Els Sots Feréstechs/L'Aleix de las Tòfonas
¿Ahont reira de bet deuhen haver anat a raure els óssos corcats d'aquell jayo del dimoni?
Era tan xaruch, xaruch, que, mentres els uns deyan que tenía més de noranta anys, d'altres juravan qu'havía passat dels cent, y no mancava qui fes posta sobre que'n duya a l'esquena més de cent quinze o de cent vint.
Entre 'ls pastors d'aquellas aspras clotadas de Montmany, corría la brama fantasiosa de que ja havía sigut enterrat una vegada, però que com qu'era bruixot y tenía part ab el dimoni, y ademés era tan rich, tan rich, havía fet mans y mánigas pera descolgarse de terra, fins a tornar a eixir del fossar.
Quan, de cent en quaranta, compareixía una festa a la missa matinal qu'un capellá foraster deya a l'ermita de Puiggraciós, tothom se'l mirava de cúa d'ull, ab una mena de rencunia estranya, que tenía quelcom d'enveja y potser fins quelcom d'admiració.
—¡Vès quí'n daría dos quartos d'aquet vellot!...—deya un bover, ab estranyesa.
—¡Y tantas doblas com té enterradas! —responía un llenyatayre, ab ayres d'home enterat.
Llamp que 'l toch! —exclamavan els demés, plens de cobdicia.—¡Aixís se li tornessin escorpins!
Però lo cert es qu'al jayo semblava que no li feyan fret ni calor totas aquellas malevolenças y miradas de reull.
Encorvat pels anys y ab el cap cot, igual que si cerqués agullas per terra, passava tot taujá y com qui fa l'orni, a tall d'home refiat que se sent guárdadas las espatllas per dos gossarros que l'acompanyavan sempre, boy flayrant arreu y reganyant els ullals.
Fos per por dels gossos, fos per por del jayo, la maynada fugía esferehida cada cop que 'ls veya comparèixer; y no més calía cridar «¡Mirèu que ve l'Aleix!» pera que las criaturas corressin a arropirse sota las faldillas de las mares. Tan solament s'hi atansavan els més ganassaças, y encara pera fer el valent o pera pidolarli qualque cosa.
—Aleix... ¿me voleu dar un quarto? —feya algun bordegaç.
—Nú, nú, —responía 'l jayo, ab un parlar tot emborbossat, tot fosch
—Y ¿per què no?
—Parque nu'n tench pos de cortus jú...
—¡Oy que sí, que 'n teniu!
—Nú, nú.
—Bé feu forrolla ab las tòfonas...
—Túfunas... Nu'n cercu pos.
Y com pera escórrer el bulto a las preguntas y a la requesta dels pidolayres, el vell girava cua desseguit, deixant tot pensatius, tot rumiosos, a n'aquells vehins de las quasi desertas fondaladas de Montmany, que, densá qu'estavan sense rector a la parroquia, tot lo més se veyan algun diumenge, reunits per la campana de Puiggraciós. Mentrestant, l'Aleix, ab una lleugeresa que semblava mentida pera'ls seus anys, devallava cap al sot de l'Uyá, traspassava la pineda de la Rovira, seguía 'l relleu de la cinglera de Bertí, s'endinzava en la boscuria de l'ubaga, fins qu'al arribar al collet de l'Ensulcida, com una serp que 's fica al cau, s'esmunyía dintre del casalot mitj enrunat de Romaní.
Aquellas quatre parets esquerdadas sota una teulada plena de forats, com un cel brodat d'estrellas, eran la seva estada, el seu amagatall. D'allí surtía cada jorn a punta d'alba, encaminantse cap a soley, pera empendre la cacera misteriosa de las tòfonas.
—Las condemnadotas prou s'entafuran... prò jú las amarro pú, —mormolava 'l vell tot cargolantse y rihent per sota 'l nas.
Y, com hi ha nell, que podía ben bé riure, perquè, ab els anys y panys que resseguía 'ls recons y reconets de las feréstegas clotadas, pla sabía ahont jeyan ¡las remalehidas! ben acotxadotas sota terra... ¡Rellamp que las toch! Pera escapar de ser vistas, trían els indrets més amagats, els ermots més solitaris, els claps de terra més tristos... y com que són tan malas pècoras y tan dròpulas, volen recons un xich humits, però ¡això sí! ben orejats per l'ayre y ben escalfats pel sol de mitjdía... Per això s'aixoplugan sota 'ls arbres de brancatge esbalandrat ¡las grans barjaulas!, pera estarse a la ressombra, mitj assoleyadas, mitj a la fresca...
De cent passas lluny ja coneixía 'l jayo els llochs preferits per la perfumada trumfa; y quan passava per la vora d'un pollancre, d'una alzina o d'un noguer, pegava llambregada al voltant de la soca, y tot seguit sabía si hi havía allí res pera pelar. Els gossos anavan endevant, ara ensumant, ara glapint, com conillers que persegueixen un rastre. Ell venía derrera, trico, trico, ab un serró a l'esquena y un caveguet a la má. Aixis passavan devegadas horas y horas... però tan bon punt lladrava un gos boy rascant prop d'una verdiça o d'un matoll de roldó, saltava 'l vell com una llagasta cap al seti de la fressa, y ab un cop d'ull ne tenía prou pera regonèixer el paratge.
Si veya que la terra s'alçava com inflada, ab el mánech del cávech picava sobre l'inflor, y, per mica que 'l terreny fes soroll de vuyt, el jayo, ab una ganyota de satisfacció, semblava que digués: «¡Per tot te deixo!» Pera que 'l tret fos segur, no més mancava que vegés surar, sobre l'indret, els vols de mosquits morats que rondan enllepolits per la flayre de la trumfa... Allavoras s'ajupía, y vinga cavar ab cuydado, vinga aixecar la crosta de terra ab suavitat... fins qu'apareixía 'l sospirat tresor. Una per una anava cullint las tòfonas, una per una las netejava ab afalech, una per una las amorosía ab el palmell de la má... y, després de contemplárselas un rato, tan negretas, tan polidas, tan bonicoyas, las desava amatent dins del serró.
Alashoras se disposava a tornar al cau... però abans cridava als gossos y s'assegurava bé de si 's veya ningú per allí 'ls voltants... Escoltava una estona ab el cap arran de terra, pegava mirada ensá y enllá, ab las mans fent ventalla sobre 'ls ulls... y, si no hi havía entrebanch, se las emprenía, trico, trico, cap a l'amagatall de Romaní. Calía vigilar, calía fer l'ull viu. ¡Eran tan berros aquells llenyatayres de l'Ensulcida! ¿Y els pastorots de l'ubaga? ¡El dimoni que 'ls va fer!
Per això, quan arribava al casalot enrunat, no's podía estar de fer una llengota a tots aquells brètols remalehits que li envejavan els quartos. Per això no's descuydava may d'allargar el braç envers las casas vehinas de las fondaladas, mormolant aquestas paraulas de bruixa, mentres remenava' l puny clos:
—¡La figo vus fay a tuts!
Se pot ben dir que l'Aleix era la tentació eterna de tot Montmany. La figura cargolada del jayo omplía de día y nit el pensament de la gent trista y miserable qu'habitava las casas escampadas per aquells sots. Sobre tot al vespre, quan, al voltant de la llar mitj apagada, engolían homes y donas las mossadas d'un pa negre y florit, o s'empassavan els tragos amidats d'un vinot agre, no podían arrebassarse del pensament el recort de l'avi de Romaní, que tantas doblas guardava sota terra. Tèrbols propòsits de robo y de mort els passavan, com fantasmas sagnants, per l'espessa imaginació. Ensopits, pensatius, muts, anavan donant voltas a n'aquella idea sinistre que 'ls capficava continuament, per més que quasi may en resessin ni paraula. Però, a lo millor de la caboria, saltava un pastor dihent: «Avuy so vist a l'Aleix»; y tots alçavan el cap esferehits, com si, deixondintse del somni afrós que 'ls perseguía, haguessin de sobte sentit un ressò dels propis pensaments.
—Y... ¿ahont l'has vist? —preguntava l'amo, fingint un to d'indiferencia.
—Lo so vist sota las feixas de càl Sunyer.
—Devía anar a vila... —insinuava la mestressa.
—Potser a ciutat... —deya algú altre.
Y altre cop tornavan a quedar tots callats y somniosos, pensant fins ahont hauría arribat, fent cálculs sobre quín día tornaría, imaginant quánts quartos deuría dur d'aquellas tòfonas que tant s'adineravan a ciutat... De tants anys d'espiarlo nit y día, se pot dir que li tenían els passos tots comptats. Grans y xichs sabían qu'un cop cada mesada eixía ab el bulto de las tòfonas; qu'a la tornada s'aturava al Figueró a provehirse de vianda y beure, y que sempre venía carregat de carn de moltó y ab pa de fleca al corn de la manta.
Prou hi havía hagut, més d'un cop y més de cent, qui havía intentat sorpèndrel pel camí y ferli donar els diners, o enjegarli una escopetada de trascantó, o estimbarlo al passar per dalt del cingle... però las malas intencions no havían anat avant, perquè, fins els més desanimats, aixís qu'arribava l'hora de fer el fet, sentían una mena de por estranya devant d'aquell home misteriós que, segons deya la brama, ja havía sigut enterrat un cop y tenía part ab el dimoni. Y la mateixa temença que 'l jayo, inspirava a la gent el casalot de Romaní. Ningú gosava atansarshi gayre; y, si bé 's deya qu'era per respecte als gossos, lo cert es que tothom pensava ab certa basarda: «¡Qui sap què hi deu haver derrera la negror tremolosa d'aquellas tapias mitj enfonzadas!» Tot lo més que feyan els pastors, al trobarse a tret de pedra de las runas, era enjegarhi un roch ab el mandró, a fi de fer lladrar als gossos, mentres ells s'escorrían rostos avall, tot persignantse y mormolant: «¡Jesús!»
Però, en això, va venir un día en que va a començar a córrer la veu de que a l'Aleix no se 'l trobava en part del món. ¡Quí sap de quántas setmanas ensá que no l'havía vist ánima viventa, ni dels pastors que guardavan ovellas al bosch de Brera ni dels pilers que feyan carbó a soley! Sense saber còm ni per què, el jayo havía desaparegut tot d'un plegat, com si 'l dimoni se l'hagués endut. Quan, saltant de casa en casa, va començar la nova a esbargirse per las clotadas, una ansia estranya feya batre 'l cor de tots els vehins. Dintre de cada casa no 's parlava d'altra cosa.
—Què deu haver passat?
—Potser s'ha mort...
—Potser ha fugit...
—Hauríam d'arribarhi.
—¡Pla s'hi ha d'anar!
Y mentres, sense saberho 'ls uns dels altres, tots els escampats vehíns emprenían la ruta del casalot enrunat, els homes, plens de recança, pensavan ab las ocasions que s'havían deixat perdre de fer els comptes al vellot. L'un recordava 'l día que 'l va trobar sobre la cinglera de Bertí... y no va gosar a ventarli empenta. L'altre's penedía de no haverli deixat anar la perdigonada de balins aquell capvespre que 'l va veure pel torrent de la Rovira. «¡Que 'n vaig ser de bestia!», rumiavan entre sí. Y era tan forta la deria que 'ls trasbalsava 'l pensament, qu'havían de fer esforços pera dissimulársela ells ab ells quan se trobavan ab altras collas que caminavan guiadas pel mateix fi.
—¿Ahont aneu? —preguntavan uns.
—Nosaltres a Romaní... ¿Y vosaltres?
—Nosaltres també
—Hem pensat... «potser aquell home está malalt... y si podem ferli alguna cosa...»
—Lo mateix hem dit nosaltres... «si 'l podem assistir ab res...»
Els primers que, després de pendre mil precaucions, van arribar a Romaní, van trobar la casa vuyda. Ni jayo, ni gossos, ni mobles, ni res en lloch. Per terra, escombrots y runa; per las parets, terenyinas; per las oberturas, brancas d'heura tapant esquerdas y forats. Ja 'ls queya á tots l'ánima als peus, quan, vora del llindar, se van adonar de que la terra estava somoguda... Tots varen córrer cap allí, atiats per la cobdicia. Varen descalçar la terra, varen trobar un vuyt, y dintre 'l vuyt una gerra. Els uns se miravan ab els altres ab desconfiança, de cua d'ull, perquè tots volían apoderarse del tresor... però una má més llesta que las altras va alçar el tap de la gerra, y tothom va veure qu'a dintre no hi havía ni sombra ni senyal de res. Hi va haver homes que van alçar el puny enlayre, com amenaçant vagament el recort malehit del jayo que de semblant manera 's befava d'ells.
—¡Sota terra siga! —deyan uns.
—¡Aixís se l'enduguin els dimonis! —mormolavan els demés.
Y quan, moixos y escorreguts, baixavan altre cop cap a las clotadas, mastegant conjurs y malediccions, semblava sentirse de dalt dels cingles una veu tota mofeta que deya:
—¡La figo vus fay a tuts!...
—No ho creuríau pas... Avuy, entre els matolls més alts de Brera, m'ha semblat veure a l'Aleix.. —¿Vols dir? —li va respondre ab ayres d'incredulitat l'avi Sunyer.
—¡Y ca! —va afegir el pubill.
—¡No pot pas esser! —varen recalcar els demés.
Y tant varen dir, tant varen dir, qu'al últim va pensar el pastor: «Potser sí, qu'ho has somiat...»
Però lo bo va ser que, un altre día, a ne 'l porquerol del Malarich també li va semblar llucar al jayo pels encontorns del serrat de Puiggraciós. Y l'endemá ja no varen ser ni dos ni tres, sinó qui—sap—los, els que 'l varen veure en llochs diferents.
—Jo avuy el som vist sota las feixas del Lladonell, —deya en Pau Bojet a uns pastors que s'havían aplegat sobre 'l coll de càn Ripeta.
—Donchs jo també 'l som vist avuy a las rourellas de la Rovira..., —va respondre un rabadá.
—Y jo als voltants del Bosch Negre, —va fer el pastor de càn Prat. —Y ¿quina hora era, quan l'has vist? —¿Jo?... Uns tres quarts de vuyt, serían...
—Jo també. Vuyt horas no eran encara...
—Donchs... a la mateixa hora me 'l so trobat jo.
Y com que tothom l'havía vist a un mateix temps en paratges tan distants, aquells guardadors d'ovellas y moltons varen quedar tot capficats, tot rumiosos, pensant ab aquell home del diastre que tenía 'l do maravellós d'aparèixers desde l'un cap a l'altre cap del terme, a la mateixa hora justa y cabal. Y aquella caboria dels pastors se va encomanar altra volta a tot Montmany. Desde aquell punt, la figura recargolada del jayo de Romaní va tornar a ser, de nit y día, la deria, el fantasma dels bosquerols.
—¡Dimoni d'home! ¡Dimoni d'home! —se deyan de baix en baix. —Sembla qu'hi ballin las bruixas, en tot això.
N'hi havía que pensavan qu'allò podía ser un miracle; n'hi havía que creyan qu'allò era cosa de mal art.
—¡Vès còm pot ser, això de viure més que tothom y d'aparèixer a l'hora a tants indrets, y de fondres un home igual que mort, y d'eixir a lo millor, trescant per valls y serras com una guineu! ¡Vès còm ira de bet pot ser això, sense tenir un pacte ab el mal esperit!
Y els uns feyan la creu ab els dits polsos, com pera allunyar la mala cosa, tot barbotegant:
—¡Deu mos lliuri, Deu mos guardi!
Y d'altres se persignavan tremolosos, exclamant:
—¡Jesús, María y Joseph!Però, entremitj de totas aquellas cosas tan estranyas, tan misteriosas, lo que potser els capficava més de tot era saber ahont tancava l'Aleix de part de vespre. Perquè, lo qu'es al casalot de Romaní, pla sabía tothom que no hi havía ficat may més el nas desde 'l día que va semblar que s'hagués fos com una llenca de boyra.
De las parets enrunadas del catau se n'havían fet amos y senyors, ja feya días; els pastors y llenyatayres d'allí 'ls volts. Uns cops pera desarhi las eynas y els morralets, altres cops pera ficarhi las ovellas a dàlshi sal, allò gayrebé era sempre un seguit d'entrar y surtir. Donchs, si no era allí dintre ahont passava la nit... ¿ahont llamps de Deu dormía, el gran Jan—fume? Al ras no podía ser, ab las glaçadas y las mullenas que feyan. A l'hostalet de Puiggraciós tampoch, perquè ja s'havía anat a preguntarho als ermitans, y els ermitans havían dit que no. Com més anava, el misteri de la vida d'aquell home, més fondo esdevenía y tenebrós.
Allavoras va ser quan alguns vehíns varen dir: «¡Calla! ¿Y si pera anar a passar las nits s'hagués aparroquianat a l'esglesia, el vell xaruch?» Com feya tant temps que restava, abandonada de tothom, no més servía de niu als aucellots qu'anavan a ajocarshi, entrant per l'obertura dels finestrals. ¡Quína 'n fora! ¡Quína 'n fora!
Però varen baixar a rondar l'esglesia, varen trucar diferents cops, varen mirar per la reixeta de la porta... y res. Se veya com els aucellots volavan d'una banda a l'altra de cornisa, com se posavan sobre l'ara dels altars, com entravan y sortían per las finestras... però, de l'Aleix de las Tòfonas, ni una ungla de dit.
Ben al revés de deixarse veure, ja feya días que més aviat se 'l trobava a mancar per tot arreu. «¿Ahont jeurá, ahont deurá ser, ahont haurá anat a raure?» pensava tothom. Y molts ja tenían coll avall que s'havía tornat a fondre per una temporada... quan, veusaquí qu'un diumenge compareix per la banda del Serrat, encaminantse cap a Puiggraciós.
Els homes que jugavan a la brisca a l'era de l'hostalet, varen plegar el carter, l'un derrera l'altre, pensant qu'havía arribat l'hora de fer els comptes a l'Aleix. «O ara o may, —rumiavan. —O ara o may.» «Ab aquestas anadas y vingudas, el millor día fuig ab las doblas y no li veyem may més la pell.» «Primer, que la quitxalla li pidoli 'ls quartos... y després, aixís que giri l'esquena —pensava cadascú pel seu cantó— s'ha de provar si un se li pot tirar a sobre, mentre s'allunya als gossos a cops de garrot.»
L'Aleix, entretant, s'atansava a las taulas mitj somrient per sota 'l nas, com si olorés las malas intencions dels bosquerols. Y tant com més s'atansava, més s'adonavan els jugadors de que 'l jayo anava sense gossos, y tot miserable, tot espellifat, tot brut... Els xicots ja's disposavan a demanarli diner, com de costum... mes allavoras el jayo, com si 'ls volgués guanyar la ventatja ab el pensament, va allargar la má a tall de captayre y, ab una veu compassiva qu'enternía, va posarse a exclamar fent cantarella:
—La buna gent... la buna gent... ¿Nu vulríau fermi una graci de caritat per mur de Deu?
Grans y xichs varen quedar desarmats al sentir això. ¿L'Aleix, pobre? ¿L'Aleix, sense gossos? ¿L'Aleix, sense troç de jupa ni camisa? ¿L'Aleix, demanantlos caritat? Ab un tancar y obrir d'ulls, tota la cobdicia que sentían se'ls havía tornat rabia, rabia de veures altre cop desenganyats.
—¡Ves a l'infern a captar tions encesos! —va cridar un llenyatayre, enfurismat fins al capdemunt.
Y el jayo, boy rihent per sota'l nas, trico, trico... trico, trico... va tocar el dos desseguit, pensant qu'ab aquella treta sornaguera s'havía ventat las moscas de demunt per sempre més.
—Ara ningú m'inquietará... Ara podré dormir tranquil... —anava dihent l'Aleix de baix en baix.
Y en sent un troç lluny, derrera uns pins, no 's va poder estar de girarse de cara a l'hostalet, y, entre una rialleta endimoniada, va remenar unas quantas voltas el puny clos, tot mormolant ab gaubança:
—¡La figo vus fay a tuts!...