Els Sots Feréstechs/L'esglesia tancada
Ja feya un grapat de mesos qu'a Montmany estavan sense rector
El derrer que hi havía hagut no va tenir més remey que desamparar la parroquia 'l día que, veyentse malalt, revellit y séns recursos, va trobarse ademés abandonat per la gent coquina que 'l servía, un marit y muller d'edat, que li feyan a l'hora de sagristans y masovers. Eran un parell de rondinayres qu'en tot trobavan taps.
La dona, d'un cap de día a l'altre, no callava may dihent que més s'estimava morir d'un cop qu'estarse en aquella rectoriota mitj enrunada, ab uns trespols ronyosos que 'ls queyan a troços pel demunt. Jurava, a cada dos per tres, que ja n'estava cansada y cuyta, de netejar tot el sant día aquella esglesia rònega y fosca, tan plena d'esquerdas que l'humitat se ficava per tot arreu, y tan romátiga que 'ls vestits de las imatges se desfeyan consumits y els sants se florían dintre 'ls ninxos dels altars. L'home també botzinava, exclamantse de que ja era massa vell pera fer lo que feya... «Ara rega l'hort y cava la feixa; ara ajuda missa y toca las campanas; ara fes horas de camí a la nit acompanyant Nostramo per fondaladas y costas; ara vés a cercar els difunts y ajuda a fer el sot pera enterrarlos...»
—¡Ell l'afanyem massa com més prou, el plat de trumfos que'ns fiquem a la boca! —se deyan a tota hora marit y muller, tot mormolant pels recons, y devegadas bon xich alt pera que'l pobre capellá n'hagués esment.
Però lo pitjor va ser qu'un día, tot certs y mal mandats, van presentarse al rector, fentli a saber que 'l deixavan... «Res... que 'ls havían parlat de ser ermitans a Puiggraciós, perquè 'ls qu'ho eran se n'anavan a viure a vila... y era ben bé del cas aprofitar l'ocasió, perquè... fins Deu els podía castigar, de deixarsho perdre... Allá, a la festa, se fan alguns dinerons ab la gent que va a beure a l'hostalet... Y una cosa aixís no surt pas cada día, per un fluix...»
Al pobre rector va semblarli qu'ab aquella trisca nova li hagués caygut demunt del cap tot el roquisser del cingle. Fins aquell instant havía fet forças de flaquesa, arrossegant la feixuga cárrega del ministeri pels sots ombrívols, plens de tristor; però, després del comiat que li prenía la gent de casa, va sentirse aclofat, atuhit, sense esma, com si l'aixafessin d'un plegat totas las penas passadas. Setanta anys eran massa anys pera pujar y baixar montanyas, pera trepitjar fanchs y neus, pera dir en un mateix día missa matinal a Puiggraciós y missa major a la parroquia, pera anar a viaticar o a ajudar a bé morir a l'escampall de vehins entafurats per las selvatges clotadas.
Més mort que viu, varen portarlo al Figueró, ahont tenía uns parents, y desde allavors ensá la rectoría va quedar deserta, abandonada, com un munt de runas voltadas de soletat.
L'esglesia parroquial també havía de tancarse; mes, abans de posarshi 'l forrellat, se varen aplegar al peu de la porta 'ls vehins de més aprop, pera veure quí havía de guardar las claus. La veritat sigui dita, no hi havía pas ningú que tingués gran cobdicia de guardarlas. Las cosas del temple y de l'altar els feyan certa temença, als bosquerols... y això de poder entrar y surtir de l'esglesia, y d'encarregarse de tot lo de dins, els donava una mena de basarda. Desde 'ls més grans als més xichs sentían com una por sagrada de las vestiduras sacerdotals, dels ornaments de dir missa, de la patena y el cálzer. Sabían que tot allò venía a ser la vaixella y el ropatge del mateix Deu Poderós que goreix o mata als homes, que fa llampegar o fa surtir el sol; y solament d'atansarse a n'aquellas cosas del servey diví, hi havía home que tremolava y s'esferehía. Per això, encara qu'haguessin patit la més negra miseria y encara que s'haguessin mort de fam, molts no haurían gosat a posar la má demunt dels vasos sagrats, per por de que un llamp del cel no 'ls vingués a soterrar entremitj del sacrilegi... Ademés hi havía una altra cosa... y es que no era pas cap secret pera ningú la poca valua que tenían aquellas pobras joyas de temple montanyench. Sa com lla, tothom sabía que 'l plat de las canadellas era de plom, que 'l cálzer era d'aram y que las casullas eran tot un surgit de cap a pens. Per això, quan va arribar l'hora de tancarse, potser per sempre més, las ferradas portas de l'esglesia, y algú va preguntar: «¿Quí es que sen duu las claus?», tothom va arronsar las espatllas... y al capdevall se las varen quedar a l'Uyá, per ser la casa mes aprop de la parroquia.
Desde alashoras va semblar qu'aquells sots amarats d'ombra y de tristesa acabessin d'enfonzarse en la tenebra dels llims. Ab el derrer toch de campana, van fondres tot d'un plegat las cerimonias de la missa, y l'aplech de vehins de cada festa, y els sermons a peu d'altar, y las canturias dels homes a dalt del chor, y els encants de cocas y panets de l'ofertori... com si, en un tancar y obrir d'ulls, s'hagués esvahit la miqueta d'ánima que restava als sorruts feligresos d'aquells sots.
El qui volía missa, a la festa, havía d'anar a ohir la que deya a punta d'alba, a Puiggraciós, un capellá de l'Ametlla. Si neixía un infant, el duyan a batejar a Sant Bartomeu o bé a la parroquia de Bertí. Si algú 's moría, qualsevol capellá dels encontorns anava a la casa a cercar el cos, y, carregantlo dalt d'un matxo, el traginavan a Montmany pera darli terra sagrada.
¡Feya una cosa més trista tot allò! Fins els vehins més totxos trobavan que 'ls mancava una cosa... una cosa... que no sabían explicar... Y molts deyan qu'allò era un cástich, un conjuri, una maledicció...
Però lo que entre tot dava més pena, més condol, era no sentir tocar las campanas a cap indret del día. Desde 'ls més grans als més xichs, tothom sentía una lley d'angunia estranya, com si anyoressin la veu que 'ls amidava las tristas horas de la vida.
A las vuyt del matí, quan senyalava la missa ab aquells tres tochs cançoners, nanch... nanch... nanch..., seguits de la rematada sorollosa, tota la gent escampada pels boscos o per las feixas treya, pera desdejunarse, el pa negre del cistelló. Al pich de mitjdía, aixís que las dotze batalladas queyan del cloqueret, tothom aplegava las eynas, disposantse a anar a casa si la treballada no era massa lluny, o a asseures en un clap d'ombra pera empassarse las mossadas. Y sobretot, pel capvespre, al sentirse 'ls tochs acompassats de l'oració, fins els bous y las ovellas semblava que coneixían el senyal y feyan com si 's delissin pera tornar a casa y entrar a la cort...
Ningú se 'n sabía avenir, ningú, de que s'hagués mort la veu de las campanas. En días de pluja, en días de boyra, en días núvols, per l'hivern sobretot, quan el sol sembla que s'amagui pera no senyalar las horas, quan tota la terra 's revesteix de negror... els pastors y llenyatayres perdían, dins del bosch, l'esma del temps... y anavan a las palpentas, envolcallats pel misteri de la fosca.
Aixís van passar setmanas, van passar mesos... y, com la miseria humana s'avesa a tot, va venir un día en que pastors y terrassans també van acostumarse a la quietut de las campanas, a n'aquella mena de silenci que semblava 'l de la mort. Veyan que l'esglesia s'anava esberlant de mica en mica... y ni menos ne feyan cas. Veyan que 'l tou d'ortigas y malvas, com un herbey orat, pujava ple de saba y ple d'orgull, boy tapant de fosca verdor l'espay estret del fossar que s'extenía entre la rectoría y l'esglesia... y ningú 'n feya cabal. Veyan com las heuras ho invadían tot, arrapantse com llagastas a las parets del temple, a las tapias de l'hort rectoral, fins a las socas rebassudas dels xiprers del cementiri, y ningú hi parava esment. Ja s'hi havían fet del tot, a contemplar com, cap al tart, aucellots negres y feréstechs entravan y sortían, boy xisclant, pels finestrals de l'esglesia, com si allò fos el seu domini, el seu palau... Tot aquell espectacle de desolació a que vivían condemnats, no 'ls feya calor ni fret.
Solament alguna vegada, quan oviravan per derrera l'absis de l'esglesia las collas d'aligots que, com si ballessin balls de bruixas, voltavan fent rodas misteriosas per l'espay, sentían quelcom d'esgarrifanças. Però allavors se persignavan a correcuyta, boy mormolant una oració estranya que sabían, pera conjurar la mala cosa. Per lo demés, tot els era igual. L'ánima dormilega dels bosquerols havía arribat a resignarse a l'enrunament del temple y al silenci del cloquer, com se resignava a la calamitat y a la miseria.
Per això, quan un día va començar a córrer la veu, de casa en casa, de que venía rector nou, tothom va quedar estranyat.
—¡Rector nou! —deya la gent. —Quina una 'n deu haver fet, que 'ns el portin aquí per penitencia?