Els Sots Feréstechs/La gent dels Llims
Trico, trico... trico, trico, padrins xaruchs y caps de casa, tots els vehins de la parroquia s'havían deixat caure al sot de l'esglesia pera veure què volía 'l rector nou.
Els quins devallavan de dalt del Serrat no feyan el visatge tan tristoy com els quins venían del fons de las clotadas, ni duyan vestits tan foscos, ni semblavan tan sorruts. Fins n'hi havía, com el vell de cân Janet, qu'a ratos s'esqueyan a dir un mot ab el gran del Malarich o ab el jayo de Pollonell, o bé ab l'avi Carbassot, que, haventse trobat pel coll de cân Ripeta, havían baixat tots junts fins al bell peu de la rectoría.
Però, els quins sortían de dintre 'ls sots, fos dels pendiços pedregosos del Sunyer o de las foscurias del Bosch Negre... aquells sí, que no podían fer un posat més totxo, ni una cara més pansida. Tenían uns andamis y uns tirats, y un mirar tan sòpit, y una fatxa tan esquerpa, y una positura tan encongida, que talment semblavan una corrúa de pregadeus de rostoll. Quasi tots duyan uns trajos balders, fets d'una roba de vellut obscura, fosca, però destenyida pel frech de la broça y dels terrossos, aixís... com d'un to dubtós, que primer hagués sigut negre y després s'hagués tornat d'ala de mosca y hagués acabat per ser de color de gos quan fuig... Tot plegat feya una taca tèrbola, terrenca, polsinosa, com de gent que, havent estat soterrada per llarch temps, s'hagués descolgat de terra pera comparèixer a la cita.
Arribavan tots taujans y silenciosos. Ab prou feynas se saludavan, com si 'ls dolgués de dir un mot; y, mentres els uns s'asseyan als pedriços del voltant del cementiri, els altres s'arrupían a la paret de l'esglesia o s'arrambavan d'esquena a las enrunadas tapias de la rectoría.
Dels vehins més propers de la parroquia, no n'hi mancava pas cap. Eran gent xaruga quasi tots, carregats de nafras y de xacras, com roças pera anar al canyet. Ací's veya a l'avi Pugna traginant un goll tan gros que li abraçava tot el coll, desde 'l clatell al sotabarba. Allí hi havía en Pere Mestre, ab aquella cama curta que 'l feya ranquejar tot fent ganyotas. Després venía 'l jayo de Romaní, l'Aleix de las Tòfonas, cargolat a tall de serp y mitj rihent per sota 'l nas. Més enllá, una mica enretirat, igual que si's dongués pena de barrejarse ab aquells padrins xacrosos, hi havía en Cosme de la Rovira, d'un color de cara tot trencat, y alt y prim com un pollancre. El cego de l'Uyá seya a la porta de la rectoría, al costat del Bepus, el masover, que no deixava al vell ni a sol ni a sombra, quan no se 'l vigilava la mestressa...
Ab tot y haverhi per'llí aplegada tanta gent, surava arreu una lley de quietut estranya, com si aquells homes tinguessin el do misteriós de moures en el silenci, sense piular, ni respirar, ni fer remor de cap mena. L'un s'estava ab el cap caygut sobre 'l palmell de la má, com si dormís; l'altre, tot encantat, tenía 'ls ulls fixos sobre 'ls munts d'herba del cementiri, acabada de segar; aquet, ab la vara de freixa que tenía als dits, gratava suaument la terra de devant seu; aquell restava ab la boca badada, y els ulls cluchs, com un babau.
Quan mossen Llátzer va surtir a la porta de la rectoría, van girar un moment el cap com tafanejant al rector nou; però desseguit van tornar a enfonzarse a l'ensopiment de sempre. Ni l'aspecte atractívol del capellá, ni l'expressió compassiva del seu rostre, ni l'ayre de dolor que rodava pels seus llavis, ni la lluhiçor d'uns ulls encara plens de joventut, que semblavan contradir la blancor d'un cap cobert de neu, no van causar pena ni gloria als espessos bosquerols. Més aviat feyan cara de sentirse vergonyosos y encongits devant d'aquella bondat adolorida.
El rector se 'ls mirava, se 'ls mirava... y, séns poguerhi fer més, altre cop se li omplía 'l pensament de funerarias imatges. Al contemplar tan aclaparada y abatuda a la munió de feligresos que s'asseya pel pla del cementiri, se li representava que tenía devant seu, tota plegada, a l'humanitat tristoya qu'havía passat pels sots durant els sigles. A sota terra hi jeyan, en la pau de la mort, las generacions passadas. A demunt, sobre 'l fossar, s'hi escampavan las generacions del día, gayrebé tan somortas y dormilegas com las de sota, que dormían el somni etern... Però a ne 'l capellá l'esferehía aquella idea, y per això 's passava las mans pel front, com pera esborrar el fantasma que tan a deshora li tornava a contorbar el pensament. No eran pas tenebras ni imatges desfallidoras lo que li convenía, en aquells instants, pera tocar el cor, dels rústechs adormits. Era fe lo que calía, fe ben ardenta en la resurrecció dels morts... Era caritat, caritat redemptora, lo que necessitava pera deslliurar a las ánimas obscuras que vagavan sense esma per la foscuria dels llims...
Y allavoras el capellá, com si fes un esforç pera ferse venir a la boca las paraulas de pietat qu'en altres temps sempre tenía a flor de llavis, va dirigirse als feligresos, tot obrint els braços ab un gesto de pare que va a parlar a sa familia, ple d'amor.
—Fills meus, jo us he cridat perquè... ja ho veyeu!... la pobra esglesia se'n va a troços... y hem de veure si entre tots l'apariem. Donèu, per pietat, una mirada allí dins... y diguèu si no us fa llástima una miseria com aquella! Jo, la primera vegada qu'hi vaig entrar, no vaig pas poguer aguantarme 'ls plors... Ja ho sé, ja ho sé, qu'a n'aquestas clotadas ahont viviu, veritables valls de llágrimas, tot es pobresa y desolació. Mirèus, jo mateix tinch la rectoría tota enrunada, y m'he hagut d'arreconar a la part del porxo, qu'encara s'aguanta poch o molt... Y ja'm penso que lo que'm passa a mi us passará a tots vosaltres. Però, per miseria que patim, un recó pera arredossarnos, un indret pera lliurarnos, a la nit, del vent y de las ayguas, el tenim tots, tots... menos Deu! L'esglesia talment sembla una casa payral abandonada pels fills. Tota cau, tota s'esberla, las voltas s'obren, s'esquerdan las parets, y els aucellots fan niu a las cornisas y s'ajocan pels altars... Y ¿no us fa pena això, fills meus? ¿No sentiu may veus de remordiment qu'us cridin: «Vosaltres teniu casa... y Deu no 'n té. Vosaltres dormiu a xopluch... y la pluja entra a l'esglesia...»?
La major part dels feligresos escoltavan com estaquirots la prèdica del capellá, sense dar senyals de vida. Els quins semblavan menos enzas, tot lo més que feyan era moure 'l cap d'una manera indecisa, que no se sabía si volía dir que sí o que no. Mes el rector, per això, no 's desanimava, com si a copia de bondat y d'indulgencia 's vegés ab prou cor pera férsels seus y encomanarlos els fervors que li bullían dins de l'ánima.
—Y encara, fills estimats, heu de pensar una altra cosa... y es que 'l temple de Deu també es el patrimoni sagrat dels feligresos, la casa payral dels cristians. No oblidèu que sota aquets murs qu'ara s'ensorran hi han vingut a resar y buscar refugi las altras generacions, els vostres pares, els vostres avis, tots els vostres antepassats. Recordèus qu'allí dins d'aquella nau vos van arruixar el cap, al venir al món, ab las ayguas del baptisme; recordèus qu'allí us van ensenyar, de criaturas, els sants manaments; recordèus qu'allí us van lligar per la vida ab la dona qu'heu estimat; recordèus qu'allí heu vingut a resar la derrera oració pera 'ls vostres morts, abans de donarlos terra!... ¿Còm podeu permetre, donchs, que resti sola y verna, tancada y feta runas, aquesta casa de Deu que s'ha alegrat ab vostras alegrías y s'ha entristit ab vostras penas? ¿Còm podeu volguer que callin eternament aquestas campanas qu'han repicat alegroyas pel vostre bateig y han plorat ab dolor la mort dels vostres? ¿No l'anyoreu, aquesta veu amiga qu'us dona 'l bon día y la bona nit, qu'us desvetlla y us adorm, qu'us avisa la tempesta y el bon temps, qu'us crida a la festa, a l'oració, y us senyala las horas de la vida?... ¿No l'anyoreu? ¡Diguèume! ¿No l'anyoreu?
Els bosquerols no obrían boca. Ni empaytats frech a frech per las fogosas preguntas del capellá, sabían dir una paraula ni fer un signe qualsevol. Més aviat feyan cara d'anguniats y neguitosos, com si 'ls amohinés y els dongués pena aquella exaltació del rector nou, que maldava tant com podía pera arrencarlos a l'etern ensopiment. Semblava que no estessin bé, que patissin... que 'ls burxessin... que 'ls entrés una mena de desfici... No sabían què fer ni còm estarse... N'hi havía qu'ab la llengua tocavan l'ase; n'hi havía que davan copets a terra, fent anar el peu... L'un se burxava l'orella, l'altre's gratava 'l cap...
«¡Són bestiolas de bosch! —pensava 'l capellá, devant d'aquell silenci, ple d'angunia. —Son taups de la terra, engorronits a las arrugas de las montanyas, ahont hi tenen fet el cau... Els sap greu que se 'ls desvetlli, com si aborrissin la vida. Més s'estiman dormir quietons dins las tenebras que caminar cap a la llum. Estantse a la fosca han perdut la vista, com han perdut la paraula vivint en la solitut...» El pobre rector se trobava trist d'esperit y cor-glaçat, perquè ja desconfiava de poguerlos fer obrir els ulls y ferlos badar la boca. Y... lo que l'acabava de contristar era que, boy a mida que perdía l'esperança de resucitarlos, sentía néixer dintre seu un sentiment... que l'esferehía a l'adonársen. En lloch de pietat, de conmiseració, començava a sentir rencunia, rencunia y fástich contra aquella gent sorruda qu'anava ab la vista a terra y no sabía dir un mot.
—Però parlèu, per caritat! —clamava mossen Llátzer. —¡Diguèu una paraula! ¡Sembleu muts, Senyor Deu meu! ¡Sembleu morts!...
Y allavors va començar la tirallonga de las miserias, l'eterna lletania de quan se 'ls furgava massa.
—Som tan pobres...
—Anem tan escassos...
—Estem tan enderrerits...
—La cullita ha estat tant magre...
—Se mos ha mort tant bestiar...
—Mos va tot tan malament...
—Però jo no us demano pas hisenda ni cabals, Senyor bon Deu! —feya 'l rector, despacientantse. —Jo no més vos demano cor, esperit, braços que m'ajudin, cossos que's moguin, camas que caminin... Jo no us demano res més que voluntat, una mica de voluntat! Las obras de la pobre esglesia, las podem fer a terralló. Jo faré venir un mestre o dos de l'Ametlla, però vosaltres m'heu d'ajudar en aquesta obra santa d'aixecar el temple de Deu... Els quins teniu pinedas podeu dur cayrats pera las bastidas; els quins vos esteu vora del cingle podeu fer camins de pedra fins aquí; a la pujada de l'Uyá hi ha prou pedra de calç pera poderne fer unas quantas cuytas; de baix de la riera del molí 's pot pujar la sorra que fassi falla...
Tothom restava mut, com si no entenguessin lo que'ls deyan.
—¡Es dir que no voleu fer res per l'esglesia! —exclamava, indignat, el capellá. —¡Es dir que no voleu fer res per Deu!
Ni una paraula. Tothom callat. El rector se 'ls mirava ab els ulls plens d'ira... y altre cop li venía la deria al pensament de que tota la munió que tenía a devant seu no era res més que un ramat de bestias. «Bestiolas del camp... Animalets del bosch... ¡Si fins ne tenen la cara... y els tirats!... ¡Deu me perdó si peco! —pensava 'l capellá— però no puch apartar de mí aquesta infernal caboria. ¡Ho són! ¡Ho són! No cal més que mirar aquest home de galtas ab barballeras y ulls negats d'aygua, pera veure qu'es un bou, fet y dit. Y aquet, de cara rodona y ulls esverats y nas menut... ¡Si això es una òliva! Y aquet, ab el goll penjant y la testa bonyeguda, sembla un galápat... ¡Y aquell ranco, una granota, quan fa aquella lley de saltirons!... ¡Deu me perdó! ¡Deu me perdó!» Y espantat dels propis pensaments, que semblavan rauxas de desvari, el rector va redreçarse, y, aixecant enlayre un braç misericordiós, va dir a ne 'ls rústechs feligresos:
—¡Anèu, anèu en nom de Deu! ¡Y que 'l Senyor vos benehesca a tots!
Els bosquerols no esperavan altra cosa. Tots van anar girant cúa, l'un esquitllantse cap al Serrat, l'altre esmunyintse cap al Bosch Negre, cadascú buscant el cau, pera tornarshi a enterrar en vida.
Els quins anavan pel mateix camí, mormolavan en veu baixa:
—¡Quínas endergas, el rector!...
—¡Vès ab quínas orgas surt!
—Y aquells ulls que fa d'esperitat...
—¡Si sembla una mala cosa!
Altres somreyan ab ayres mofetas:
—Vès... fesli una esglesia nova! —deya en Pere Mestre, tot ranquejant.
—Sí... —responía l'avi Pugna, fent saccejar el goll. —Y a mí 'm cau la casa a troços...
—Y a mi tuta se m'aclufa... —afegía l'Aleix de las Tòfonas, mitj somrient per sota 'l nas.