Els Sots Feréstechs/Rector nou
Per això, quan una tarda, van veure, desde 'l bosch, alguns vehins, que per la banda de cà l'Oliveras pujava un capellá de certa edat, cavaller a dalt d'una euga y acompanyat d'un jayo y una jaya, que devían ser els sirvents, tot van ser xiu—xius a cau d'orella y dirse 'ls uns a ne 'ls altres:
—Això es que 'n deu haver fet una de molt grossa... y 'l duhen aquí a purgar el pecat..
Mes el pobre capellá estava ben lluny de sospitar las mormolacions qu'aixecava ab sa arribada, y encara més lluny d'endevinar que la malicia dels bosquerols arribés a ser tan fina quan se tracta de flayrar el mal en lo més fondo dels secrets.
Montanya amunt, montanya amunt, anava cavalcant penosament, ab la deria d'arribar abans de nit a la parroquia que li havían designat.
—El camí es llarch y costerut... —rumiava 'l rector, ple d'una tristesa resignada; —el camí es llarch y costerut... com el camí que 'm manca fer pera arribar a la pau de l'ánima...
Però, boy a mida qu'anava enfonzantse en la soletat de las boscurias, se sentía més confortat, més coratjós. La vista dels arbres centenaris que se li alçavan serens devant dels ulls, la flayre sanitosa de las rehinas que li anava a besar el rostre marcit, semblava que de sobte 'l reanimessin, com venintli a oferir una vida nova que, sobreposantse a la passada, li esborrés del cap els cohiçosos recorts d'aquella cayguda tremenda, d'aquells erros d'enteniment, d'aquellas superbias de cor, qu'eran la causa del seu desterro.
Com més s'anava endinzant entre 'l misteri ombrívol de las pinedas, més lleuger se trobava d'esperit, com si, a cada troç de camí fet, anés deixant enrera, de mica en mica, la feixuga cárrega de las antigas tribulacions. Desde 'l día del penediment en que, vessantli las llágrimas abundosas cara avall, semblava que li haguessin tret del pit tot el pes dels condols y las recanças, no havía tingut una hora tan dolça com aquella. Somniador com era per natural, tot l'afany contemplatiu que tancava dins de l'ánima s'assadollava ab la visió dels espadats altívols y dels boscos misteriosos, fins al punt d'oblidar la pena qu'arrossegava pel món desde 'l moment d'aquell desvari que va estar a riscos de durlo a la perdició.
—¡Però si això, en comptes de desterro, será el meu paradís! —deya entre sí 'l capellá, mentres, trencant a má esquerra de la vall, emprenía l'aspra pujada de cà l'Uyà. —¿Què més puch demanar, Senyor, a la vigilia de mas vellesas, qu'amagar las afliccions en la pau de las montanyas?
Y allavoras li va venir l'idea al pensament de que l'infinita misericordia, en lloch de punirlo per l'arruixadesa d'un instant, més aviat semblava que volgués premiarlo per son penediment. Del fons del cor sentía néixer una gratitut séns mida per la clemencia de Deu, que li encaminava 'ls passos cap a aquellas grandiosas soletats.
—¡Qu'hermós qu'es tot això, en mitj de la seva mateixa feresa! —exclamava contemplant, a má dreta, l'alterosa cinglera de Bertí, que s'alçava demunt seu com una muralla inmensa, feta al principi dels sigles per braços de gegants. L'admiració li brollava a dolls dintre de l'ánima, portantli als llavis paraulas d'ayre bíblich:
—Admirables són tan obras, oh Senyor , y no hi ha boca prou digna de lloarlas.
Y, com si no capigués a dintre seu l'entusiasme que sentía, basquejava de encomanarlo als seus acompanyants, interrogantlos ab certa exaltació:
—¿Oy qu'es admirable, això, Joseph?
—Sí, missenyor, —responía, ple d'humil acatament al sacerdot, el jayo que li duya l'euga del ronçal. —¿No trobeu qu'es hermós, això, Mariagna? —repetía 'l capellá, dirigintse a la majordona, que, muntada dalt d'una mula, seguía las petjadas de l'euga del rector, traginant tot el fato de sachs, farcells y coixineras.
Y la pobra avia, fent moure una mica 'l cap, deya respectuosament:
—Sí, missenyor.
Els ulls del rector nou, oberts com els d'un nin devant de l'espectacle de las espessas arbredas, lluhían ab l'esperança de viure y morir tranquil entre la serenitat de las selvatges clotadas. Solament se li estrenyía un xich el cor quan, al topar per la pujada ab algun qu'altre vehí qu'anava o venía del Figueró, observava 'l posat esquerp de la gent o reparava las miradas de reull que li clavavan els passants, com si, tot volguent esbrinar el còm y el què de la gent qu'anava a viure a la rectoría, els fes quimera que vinguessin hostes nous.
—¡Bonas tardas tingueu! —els deya el capellá, tot amorós.
—Deu vos gort, —responían emborbossats els caminants, tot cap—cots y ab els ulls baixos, com si 's donguessin vergonya de tornar la salutació. Però, aixís qu'havían donat set o vuyt passas, giravan el cap ab mònita, y vinga escorcollar de cúa d'ull quína cara tenían els forasters, quín posat feyan, o còm anavan vestits, o bé si duyan gayre fato...
—Són aspres y bonyeguts com las montanyas qu'habitan, —pensava 'l rector , tot volguent capir el gènit sorrut d'aquella gent.— L'eterna lluyta ab una terra mal agrahida, qu'ab prou feynas deu dar per' pa, els mata l'amor al pròxim y els fa pensar mal de tot... Però jo'ls amansiré, si Deu m'ajuda... jo'ls ablaniré,... —Y, recordantse del text sagrat, afegía: —Jo sembraré entre 'ls homes granas de dolçor.
En això, la comitiva gayrebé havía arribat dalt del collet, y ja començavan a ovirarse las tapias negras de cà l'Uyá. Com home que sap las tasqueras del terrer, en Joseph se va endevantar uns quants passos pera entrar a la casa, y, ficantse al barri entre 'ls lladruchs dels gossos, cridava a la gent de dins:
—¡Heu, la gent! ¡Deu hi sía! Me fa venir mossen Llátzer, el rector nou, pera que 'm dongueu las claus de la parroquia.
Entretant el capellá esperonava un xich l'euga pera acabar de passar el coll. Però, abans... va dirigir la vista enrera, contemplant per últim cop aquella vall estreta y fonda, que semblava que per sempre més l'havía de separar del món dels vius. Després... al trobarse a dalt del coll, va fixar els ulls ansiosos cap al sot que de sobte se li obría devant seu... y al moment va sentir com un esglay, a l'ovirar, al bell mitj de la clotada, el campanaret neulit de l'esglesia y las ronyosas parets de la rectoría, tot ensorrat y com perdut entre els xiprers y l'herbey del cementiri, qu'omplían de tristor tèrbola aquell recó de soletat.
—¿Y aquí 'm destineu a viure, Senyor Deu meu?... —pensava 'l rector ab el cor estret d'angunia, mentres dalt de las finestras de l'Uyá treyan un xich el cap els amos de la casa, com pera donar la benvinguda als forasters... L'amo, un home vell y cego, mitj babau, va moure vagament una má tremolosa, a tall de salutació. La mestressa, una dona bifia, de menos edat que 'l cego, no va fer més que clavar sobre 'ls forvinguts una mirada esbrinadora com si se 'ls volgués menjar ab els ulls.
L'aspecte d'aquella gent estrafolaria, que tindría per vehins dels més propers, junt ab la vista d'aquell sot ombrívol, d'aquell clot de la tristor, en qu'estava a punt d'entrar com pera enterrarshi en vida, varen desolar al rector de tal manera, que va deixar anar el cap blanquinós demunt del pit, doblegat per un gran defalliment.
Després, fent un esfors pera revenirse:
—¡Vaja, endevant! —va dir a ne'ls jayos, com si volgués passar d'un cop la derrera estació d'aquell calvari, que de primer moment havía pres per paradís.