Els Sots Feréstechs/L'esglesia adobada

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca


VIII


L'esglesia adobada


 ¡Quín enrenou, valgans Deu, quin enrenou va ser el de la rectoria en aquells cinch mesos llarchs que van durar las obras de l'esglesia! Tot va anar de dalt a baix, tot se va mudar de lloch, tot se va traure de pollaguera... No hi va haver forat que no s'adobés, ni reconet que no 's resseguís. Bé es veritat qu'a la feynaça feixuga d'aquella tongada de trasbals tothom hi va posar el coll... el rector, ab els seus fervors d'apóstol... la Mariagna y en Joseph, ab l'obediencia y resignació de sirvents humils... Desde trench d'alba fins tart de la nit, tots anavan en dança, tots se movían atrafegats. Com que, pera tirar endevant las obras, mossen Llátzer no havía pogut fer venir de l'Ametlla no més que dos mestres ¡y encara gracias!, entre ell y els jayos s'havían tingut d'esparvillar pera ajudar a la tasca a ne'ls fadrins. Mentres la vella sirgava pera aconduhir als homes y ferlos el menjar, el rector y el jayo prou feyna tenían a portar obra als dos minyons, a fer y desfer bastidas, a amarar calç y pastar morter, a traginar ab las bestias camins de pedra o a pujar sorra de la riera del molí.

 Ab la deria de veure ben aviat apariada l'esglesia, el capellá s'agafava a la primera feyna que li venía als dits, y en tot el sant día no parava, ara anant de l'obra al bosch per cayrats, ara trescant del bosch al cingle per esquerda... y, al veures ab aquella fatxa de rector bosquetà, ab la sotana arreboçada y boy montat dalt de l'euga, moltas vegadas no podía menos de pensar ab els temps passats, ab aquells días de disputa teològica en que havía arribat a tenir sospesos dels seus escrits als homes saberuts y a las multituts badocas de tota una gran ciutat.

 —Si ara 'm veyan, si ara'm veyan d'aquet modo... —pensava a voltas, ab un somriure entre dos llustros, mitj mofeta, mitj amarch.

 Però se li esvanían de cop y volta semblants recanças aixís que 's posava a meditar còm ell tot sol, sense un cop de má dels feligresos, havía tingut prou força d'esperit pera fer esclatar la vida en un recó d'aquell sot de las tristesas, que semblava 'l reyalme de la mort. ¡Pensar qu'ell tot sol, tot sol, havía infantat la vida y s'ho havía engendrat tot! Als sonsos vehins de las clotadas no 'ls havía hagut de menester pera res... Abans que tornar a demanar ajuda a n'aquella gent que mirava de reull y no volía dir un mot, més s'havía estimat trucar a la porta dels estranys. Ple de fe, ple de coratge, havía recorregut a piadosos forasters, al degá de la comarca, als bons amichs de ciutat; y, al tornar a la trista fondalada, després d'aquella pelegrinació, no solzament portava dins de l'ánima la seguretat de tornar a edificar el temple de Deu, sinó qu'hi duya una cosa potser millor... l'esperança de desvetllar als feligresos ab aquell exemple de l'esglesia resucitada, que tindría quelcom de miraculós.

 Un goig fins allavoras desconegut, un goig d'home que triomfa dels obstacles y arriba a posar en planta'ls seus designis, li pessigollava l'ánima d'un modo misteriós cada cop que veya qu'a la seva veu se desvetllavan els indrets adormits y prenían moviment las cosas mortas. ¡Quín plaher, quin plaher més fondo y més estrany, com de sant que fes miracles, sentía mossen Llátzer a l'adonarse de que, per allí al voltant seu, tot se reviscolava y aixeribía al compás de la seva voluntat, fins arribarse a bellugar las cosas cançoneras y engorronidas que més entrebanchs li posavan suara ab el llur ensopiment!

 Aquell herbey tan espès y tan toçut, que privava de dar un pas per entre l'esglesia y la rectoría, ja jeya a feixos estimbat al fons de las torrenteras, deixant lliure el tránzit dels caminals. Aquells carreus cayguts de las parets, qu'a tot arreu entrebancavan y feyan nosa, ja tornavan a içarse a dalt dels murs, sostenint l'empenta de las voltas. Aquella pobra esglesia, que se n'anava a troços per moments, ab las llosas enfonzadas, las parets plenas d'esberlas y la coberta tot un esboranch, s'alçava altre cop amaciçada y ferma, resolta a esperar a peu dret l'embestida dels sigles que vinguessin. Fins la rectoría, la rectoría, tan corcada, tornava a aixecar el cap tota alegroya; perquè, aixís que las obras de l'esglesia varen estar llestas del tot, se va apariar un xich la casa de la manera que 's va poguer. Com l'edifici era prou gran pera la poca gent que l'habitava, va acabar d'enderrocarse 'l cantó més enrunat, y ab las desferras sobreras se va adobar la bandada del porxo, qu'encara s'aguantava poch ó molt. Y ¡quín goig de mirar va fer allavors la rectorieta nova, tan reblanca de parets, tan vermella de teulada, tan verda de porticons! ¡Y aquell jardí que 'l rector havía fet plantar prop del caminal de l'hort, ben sembrat de violas doblas y de rosers de tot l'any!

 Tot floría, tot somreya en aquell reconet de món tan trist... Tot reprenía 'l seu us, tot recobrava las forças, tot retornava a la vida, tot resucitava, tot... menos els rústechs feligresos, que restavan, com sempre, de nit y día, ensopits, més ensopits que las cosas inanimadas. —¡Aquí sí qu'encara no hi han pogut res, res enterament, ni las prèdicas ni las pregarias!... —rumiava 'l rector ab tristesa. —He lograt sotregar las pedras, però no he sabut somoure aquesta gent tan llorda. He mudat las rocas de seti, traginantlas de la montanya a l'esglesia... y no he tingut prou força pera arrencar als bosquerols a l'eterna sòn que 'ls aclapara. Però ara potser se deixondirán... y lo que no han pogut fins avuy ni prechs ni bonas paraulas ho farán d'aquí endevant els exemples y las obras. Quan vegin que l'esglesia ha renascut d'entre las runas, ayrosa y rejovenida, com una aucella ab plomas novas, tothom se sentirá revifat y voldrá tornar a la vida. «¡Mirèu, —jo 'ls diré allavoras— mirèu la pobra avia dels sigles enterrats, còm s'es mudada ab trajos nous, igual que si estés de bodas! ¡Mirèu còm rumbeja la porta de trinca al mitj del frontis; mirèu còm lluheix els junts frescos y ressurtits desde 'l portal fins a l'absis; mirèu còm parpelleja ab vidrieras de colors als finestrals; mirèu còm adreça 'l cap, ab el cloquer crescut d'una pila de filadas!... Y vosaltres ¿què feu? ¡Aixequèu també 'l cap, aixequèu els esperits, que pera l'esglesia y pera vosaltres ha arribat l'hora de la resurrecció!»

 Com més s'acostava 'l día de tornar a obrir el temple als feligresos, més confiança tenía mossen Llátzer de que Deu els tocaría 'l cor, fins a quedar, devant de l'esglesia resucitada, postrats d'admiració, com devant dels resplandors d'un prodigi.

 La llástima era que no quedava tot enllestit tan depressa com ell hauría volgut, perquè, un cop las obras acabadas y els mestres despedits, va començar pels de la casa la tasca de netejar de cap a cap tots els dintres de l'esglesia. El tráfech era tan llarch y tan pesat que feya venir angunia de pensarhi. Tota la polsaguera de las obras havía anat cayent a capas blancas sobre la pols negra antiga, filla de las centurias passadas y de la deixadesa dels bosquerols. Calía anar trayent dels sants y dels altars y del servey de missa 'ls gruixos de polsim qu'ho tapavan tot, fins al punt d'estrafer monstruosament els colors y las formas de las cosas. S'havía d'escombrar ben bé 'l borriçol que s'amagava amatent pels forats y reconadas, com si no's volgués deixar agafar. També s'havían de fer caure las terenyinas negras que s'arrapavan dalt de las voltas com rahims de ratas pinyadas adormidas. Després s'havían de netejar ab mònita las crostas de floridura que cobrían, igual qu'un briá, las columnas, els plafons, las motlluras dels retaules... Però tota aquella farda romátiga y estantiça, criada a copia de temps y de paciencia per la velluria dels sigles morts, costava molt d'arrencar. Semblava que s'hi trobés bé, tota ensopidota entremitj dels recons y las escletxas, y no volgués moures de per'llá 'l voltant. Quan l'empaytavan d'un lloch, fugía a entafurarse en un altre a correcuyta. Esvalotadas de moment, las bolvas de pols corrían com follets endiastrats voleyant d'un cantó a l'altre, fins que tornavan a caure adormidas aixís que s'amarravan a un altre indret...
 Allavors va començar una batuça llarga y perfidiosa entre la polsina, que s'ajocava per tot arreu, y el rector y els jayos, que la perseguían ab santa paciencia. Fregant, espolsant, netejant boy silenciosos y recullits per tots els recons del temple, semblava qu'entre tots tres fessin una cerimonia de purificació may vista. Venía a ser una mena d'aspergis tot estrany, com un exorcisme pera treure de l'esglesia els mals esperits de la pols, tan cançoners y dormilegas. La Mariagna, sobretot, ab aquells ayres que tenía de muda resignació, tan soferta, tan callada, com si hagués fet vot d'humilitat y de silenci, resseguía devotament tots els altars, sacra per sacra, palmatoria per palmatoria, candeler per candeler, igual que si al peu de la lletra anés seguint las reglas complicadas d'un ritual misteriós. «¡Ala, ala! —semblava que digués, mitj resant, mitj mormolant, boy dirigintse a la broça adormida pels relleus y las escletxas. —¡Ala, ala, pols tocassòn! ¡Desvètllat, aixeribeixte y vesten en nom de Deu! ¡Ala, ala, trenyinotas del diastre! Anèu qu'us teixeixin entre 'ls pins del bosch! ¡Ala, ala, borriçol impertinent! ¡Fuig defora ben depressa y que no 't vegem may més!...»

 Y aixís, ab tota devoció, passava la Mariagna, fent acataments y persignantse, per devant de cada altar... y, ab els espolsadors als dits, a tall de salpasser, anava conjurant a la pols pera que surtís de las cosas santas y anés a escampar la boyra més enllá de la casa del Senyor...