrera l'altre van surtir al defora, dirigintse tots junts cap al fossar. Però... altre cop van topar ab els obstacles misteriosos que per tot els feyan la trabeta. L'herbey gras y atapahit que de cap a cap cobría 'l cementiri, fins a colgar las creus més altas dels enterraments, els privava de dar un pas pera arribar als murs de l'esglesia. Semblava talment que tot lo que se 'ls posava a devant, fossin plantas, fossin homes, fossin pedras, tot els mirava de mal ull y tot se conjuminava pera revoltarse contra la gent forastera que venía a torbar el silenci de las cosas mortas y dels indrets adormits...
Mossen Llátzer fins creya sentir veus llastimosas, com si sortissin de la terra, que 's queixavan ab viu dolor: «¡No fèu soroll, per pietat! ¡No fèu brugit! Ara que dormíam tan bé... ab tanta quietut... ¿Per què 'ns veniu a atormentar, quan teníam ben agafada la sòn?... ¡y una sòn tan dolça!... Deixèu estar a la gent que dorm y als morts que jeuhen y a las runas que somían... No us dihem pas res a vosaltres... Donchs no siguèu inquietosos... No 'ns desvetllèu...»
Però en Joseph no las devía pas sentir, aquestas veus ploraneras de las cosas, perquè maldava tant com podía pera vèncer la perfidia del fullam que pujava del fossar. Apartant ab els braços el tou d'herba, o ajeyentlo a cops de peu, el jayo ¡dali que dali! anava obrintse camí... y allavors el capellá passava per entre las malvas ufanosas, nodridas pel greixum dels morts.
Quan, travessat el fossar, van arribar a la porta de l'esglesia, van anar pera obrir tot desseguida; però ¡quína angunia feyan aquells entrebanchs! també van trobar que no podían... Semblava que 'l rovell de tots els sigles s'hagués refugiat dintre del pany. El rector, el jayo, la jaya, tots hi posavan el coll; però, per més forças que feyan, el pestell no podía córrer, o no volía... El pany rondinava irat, com si digués: «¿També voleu saber els secrets que dormen aquí dins? ¿També veniu a despertar el misteri de l'esglesia, malas pècoras? Donchs no obrirèu, no obrirèu...» Mes van apretar ab tanta ánima 'ls forasters, que, tot cruixint y grinyolant, la porta va badarse, al moment mateix que s'aixecava un brugit espantós dins de la nau de l'esglesia. Eran els aucellots, que, dormint ajocats per'quí, per'llá, van esvalotarse al sentir soroll y, xisclant y espetegant d'alas, van fugir pels finestrals, com una munió de mals esperits.
Esporuguida la pobra gent ab aquell esvalot de dimonis, que no sabía ben bé què era, mirava, mirava ab angunia, cap al fons de l'esglesia, sense poguer distingir res. Era tot fosch, espès, negre, com una gola de llop. Las ombras s'havían atapahit ab tanta pressa allí dintre, qu'envolicavan de tenebras els altars, las capellas, els sants, el presbiteri. La gota de celistia qu'encara surava arran de las finestras, acabava de fer més espessa la fosquetat d'abaix. Com ánimas en pena, se movían el rector y els jayos dintre la negror, caminant a las palpentas , fins que vora de la pica van trobar un tros de blandó sobre 'l broch d'un canalobre. El jayo 'l va encendre, y ab el llum als dits anava avençant endins, endins, cap al presbiteri, quan va notar que caminava sobre un xipoll... L'aygua de las plujas, degotant per las esquerdas de la volta, s'havía embassat per tema, omplint els sots que feyan las llosas mitj enfonzadas...
—¡Senyor, Senyor! —clamava mossen Llátzer, ab las mans al cap. —¡Senyor, no m'abandonèu aixís! ¡No'm castiguèu d'aquet modo, qu'encara soch massa feble pera semblants tribulacions!
Y mentrestant, en Joseph, que ja havía arribat a l'altar major, encenía 'ls culs de ciri que trobava a la credença... y, a la claror trontollant d'aquells llumets, tots miravan, esborronats, l'aspecte sepulcral que feyan els sants y las esculpturas del retaule. La pols, l'humitat, la terra, qu'ho cobrían tot, donavan a las imatges y als trofeus el to descolorit y fastigós de las cosas enterradas... Las retorçadas columnas, esculpturadas de rahims y de caps d'ángel, qu'un día foren tot d'or, ara ensenyavan un pam de floridura, com malaltas d'un mal lleig. La figura rebassuda de Sant Pau, que com a patró de la parroquia hi havía al ninxo del mitj, ab prou feynas se coneixía, tota niuhada de corchs y coberta de terenyinas. A Sant Isidro li penjava un braç... Sant Sebastiá 's decantava com si anés a caure daltabaix...
Al rector li va començar a semblar que, com els habitants del sot ombrívol, els sants y las santas de l'altar també s'havían adormit a l'ombra ensopidora de las runas. ¿Quí sap si dormían, las pobres imatges? O potser no, que no dormían... Potser encara era pitjor... Potser eran mortas, sí... mortas y enterradas. Perquè... mirantho bé, ja's veya prou que 'ls vestits que duyan, túnicas y mantos, no eran res més que mortallas, unas mortallas consumidas per la terra, qu'anavan cayent a troços, fins a ensenyar las carcanadas de fusta de dins de tot... El rector no era capaç d'aguantar més temps aquella visió terrible. El cap se n'hi anava, sentía un nus a la gola, un segament a las camas... No podía més, no podía més... y va surtir a defora, fent tentinas. Haguera volgut cridar auxili... però ¿a ne quí? si tots els vehins eran lluny... y... ¡potser morts!... Hauría volgut fugir... però ¿cap ahont? si tots els camins estavan esborrats per la negror de la nit... ¡Ja no 's recordava qu'era presoner dels cingles y del turons!
—¡Senyor, pietat! —cridava alçant enlayre 'ls braços. —¡Senyor, pietat!...
Y al veure devant seu l'ombra de la rectoría feta runas, y el fossar cobert de malvas... y 'l cèrcol de montanyas negras que 'l tenía aparedat per tot arreu... va trencar un plor, ¡un plor...!