Els Sots Feréstechs/El pallasso bosquetá
| ← La gent dels Llims | El pallasso bosquetá Els Sots Feréstechs |
L'esglesia adobada → |
Cada festa, en havent dinat, ja se sabía, la jovenalla de las clotadas feya cap a Puiggraciós.
Aixís com a trench d'auba era l'ermita 'l punt d'aplech dels esbarriats feligresos d'aquells sots, qu'anavan a missa primera quan n'hi deya de cent en quaranta algun capellá dels encontorns, cap a mitjdía y a la tarda servía de cau als briscayres y jugadors de truch. De bon matí tot eran caputxas blancas que, vingudas d'ací y d'allí, s'anavan ficant a l'esglesieta, avisadas pel so esquerdat de la campana, que, en mitj del silenci de las boscurias, semblava que digués: Pujèu tau, tau... pujèu si us plau... De mitj dematí en avall, tot eran homes, minyons o bordegaços, que, ab un clavell de moro a l'orella y trencant pinyons torrats, se ficavan a las cambras baixas del rònech hostalet, arrambat a tall de contrafort a las parets de l'esglesieta. El mateix ermitá xaruch qu'havía ajudat la missa matinal ab el roquet demunt las calças, convertit després en hostaler, anava y venía del tinell, prenent els porrons de beguda que mesurava l'ermitana y repartintlos als parroquians de cada festa, pastors, moços, pilers ó llenyatayres, vinguts de quí sap ahont...
Ara ja feya temps que de missa no se n'hi deya... però per això, a las tardas de las festas, ¡no 'n volguèu més de gernació a l'hostalet a jugar al truch o a la brisca, entre got y got de vi!
Els vehins del Serrat ¡ray!, ab quatre gambadas hi eran, a l'ermita;... però 'ls quins venían de l'altra bandada del Bosch Negre, o de més enllá de Romaní, hi tenían una bella tirada, ¡com hi ha món! Hi havía pastor de Vallcárcara que feya una hora bona de camí pera deixarse caure a Puiggraciós... y encara molts anavan a donar la volta y feyan marrada a gratscient pera baixar a beure aygua a la font de las Gojas, de prop de la Rovira, qu'entre totas las fonts d'aquells sots, pobladas de misteris y llegendas, era la de més anomenada per la virtut que tenía... Tots els quins venían de la banda de l'Uyá no's descuydavan may d'aturarshi, y això... que la baixada al fons de l'avench, ahont brollava l'aygua, era entretinguda y fins perillosa pel qui no tenía 'l camí esversat. Mentres s'era a la rampa dels pollancres, encara, com aquell... però 'l relleix de la roca per ahont s'havía de passar després, era tant estret, estret, y tan relliscós per l'humitat, que calía arraparse ben bé a las brancas y matolls si un no volía estimbarse fins al fondo negre del abim. Però, com que l'aygua de las Gojas ja era cosa sabuda que duya bona sort a qui'n tastava y que goría de somnis dolents y que guardava de malestruguesas... recava, a la veritat, passar per allí y no baixar a beure un glop de l'aygua miraculosa, o may fos sinó mullarshi 'ls dits pera persignarse, quan no hi havía ningú, que ho pogués veure, per allí aprop.
Després d'això... semblava que se sentían més alleugerits, més aconsolats de cor; y, un cop eixits d'aquell forat de galipaus, més fondo y negre que l'ull d'un pou, s'enfilavan d'un salt per la drecera, y vinga trescar montanya amunt, fins a arribar al cim de l'ermita, desde ahont se descobrían, assoleyadas, las planurias del Vallès.
Aquell diumenge, a la tarda, havía pujat desde las fondaladas bon grapat de gent a Puiggraciós. Però l'espectacle somrisent de las xamosas planas que s'extenían al peu del Serrat, poch feya fret ni calor als rústechs habitants dels sots ombrívols. Tot ensopits y tristoys, anavan entrant a l'hostalet de l'ermita, fent moure 'l cap ab ayres mústichs, com si, en comptes d'anar a un siti de pletxeria, anessin a vetllar un mort. Per tot Deu—vos—guart se deyan vagament els uns als altres:
—¿Què hi ha?
—Res... —¿Tu ací?...
—¡Què hem de fer!...
Y encara aquets eran els més garlayres, perquè la major part restavan ab la boca closa, com si 's donguessin vergonya de parlar. Sense dir mot, ni gros ni xich, molts s'asseyan al voltant de la taula, y ab un signe de cap o una torçada de coll demanavan beure a l'ermitana o 's convidavan a jugar ells ab ells. Per això es que, tot y haventhi tanta gent aplegada dintre las fumadas cambras de l'hostalet, regnava una mena de quietut estranya, sols interrompuda de tant en tant pel soroll d'un porró que l'ermitá posava sobre la taula, o pels envits breus y sechs dels jugadors:
—¡Truco!
—Vull.
—¡Tres!
—¡Tot!
Després las cambras tornavan a quedar silenciosas, quietas, com si altre cop s'espessís el núvol d'ensopiment qu'eternament surava sobre aquells homes de mirada tèrbola, confosa... Boy a mida que la beguda corría per las taulas y que 'ls braços enlayravan els porrons, encara esdevenían més motxos, més aixuts; perquè, aixís com tenían trista la vida y tristos els posats, també tenían trist el vi. Com més beguda engolían, més pansits se posavan, més sorruts.
Però veusaquí que, de prompte, entremitj d'aquella nyonya, d'aquell aclaparament, va ressonar una veuarra que deya:
—¡Ja som açí! ¡Ja som açí!
—¡En Carbassot!... —va remugar tothom alçant el cap com deixondintse, mentres se dibuixava una sombra de rialla en aquellas caras mortas, d'hont semblava desterrada pera sempre tota mena de somrís.
Sí. Era en Carbassot, el porquerol de l'Ensulcida, xicot grassó y camacurt que tenía bella fama a totas las clotadas pels estirabots qu'a cada punt etzivava, aspres y bonyeguts com un terròs. Ab els seus acudits de pallasso bosquetá, tenía 'l poder, gayrebé miraculós, de fer esclafir als pastors més rústechs, als més ferotges llenyaters. Això... sense comptar las tretas que s'empescava, a cada dos per tres, pera esglayar a las vellas y pera fer córrer esverats als vehins de las clotadas. A lo millor, pels volts de Romaní, apareixía un home penjat espantosament d'un noguer... y quan la gent s'acostava a l'arbre, esgarrifada, dihent: «¡Jesús, María, Joseph! L'Aleix s'ha penjat! ¡L'Aleix s'ha penjat!...» se trobavan ab que 'l mort eran quatre pellingos conjuminats pel porquerol a fi d'estrafer la figura recargolada del jayo de Romaní. Una altra vegada, per una torrentera qualsevol, se veya un home ajaçat per terra y envolicat ab una manta, que glapía y pantejava com si hagués de fer la derrera estremitut... y aixís que s'hi atansava algú que passés, preguntant: «Quí hi ha ací? ¡Eh, l'home! ¿Què teniu?», surtía de la manta en Carbassot fent cabriolas y enfilantse montanya amunt.
El porquerol de l'Ensulcida era tota la diversió, tota la comedia de que disposava, pera esbargirse, la gent dels sots de Montmany. Per això, quan va arribar a l'hostalet, li varen dir, com si l'anyoressin:
—Mos creyam que no vinrías, Carbassot.
—Es que la truja m'ha garrinat, y... so hagut d'anar a cercar la llevadora, —va respondre el porquer entremitj d'una ganyota estranya dels concurrents, que semblava que volguessin riure y no'n sabessin prou.
Y, boy avaros y coquins com eran per natural, el van convidar a beure tot desseguit, y el van instar pera que jugués, perquè 'l cas era ferli alçar el colze y sentir las totxadas que deya, tot signant els trumfos als companys de joch.
—Té, Carbassot, beu... ¡beu, qu'es del picant!... y agarra cartas, —van dir, tot fentli lloch en un rotllo de bescambrilla. —¿De quín coll anem? —preguntava 'l porquerol.
—Bastos, trumfos, —li responían.
—¡Pesta 'ls toch! —replicava 'l baylet. —De bastos n'ixen bastons, bastonadas y rahons.
Y, tot fent anar els tragos endoyna y els estirabots a desdir, el porquerol tenía embadocada a tota la concurrencia.
—¡Tira trumfos, Carbassot! —li manava 'l company que duya la partida. —¿Trumfos?... encara 'ls tinch a la feixa, engony...
—Donchs pedras... carrega pedras.
—Esperèuvos un xich, que las iré a cercar al cingle... si no las ha presas totas el rector nou pera apariar l'esglesia y la rectoría...
Y tothom reya, reya... tant com era capaça de riure aquella trista gent.
Però, en això, s'havía anat fent de nit, y molts abandonavan las fumadas cambras de l'hostalet, escampantse pel Serrat o emprenent silenciosos la baixada cap als sots. Fins els que més beguda havían engolit, anavan drets, seriosos, més aviat mústichs y tristoys, com abans d'entrar a l'ermita.
Però en Carbassot, que no era molt fort de testa, va surtir ab el cap tan espès que tot li feya esses y giragonsas al seu voltant. Quasi fent tentinas en mitj de la foscuria, va devallar tot sol cap a la fondalada de l'Uyá, arrambantse tant com podía a l'altre cantó de la torrentera, per por d'eslleviçarse impensadament. Li semblava que, al passar, els uns arbres li feyan cortesía a tall de mofa y els altres li ballavan balls de rams devant dels ulls. «¡Carbassot, tu estás mirlis! —mormolava el porquerol entre sí. —¡Carbassot, tu estás begut!» Y com que sentía forta cremor a la gola y grans rodesas de cap, al ser a la vora de la Rovira va pensar: «Calla... ¿Y si baixessis a la font de las Gojas?... Allí podrías beure, allí't refrescarías els polsos y... com l'aygua té tanta virtut... potser te desenterbolirías una mica...»
Y, amarrantse a las socas de las alzinas y als branquillons de romaní, va anar cercant, quasi a las palpentas, la bocana de l'avench. Mentres va ser a passar per la rampa dels pollancres, tot va anar bé; però... aixís que va posar el peu sobre 'l relleix de la roca, ja's va veure perdut, perdut enterament. Desenterbolit de sobte devant del perill, de bona gana se n'haguera tornat enrera; mes, com el girar en aquella estretor era encara més perillós que tirar al dret, va donar un pas endevant... Al provar de donarne un altre... ja va sentir que la terra li mancava sota 'ls peus... y, per més que's va agarrar desesperadament a un matoll de roldó, las brancas van rompres ab l'estirada... y... allavoras... decantántseli 'l cos cap a l'abim... a tomballons y capgirells va anar voltant y capbussantse per las tenebras del precipici.
Al petar sobre 'l fondo de l'avench, el porquerol va llençar un crit de mort qu'hauría fet esglayar al cor més sencer.
—¡Ay... que 'm moro!... ¡Ay... que 'm moro!...
Però, com per allí no tranzitava ánima viventa, el clam de dolor se va perdre en la pau eterna de las montanyas, en la serenitat infinita del cel estrellat.
—¡Jo 'm moro! ¡Jo 'm moro! —repetía 'l porquerol ab un crit vivíssim, punyidor, que poch a poch va anar tornantse gemech d'agonía, tan feble, tan fondo, qu'ab prou feynas alterava 'l silenci de la nit.
—¡Ay... ay... ay...! —seguía clamant acompassadament... fins que 's van escaure a passar per allí dos tocatardans que tornavan de l'hostalet de l'ermita. Eran un bover de l'Uyá y un baylet de cà l'Oliveras, qu'anavan xano, xano, cap a casa; mes, al sentir aquell udol, varen tots dos parar l'orella. —¿Sents?
—Sí...
—¡Posta qu'es en Carbassot...!
—Sí qu'ho es. —¿Volsthi jugar que'ns vol fer por?
—Oy, ben segur.
—Com sempre está per pletxería...
—¡Y es tan plaga, tan plagota!
Però... per això es escayent...
—Això sí.
—Fa esqueixar sentirlo...
—¡Fins faría riure als morts!
Y 'ls dos tocatardans varen passar de llarch, mitj somrihent al pensar ab aquell xicot del diastre, que sempre tenía tants acudits...
Després d'això va passar una estona, una estona llarga, potser un quart, potser mitja hora, en la més fonda de las quietuts. Però veusaquí que, tot d'un plegat, va començar a sentirse un soroll de fullas somogudas a la bocana de l'abim. Era una fressa suau y desficiosa a l'hora, com la que faría 'l cos d'un home o d'una bestia bregant ab el fullam d'un herbey pera anar obrintse pas. Al capdevall, decantada per dos braços rebassuts, la broça de ginebrons y argelagas va badarse pera donar sortida a n'en Carbassot. Anava fet una llástima de magolat, d'espellifat, de brut.
—¡Si 'm torbo gota hi deixo la carcanada!... —anava mormolant el porquerol, mentre 's palpava las camas y l'esquena pera veure si li feyan gayre mal las macaduras.
Vist a la claror feble del cel estrellat, ab la roba trocejada com anava, ab la cara esgarrinxada com duya, ab els cabells que li queyan enllotats demunt del front, aquell xicot inflat y boterut semblava un monstre parit de las mateixas entranyas de l'avench. —¡Pesta que'm toch! Ab un xich més... ja tinch l'enterro pagat! —seguía botzinant el bordegaç. —Oh... y aquells fills de meuca qu'han passat per qui... y ni menys s'han aturat pera dir: «¿Què vols, de la part de Deu?.» Vès qu'un día no us atrapi y anem a torna—jornals...
Y, tot d'una, com si li vingués una pensada sobtadament, va fer petar una riallada grassa, fresca, que va ressonar més enllá de la cinglera de Bertí.
—¡Dit y fet! ¡Sí, sí! —exclamava, rihent, el porquerol. —¡Bona treta! ¡Bona treta! Y, enfilantse de dret montanya amunt, igual que si res hagués passat, va arribar en quatre salts a Puiggraciós. Com l'hostalet ja era tancat, va trucar a la porta ab tota furia: ¡catrich, catruch! ¡catrich, catruch! «¿Què hi ha?», varen respondre de dins. «¡Que teniu foch a l'ermita!», va cridar el porquer, estrafent la veu. Mentre'ls ermitans sortían esverats, en Carbassot ja era a càn Coll: ¡catrich, catruch! ¡catrich, catruch! «¿Què hi ha?», també responían. «¡Que teniu foch a las golfas!» Y mentres eixían els de càn Coll, entre crits d'esglay y lladruchs de gossos, el bordegaç ja devallava furient rostos avall, fins arribar a la Rovira: ¡catrich, catruch! ¡catrich, catruch! «¿Què hi ha?» «¡Que se us cala foch als pins!» Y el baylet no para fins a la rectoría: «¡Que teniu foch a l'esglesia!» Y acaba per trucar a l'Uyá: «¡Que teniu foch a las palliças!»
Y tota la clotada se surt de pollaguera, y els gossos lladran y udolan, y las ovellas balan espantadas, y las donas xisclan plenas d'esglay, y els homes cridan desaforats, com si hagués arribat l'hora del derrer Judici... Y, mentres en Carbassot s'ha d'aguantar el ventre de tant riure, dins de las casas la gent clama, esporuguida:
—¡Es el dimoni que s'ha desencadenat!